THE BEACH BOYS
Poble Espanyol, Barcelona
23 de juliol de 2012
Mike Love, Brian Wilson, David Marks, Al Jardine i Bruce Johnston. Els Beach Boys. O més ben dit el que queda d’ells, que no és poc tenint en compte l’historial de tragèdies familiars i batalles legals que acumula una de les nissagues més apassionants de la cultura popular del segle XX. El del Poble Espanyol era el segon concert del tram europeu d’una gira que celebra els 50 anys del grup que va posar banda sonora al somni americà -entès com a eterna successió de cotxes imponents, platges impol·lutes, deliciós menjar ràpid i noies en bikini- i va passar en tan sols quatre anys de “Surfin’ Safari” a “God Only Knows”. Dos títols que òbviament no van faltar al llarg de dues hores i quinze minuts en què els cinc supervivents -i els nou músics que els cobrien les espatlles- van donar arguments de sobra tant a qui ja se’ls carregava a priori, com a qui anava a passar-s’ho bé amb unes cançons que estan fetes precisament per això.
Jo, personalment, em situo en aquesta segona categoria. Conscient que el temps no perdona a ningú -ni tan sols a qui esgrimeix l’edat d’un músic com a únic argument en contra seva- i que els propis Beach Boys són les principals víctimes de la seva turbulenta història, no esperava assistir ahir a cap revel·lació divina. Simplement volia escoltar en directe una sèrie de temes que formen part de la meva vida, i fer-ho de la boca d’una gent que m’ha acompanyat des que tenia onze anys. En altres paraules, volia emocions i en vaig tenir unes quantes. Una cosa que s’estila ben poc en uns temps en què tot assistent a un concert pretén ser un crític musical en potència i on de cara a la galeria queda més bé buscar tres peus al gat que deixar-se portar i emocionar-se amb la música.
Dit això, i independentment que els Beach Boys mantinguessin o no el tipus -que el mantenien sense problemes, a excepció d’un Brian Wilson que de vegades semblava estar a qualsevol lloc menys en aquell escenari-, ahir a la nit vaig esbossar una bona pila de somriures. I, com tantes de les ànimes que m’envoltaven, vaig fer realitat un somni que m’havia semblat impossible durant tota la vida. I vaig tornar a aquella Califòrnia que no havia pogut trobar a Santa Monica ni a Malibu. La que només existeix als cristal·lins puntejos de guitarra de Marks i Jardine, a les harmonies vocals marca de la casa Wilson i a la veu eternament adolescent de Love. Només per això, i perquè després d’haver-los vist puc afirmar que el mite segueix del tot intacte, va valer la pena ser-hi.
Audio: "Don't Worry Baby" - The Beach Boys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada