De Bon Iver i Beth Orton

Divendres, 27 de juliol de 2012. Última hora de la tarda. Camino de pressa per la pujada que porta al Poble Espanyol, esquivant hordes de turistes i preguntant-me d'on poden haver sortit tants autobusos amb matrícules estrangeres. La veu de Neil Young ressona al meu ipod. "Keep on rockin' in the Free World...". I de cop em trobo de cara amb una llarga filera de persones que semblen esperar un plat de sopa calenta. Però no esperen cap plat de sopa calenta. Perquè amb la calor que fa, a ningú li ve de gust un plat de sopa calenta. I perquè tots tenen entrades pel concert de Bon Iver al Poble Espanyol. O sigui que automàticament jo passo a formar part d'aquell tot. Un tot que avança més lent que els trens de Rodalies els dies de tempesta. La qual cosa vol dir que m'estic perdent el concert de Beth Orton, telonera de luxe on les hi hagi. Les hordes de turistes segueixen caminant sense cap rumb definit i una dona encuriosida em pregunta qui toca. A jutjar pel seu domini del castellà, m'atreviria a dir que no és cap turista, o sigui que deu sentir-se tan perduda com jo enmig d'aquell camp de batalla improvisat. Li dic que toca Bon Iver i em fa repetir el nom. A la tercera entén que s'ha perdut alguna cosa i es limita a dir que no el coneix abans de marxar. I finalment entro al Poble Espanyol. Beth Orton encara està tocant i puc escoltar-ne unes quantes cançons. Brillant en tots els sentits. Ella sola, amb una guitarra acústica, enfrontant-se a les més de 4.000 ànimes que han esgotat les entrades. El problema és que la gran majoria d'aquestes ànimes es limita a parlar, cridar i passar olímpicament del concert. Quines coses, que el públic de Bon Iver no sembli saber qui és Beth Orton. I el que és pitjor, tampoc sembla importar-li. Ni sembla ser capaç de mostrar un mínim de respecte per a l'artista i per a qui la vol escoltar. Què hi farem. Sospitin quan vegin que es posen a la venda entrades VIP per al concert d'un tio que va compondre el seu primer disc aïllat en una cabana de fusta enmig dels boscos de Wisconsin. I siguin desconfiats quan de la nit al dia Bon Iver sigui capaç d'esgotar entre quatre i cinc milers de localitats en una ciutat on altres han hagut de suspendre concerts per manca de demanda. De cop i volta, Orton s'adreça al públic amb un "Thanks for listening" ("Gràcies per escoltar"). I ara sí, tothom aplaudeix. Ironies. I amb vint minuts de retard salta Bon Iver a l'escenari. Justin Vernon i cinc tios més. Una banda per la qual molts matarien. Precisió, rauxa i musculatura, però tot al seu moment. I Vernon que repassa els seus dos discos amb un posat segur, però flipant amb l'espectacle que suposa un Poble Espanyol ple fins la bandera. Dedica unes paraules a Beth Orton. Els mateixos que abans l'han ignorat, ara aplaudeixen. Més ironies. I el concert està prou bé, tot encaixa, però a mi em falta alguna cosa per arribar a l'èxtasi. Potser els temes nous em tiren enrere de vegades. Qüestió de gustos. Jo sóc més del primer disc que del segón. La cabana, jo vull la cabana. Un refugi on amagar-se del soroll i del món. I sobretot de les masses que van als concerts perquè toca.

Bon Iver: Justin Vernon i la seva ombra.

Beth Orton, brillant malgrat l'incòmode soroll de fons.

Audio: "Skinny Love" - Bon Iver