País de merda II: L'aeroport del senyor Fabra

Tot un monument a l'Espanya més rància i caciquista.

Som campions del món de futbol i vam guanyar l’Eurocopa, però seguim sent un país de merda -com vaig dir a l’anterior capítol d’aquesta sèrie, l’expressió país de pandereta ja s’ha quedat obsoleta a aquestes alçades-. Espanya és ara mateix la riota de mig món, i ho és per mèrits propis. Només cal fer un cop d’ull a l’actualitat per a trobar-ne uns quants a diari. L’últim, l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, i l’aeroport fantasma que va fer construir a la seva província. Un aeroport on ahir va aterrar el primer -i fins ara únic- avió. El tros de ferro que encapçala la immensa estàtua que el propi Fabra, al més pur estil Kim Jong-Il, s’ha fet aixecar en un aeroport inaugurat l’any passat i que encara no ha entrat en funcionament -entre d’altres coses, perquè ni tan sols s’ajusta a la normativa d’AENA-.

La broma ha sortit cara: 300.000 euros de les arques públiques -dels quals, per cert, encara no ha vist ni un cèntim l’artista encarregat de fer l’obra-. Les mateixes arques d’on surten les desenes de milers d’euros que s’embutxaca cada any el director d’aquest aeroport que ni tan sols funciona i que per tant no genera cap benefici. I les mateixes arques on, en canvi i segons deia aquest matí el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no hi ha prou diners per a pagar els serveis públics. Més enllà de tot això, que per desgràcia no és res de nou, el que més m’emprenya és que infraestructures innecessàries i inútils com aquesta segueixen essent moneda de canvi electoral -en altres paraules, dónen vots- en un país tan curt de gambals com aquest.

Construir aquest aeroport fantasma va costar una fortuna, i el sol fet de mantenir-lo en costa una altra cada any. A la qual cosa cal sumar el cost d’aquest monument a l’Espanya caciquista que tan bé representa l’ala més dura i rància del PP. La del Pla Hidrològic Nacional que anys enrere s’havia d’aprovar “por huevos”. La del “¡Que se jodan!” i el “Vamos a dar por saco a los franceses”. La del malbaratament constant i gratuït en temps de vaques grasses i les retallades en temps de vaques primes. La que, malgrat tot el que està caient, només surt al carrer quan guanya el seu equip de futbol. I tot això no és culpa dels mercats, ni tan sols d’Angela Merkel, sinó d’aquesta mentalitat tan espanyola de voler viure com ianquis i pensar com cubans -l’expressió no és meva, sinó del New York Times, i m’atreviria a dir que va amb tots els respectes cap a la població cubana-.

Aquest és el panorama, senyors. Sortim tots al carrer a celebrar les victòries de la Roja amb petards i banderetes. Però com bé va escriure el gran José Ignacio Lápido en un article d’opinió al diari Granada Hoy, el millor que podríem fer és substituir els toros que decoren aquestes banderetes per bosses d’escombraries. Bosses com les que utilitzava cert polític corrupte per emportar-se a casa els diners que robava de les arques públiques. Les mateixes bosses d’escombraries on el barbut mentider que presideix el Govern central ha llençat les seves promeses electorals. Bosses on metafòricament han anat a parar tots els diners malbaratats per Fabra amb el seu aeroport. El símbol, per tant, que millor representa aquest país de merda.