Montjuïc de Nit

MONTJUÏC DE NIT

Diversos escenaris del parc de Montjuïc, Barcelona

14 de juliol de 2012

Motius personals de màxima prioritat em van impedir arribar a temps de presenciar el concert de Le Petit Ramon & Els Nanus del Parc. Una llàstima, tenint en compte els comentaris entussiastes de qui sí que els va veure. En qualsevol cas, sí que vaig arribar al Poble Espanyol a temps de veure un altre dels plats forts de la nit. Uns pletòrics BRIGHTON 64, novament a la carretera i amb vistes d'editar un nou disc després de l'estiu, semblaven jugar més que mai a casa. Una banda emblemàtica de Barcelona en un festival, el Montjuïc de Nit, de vocació plenament ciutadana. Escoltar temes com "Barcelona Blues" o "En mi ciudad" en un marc com aquell -i amb diverses generacions corejant-ne les tornades- evocava esdeveniments mítics que un servidor no va poder viure per motius generacionals, aquells concerts a la Recta de l'Estadi que tan bé recullen el directe "Explosión juvenil en directo!" (BipBip Records) i les millors hemeroteques melòmanes. Però el passi d'ahir no era un viatge al passat, sinó la reafirmació d'uns Brighton 64 amb molt de present i encara més futur per davant. Com a mostra, el trio de cançons noves amb què van obrir boca de cara al proper disc.

Els va succeir SAMANTHA DE SIENA, londinenca establerta a Barcelona i lliurada en cos i ànima a un jazz detallista i nocturn, amb textura de seda i tenyit de folk i pop sofisticat. Una proposta realment interessant que, malgrat les boníssimes maneres de la britànica i la seva banda d'acompanyament, va quedar un pèl deslluïda per les grans dimensions de l'escenari -cançons com aquestes es degusten millor en entorns més recollits- i, sobretot, per la baixada de tensió que suposava programar-la just després de Brighton 64 i la seva l'explosió de rock'n'roll -en qualsevol cas, això és culpa dels programadors i no pas dels músics-. Vaja, que va ser un concert de notable alt, però hagués brillat moltíssim més en altres circumstàncies. Més contundents van sonar les proclames que ZPU llançava a la immensitat de la nit des de la plaça del Marquès de Foronda. El veterà MC barceloní va carregar contra tot i contra tothom amb el seu arsenal de versos esmolats.

L'exterior de la Fundació Joan Miró, amb l'il·luminat skyline barceloní com a teló de fons, semblava un escenari fet a mida per al trip musical que va protagonitzar ESPERIT!. L'alter ego de l'home orquestra Dalmau Boada (Les Aus, Liannallull...) va oferir un passi per a emmarcar en què, com és habitual en ell, va saltar sense immutar-se del surf al hard rock, del proto-flamenc a la psicodèlia i del folk a la música africana. Ho va fer amb un somriure constant a la cara, senyal inequívoc que s'ho estava passant tan o més bé que el respectable. "Demà treballo", va dir abans de tocar el que a priori havia de ser l'últim tema, però la tanda de bisos s'allargaria fins l'hora de tancar, i més que s'hagués allargat de no haver-hi hagut condicionants horaris. I finalment, SIDONIE van exhibir musculatura i taules amb un repertori farcit de hits instantanis però, pel meu gust, carent de la frescor i la personalitat que tenien aquells primers dos discos...

Brighton 64

Ricky Gil i Albert Gil (Brighton 64)

Ricky Gil (Brighton 64)

Samantha de Siena

Esperit!