Per què Espanya no pot ser un país normal?

Poso les notícies i escolto que la líder de l'extrema dreta francesa, Marine Le Pen, serà jutjada al seu país per haver comparat l'Islam amb el nazisme. Al mateix informatiu escolto que la secció local del PP d'Altafulla ha comparat l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'independentisme amb el propi nazisme. I aquí no passa res. Com tampoc va passar quan la Secretària General del PP a nivell estatal, María Dolores de Cospedal, va comparar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) també amb el nazisme. En qualsevol país normal d'Europa, la utilització gratuïta d'expressions tan desafortunades com aquesta té conseqüències. A l'Espanya de pandereta, sol i toros, no. A tot això cal afegir un president del Govern, Mariano Rajoy, que va protestar com a cap de l'oposició quan l'anterior executiu retirava monuments franquistes de la via pública -amb dècades de retard, per cert-. I que el seu partit, el PP, va ser fundat precisament per un exministre franquista com era Manuel Fraga. I parlo del franquisme perquè van ser ells -la dreta espanyola més rància-, i no els independentistes ni els moviments d'esquerra, els que van provocar una guerra civil. I els que es van servir de les aviacions de l'Itàlia feixista i l'Alemanya nazi -sí, l'Alemanya nazi amb qui ara ens comparen- per a bombardejar la població civil. I són aquests mateixos els que ara criminalitzen gratuïtament i quedant-se tan amples a qualsevol que s'oposi al seu model d'estat uniforme, centralitzador i gris. Els que es neguen a reconèixer la realitat plurinacional de l'estat que governen -res a veure amb el que passa en països normals com el Regne Unit, que no té cap problema en reconèixer identitats com l'escocesa- i a modificar una constitució obsoleta a no ser que la temuda Troika els posi al seu lloc. Els que davant la manca d'arguments polítics recorren a la mentida, l'insult i la violència mediàtica perquè saben que al seu país de pandereta ningú -i això inclou l'autoproclamada esquerra- els pararà els peus. És per coses com aquestes que estic cansat d'aquesta Espanya -insisteixo: no del conjunt d'Espanya que inclou gent amb els mateixos problemes i inquietuds que servidor i els que l'envolten, sinó d'aquesta Espanya-. És per això, i no per cap sentiment nacional, que no me'n sento part. I és per això, i no per cap sectarisme ni fanatisme, que me'n vull independitzar.

Mèrits

Llegeixo en un portal de notícies digital que la Secretaría de Estado de Investigación ha denegat a Diego Martínez Santos -investigador resident als Països Baixos, on treballa pel prestigiós Institut de Física de Partícules d'Holanda- una beca Ramón y Cajal que li permetria tornar a treballar a l'Estat Espanyol. La secretaria de torn ha justificat la decisió referint-se per carta a la suposada "manca de mèrits" del candidat. Irònicament, això passava el mateix dia que la Societat Europea de Física guardonava Martínez Santos amb el premi al Millor Jove Físic Experimental. És clar que això poc importa en un país com aquesta Espanya cañí on el concepte de mèrit té més a veure amb carnets de partit, influències a les altes esferes, rostres convencionalment agraciats o capacitat d'explicar acudits de mal gust per televisió. Ja ho proclamava aquella cèlebre pancarta del 15-M: "Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un máster". Ho he dit moltes vegades, però per repetir que no quedi: Espanya, país de merda.

País de merda IV: Riure per no plorar

Quines coses, el senyor Rajoy. Mentider compulsiu amb una barba que s'omple de baves cada vegada que pronuncia expressions com "Mire usted" o "Los españoles bla bla bla" amb la convicció de qui et vol donar gat per llebre. I el que és pitjor, cap de l'executiu d'un país on la corrupció és ja quelcom tan quotidià com una conversa de bar. La merda esquitxa a la banca, la monarquia i polítics de tots els colors i totes les esferes. Per robar, que no quedi. Imbècil l'últim. Rucs, els milions de ciutadans que han de patir aquesta estafa anomenada crisi mentre els quatre de sempre segueixen honrant l'expressió país de merda.

Però tornem a l'amic Rajoy. Bé, això d'amic és un dir. Perquè a mi, els meus amics m'expliquen les coses en lloc d'amagar-me-les. I si necessiten que els deixi cinc euros, me'ls demanen i me'ls tornen. No avisen a un tercer amic perquè me'ls agafi sense que jo me n'adoni i els reparteixi tancats en sobres. I si per casualitat ho fessin, jo me n'adonés i els preguntés de què nassos va tot plegat, de ben segur m'ho explicarien. No com el senyor Rajoy, que tant parla de democràcia quan li convé però en canvi és incapaç d'assumir responsabilitats tan democràtiques com la de donar explicacions. Deu ser que aquesta dogmàtica Constitució que consulta cada dia abans d'anar a dormir no en parla, de corrupció i de donar la cara quan toca.

