Ressaca

Et lleves a quarts de quatre de la tarda, havent estat prèviament protagonista d'un somni àcid on et propinaven una pallissa després de ser atropellat per un tren amb locomotora de vapor. Examines l'habitació a les fosques. El mòbil mostra tres trucades perdudes de les quals no t'has assabentat perquè el tenies en silenci. Proves d'aixecar-te, però amb prou feina pots quedar-te assegut en aquest llit que sembla fet de sorra i on el teu cos suat no para d'enfonsar-se. No t'ha atropellat cap tren ni t'han propinat cap pallissa, però et sents com si una colònia d'elefants t'hagués fet servir d'estora. De cop i volta sembla tronar dins del teu cap, però en realitat és el veí arrossegant una cadira. No és que aquestes parets no aïllin una merda. No és que troni. No és que cap colònia d'elefants s'hagi escapat d'un zoològic. És que ahir havies jurat fotre-te'n dues però te'n vas acabar fotent set o vuit. Al menys, que tu recordis. Perquè aquesta és una altra: no saps ni com collons has arribat fins al teu llit.

Finalment t'aixeques i camines descalç fins a la finestra. Apuges la persiana i de cop i volta et sents com un vampir sense ullals. Perquè la bofetada que t'acaba de clavar la llum solar supera fins i tot la que et va fotre aquell chupito de vés a saber què que et vas prendre entre la tercera i la quarta copa. T'arrossegues per casa teva sense saber exactament on anar ni què fer. Tens mal de cap i et fa mandra fotre't la dutxa d'aigua freda que el teu cos et demana a crits. Entres al lavabo, et mires al mirall i no et reconeixes. Sí que reconeixes, en canvi, l'olor que desprenen totes les substàncies desagradables que de cop i volta comencen a brotar des de diferents forats del teu cos. És olor de bourbon podrit. Com si haguessis agafat un litre de Jim Beam i l'haguessis deixat florir vés a saber on. Però en realitat el procés ha estat bastant més senzill: te'l vas anar fotent, barrejat amb coca-cola, mentre un tio amb una gorra d'un equip de futbol americà punxava en mp3 cançons que segurament el seu avi ja escoltava en discos de pedra.

Finalment entres a la dutxa. L'aigua freda et clava una bofetada comparable a la dels primers rajos de sol que has deixat entrar per la finestra. Surts de la dutxa. Agafes una tovallola que no has rentat des de fa dues setmanes i t'eixugues. Et poses la mateixa roba que portaves ahir a la nit, a excepció d'aquella samarreta amb la cara de Farrah Fawcett que ha desaparegut no tens ni idea de com. T'asseus al sofà amb un got d'aigua i una bossa de patates amb gust de pernil que no poden ser bones de cap manera pel teu estómac, i menys després del bombardeig etíl·lic a què el vas sotmetre la nit passada. Sí, la nit passada. Quina nit, la nit passada. Quina puta merda, la nit passada. Com et vas passar, la nit passada. Per què collons havies de fer-ho, la nit passada. Tu, que havies sortit de casa amb l'única intenció de sopar i fer un parell de copes. Un parell, no set o vuit.

Hi dones voltes i més voltes mentre fas zapping amb aquest comandament a distància tan gastat on ja ni tan sols es veuen els números. Passes d'una pel·lícula de l'Oest a una comèdia familiar que s'hauria d'haver censurat en nom del bon gust, i d'un programa esportiu a un reportatge sobre com les abelles de la Micronèsia transformen el pol·len en pastilles d'èxtasi -o alguna cosa així-. I és aleshores, mentre la pantalla del televisor mostra un primer pla d'una abella captat amb un teleobjectiu que deu valer molt més del que ahir et vas gastar en copes, quan t'adones que el pitjor de tot no és el que vas arribar a ingerir, ni la ressaca de tres parells de collons que tindràs durant tot el que queda de dia. El pitjor és que ni tan sols te la vas follar quan això era precisament l'única cosa que volies fer des del mateix moment en què vas demanar la segona. Burro, més que burro.