Rancid a Razzmatazz

Rancid va ser probablement el grup més sòlid i creïble del revival punk dels anys 90. Sorgits de les cendres dels històrics Operation Ivy, van esdevenir pilars del moviment sense arribar mai a les xifres d’uns Green Day o uns Offspring, però amb un ventall sonor molt més ampli que els mantenia permanentment de peus a terra i mirant el seu públic de tu a tu. De tot allò ja fa dues dècades però res ha canviat des d’aleshores. Tim Armstrong i companyia segueixen firmant discos a l’alçada de la seva llegenda -“Let the Dominoes Fall” (2009) sona prou fresc per a amenitzar l’espera de cara a un nou treball que podria caure l’any vinent-, on segueixen ben presents els traços de rockabilly, música jamaicana i mirades gens dissimulades als Clash que ja aleshores els diferenciaven de la resta de pesos pesants del punk californià.

Per si totes aquestes credencials no fossin suficients, cal afegir que els nord-americans només havien tocat una vegada a Barcelona. Va ser el 1996 -gira del totèmic “...And Out Come the Wolves”- i com a teloners de Rage Against The Machine. Per això resulta xocant que aquesta estrena com a caps de cartell a casa nostra no generés prou demanda per a omplir la nit passada el Sant Jordi Club -on estava prevista inicialment-, traslladant-se el concert a un local de menor aforament com és la sala Razzmatazz -amb tot el que comporta atapeir a finals de juliol un dels recintes pitjor ventilats de Barcelona: el vapor que s’acumulava als miralls dels lavabos ho deia tot-. Llàstima, perquè d’haver-los portat a un festival, de ben segur s’haurien donat tot un bany de masses.

Però ja se sap, per a un ampli sector del públic suposadament melòman d’aquest país -inclosos molts dels que es passegen pel món amb les omnipresents samarretes de Rancid-, sembla que no hi hagi vida més enllà del macrofestival de torn. En qualsevol cas, ells s’ho van perdre. Sí, es van perdre una bateria de dards de precisió punk que no va deixar ni mig minut de treva. No va faltar material recent -l’aclamat “Last One to Die” va reivindicar el present creatiu de la banda-, però el protagonisme va recaure sobretot en himnes com els celebrats “Time Bomb” i “Ruby Soho”. Clàssics ja indiscutibles que, a diferència de certs hits dels citats Green Day i Offspring, conserven a dia d’avui tota la seva frescor malgrat el pas d’un temps que no els ha erosionat gens ni mica. I el que els queda...

Audio: "Ruby Soho" - Rancid