Però avui el senyor Rajoy l'haurà de donar, la cara. Perquè avui es reuneix a Berlín amb la seva bona amiga Merkel. Em pregunto amb quina cara es presentarà el president del Govern de la república bananera -perdó, regne bananer- d'Espanya, davant la cancellera alemanya. En part, em fa angúnia posar-me a la seva pell. En part, em descollono de riure. Per no plorar, és clar. Per sort -per a ell-, poques explicacions podrà donar el senyor Rajoy a la seva homòloga germànica. I és que, mentre gent amb talent està marxant d'Espanya per a buscar-se la vida en països normals -Alemanya, sense anar més lluny-, el cap del nostre executiu ni tan sols parla anglès. I alemany, menys. Sí, em torno a descollonar de riure. Novament, per no plorar.

Dies enrere, llegia al diari que el govern britànic ha iniciat una campanya de desprestigi del seu país per a frenar l'arribada d'immigrants de Romania i Bulgària. Una notícia esperpèntica -més enllà d'il·lustrar la preocupant onada de xenofòbia que està brotant a la Gran Bretanya-, el fet que un govern es gasti diners per a desprestigiar el seu propi país. En aquest sentit, el Govern d'Espanya torna a passar la mà per la cara de qualsevol altre. Amb polítics corruptes, banquers sense escrúpols i caps d'estat que cacen elefants a l'Àfrica com qui va de costellada un diumenge, la campanya de desprestigi no ha costat ni un euro de les nostres arques públiques. Perquè després ens diguin que no sabem contenir el dèficit. Si és que no n'aprendran mai, aquests europeus.

Tenia previst il·lustrar aquest text amb una fotografia de Mr. Rajoy, però finalment he optat per quelcom menys ofensiu. Aquest, com a mínim, és de ficció i no pot fer mal a ningú. I sembla més simpàtic.

País de merda III: Tenim el que ens mereixem

Un país curiós, aquest on vivim. Un futbolista li trepitja la mà a un altre futbolista i tothom s'enfila per les parets (d’acord, l’acció és molt lletja i hauria de tenir conseqüències), però en canvi ningú es queixa davant dels escandalosos casos de corrupció que surten a la llum gairebé cada setmana i que esquitxen pràcticament tota la classe política, independentment de partits i línies ideològiques. Sortim tots al carrer quan un equip de futbol guanya un títol del qual nosaltres no veurem ni cinc, però en canvi ens quedem a casa (o al bar) quan els mentiders que ens governen aproven un increment de l’IVA o una reforma laboral que ens fa a tots plegats més vulnerables en un moment que ja és prou delicat. Potser és que, en el fons, tenim el que ens mereixem. Per norma general ens queixem que els mitjans de comunicació manipulen, però quan en consultem un és exclusivament per mirar la informació esportiva -a excepció del 23 de desembre, que es publiquen els resultats de la loteria i ja se sap que a tots ens agrada el diner fàcil, potser per això som el país d’Europa amb més polítics per habitant-. I potser perquè no arribem a consultar cap més informació, no ens escandalitzem quan el Rei -no, Messi no, el cap d’Estat- cobra, fins i tot amb el sou retallat, més de 140.000 euros anuals mentre des de dalt no paren de dir-nos que ens hem d’estrènyer tots el cinturó (tant parlar d’ofenses a la Corona, i no es parla de les ofenses de la pròpia Corona contra el sentit comú dels seus súbdits). Potser, insisteixo, és que en el fons tenim el que ens mereixem. La millor lliga de futbol del món. I un país de merda que cada dia fa més pudor.

El sou del Rei és elevat, però no cobreix ser objecte de bromes televisives com qualsevol altre personatge públic. Sinó, que us ho expliquin els guionistes de 'Bestiari il·lustrat'.

País de merda II: L'aeroport del senyor Fabra

Tot un monument a l'Espanya més rància i caciquista.

Som campions del món de futbol i vam guanyar l’Eurocopa, però seguim sent un país de merda -com vaig dir a l’anterior capítol d’aquesta sèrie, l’expressió país de pandereta ja s’ha quedat obsoleta a aquestes alçades-. Espanya és ara mateix la riota de mig món, i ho és per mèrits propis. Només cal fer un cop d’ull a l’actualitat per a trobar-ne uns quants a diari. L’últim, l’expresident de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, i l’aeroport fantasma que va fer construir a la seva província. Un aeroport on ahir va aterrar el primer -i fins ara únic- avió. El tros de ferro que encapçala la immensa estàtua que el propi Fabra, al més pur estil Kim Jong-Il, s’ha fet aixecar en un aeroport inaugurat l’any passat i que encara no ha entrat en funcionament -entre d’altres coses, perquè ni tan sols s’ajusta a la normativa d’AENA-.

La broma ha sortit cara: 300.000 euros de les arques públiques -dels quals, per cert, encara no ha vist ni un cèntim l’artista encarregat de fer l’obra-. Les mateixes arques d’on surten les desenes de milers d’euros que s’embutxaca cada any el director d’aquest aeroport que ni tan sols funciona i que per tant no genera cap benefici. I les mateixes arques on, en canvi i segons deia aquest matí el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no hi ha prou diners per a pagar els serveis públics. Més enllà de tot això, que per desgràcia no és res de nou, el que més m’emprenya és que infraestructures innecessàries i inútils com aquesta segueixen essent moneda de canvi electoral -en altres paraules, dónen vots- en un país tan curt de gambals com aquest.

Construir aquest aeroport fantasma va costar una fortuna, i el sol fet de mantenir-lo en costa una altra cada any. A la qual cosa cal sumar el cost d’aquest monument a l’Espanya caciquista que tan bé representa l’ala més dura i rància del PP. La del Pla Hidrològic Nacional que anys enrere s’havia d’aprovar “por huevos”. La del “¡Que se jodan!” i el “Vamos a dar por saco a los franceses”. La del malbaratament constant i gratuït en temps de vaques grasses i les retallades en temps de vaques primes. La que, malgrat tot el que està caient, només surt al carrer quan guanya el seu equip de futbol. I tot això no és culpa dels mercats, ni tan sols d’Angela Merkel, sinó d’aquesta mentalitat tan espanyola de voler viure com ianquis i pensar com cubans -l’expressió no és meva, sinó del New York Times, i m’atreviria a dir que va amb tots els respectes cap a la població cubana-.

Aquest és el panorama, senyors. Sortim tots al carrer a celebrar les victòries de la Roja amb petards i banderetes. Però com bé va escriure el gran José Ignacio Lápido en un article d’opinió al diari Granada Hoy, el millor que podríem fer és substituir els toros que decoren aquestes banderetes per bosses d’escombraries. Bosses com les que utilitzava cert polític corrupte per emportar-se a casa els diners que robava de les arques públiques. Les mateixes bosses d’escombraries on el barbut mentider que presideix el Govern central ha llençat les seves promeses electorals. Bosses on metafòricament han anat a parar tots els diners malbaratats per Fabra amb el seu aeroport. El símbol, per tant, que millor representa aquest país de merda.

País de merda

Obres la porta del caixer i algú et demana un cigar. No li pots donar perquè no fumes, però et quedes mirant aquest algú i t’adones que és la personificació de l’estat de les coses al país de merda on vius. País de merda, sí, perquè l’expressió país de pandereta ja s’ha quedat petita a aquestes alçades. L’home en qüestió és un dels molts sense sostre que passen les nits als caixers de les oficines bancàries de Barcelona. I si personifica el citat estat de les coses, és perquè mentre jo realitzo el cada vegada més luxós acte de treure vint euros del meu compte corrent, ell llegeix un llibre estirat sobre el seu llit de cartró. No arribo a veure’n el títol, però tant és. Algú que llegeix llibres -per tant, algú amb cultura- es veu obligat a sobreviure a base de caritat i dormint en caixers. La viva imatge d’un país que té per President del Govern un mentider compulsiu que admet públicament i sense la més mínima vergonya que llegeix abans la premsa esportiva que la nacional. El mateix president que, amb el país a punt de ser rescatat, se’n va a Polònia a veure un partit de futbol i només lamenta que el vol li impedirà veure’n un altre de tenis. Un país amb ambaixadors tan curts de gambals com el que tenim precisament a Varsòvia, capaç d’exhibir impúdicament els seus instints més primaris davant les càmeres televisives i deixar anar un sentit “¡Vamos a dar por saco a los franceses!” durant un partit de l’Eurocopa. Un país amb representants electes que es queden tan amples després de cridar “¡Que se jodan!” quan s’anuncien retallades a les prestacions per a aturats. Un país on, sense tenir ni el graduat escolar però comptant amb bones connexions dins d’un partit polític, es pot arribar al Ministeri d’Indústria i fins i tot a la Presidència de la Generalitat -sinó, que li preguntin al senyor Montilla-. Un país on l’únic condemnat per un escàndol de corrupció és precisament el jutge que instrueix el cas. Un país que s’enfonsa mentre el seu Cap d’Estat caça elefants a l’Àfrica. Un país on qualsevol aprofitat viu com un marquès mentre la gent amb talent, cultura i ganes de treballar té tres sortides: per terra, per mar i per aire. Fa temps, en una de les manifestacions del moviment 15-M, una noia exhibia una pancarta on es llegia “Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un máster”. Més clar, l’aigua. Diu Rafa Nadal que se sent orgullós de ser l’abanderat d’Espanya als Jocs Olímpics de Londres. Doncs què volen que els digui, a mi em faria vergonya abanderar internacionalment un país com el que acabo de descriure. La mateixa que em produeix dir la meva nacionalitat cada cop que travesso els Pirineus.

L'expressió país de pandereta ja s'ha quedat petita.