Ian Astbury i les seves sortides de to

Ian Astbury.

Llegia fa una estona l'entrevista que el periodista Jordi Bianciotto va fer a Ian Astbury i que El Periódico de Catalunya publica a la seva edició d'avui. Una entrevista on el frontman de The Cult no dubta a titllar literalment d'"escombraries" el moviment Occupy Wall Street. Ho afirma de manera gratuïta després de despatxar-se a gust dient que ara no és moment de fer cançons amb missatge, amparant-se en un argument tan delirant com l'excés d'informació que generen els mass media (???). D'acord. Jo també crec que no totes les expressions artístiques poden ni han d'oferir constantment missatges compromesos -per entendre'ns, aprecio per igual als Cult i a Public Enemy, entenc que tenen discursos diferents i no crec que els hagin de canviar al marge de les seves respectives evolucions-. Fins i tot puc gaudir de l'art amb un missatge contrari a les meves idees i conviccions. Però el que no puc acceptar són sortides de to com les del senyor Astbury. Un cínic de tres parells de nassos, si m'ho permeten. Perquè després de dir tot això, afegeix un argument suposadament definitiu contra Occupy Wall Street: diu que hem de ser capaços d'"ocupar-nos de nosaltres mateixos" i mantenir-nos al marge de la crisi. I es posa com exemple a ell mateix, "que sóc capaç de viure amb ben poc". Doncs si el cantant de The Cult és capaç de viure amb tan poc, em pregunto per què les entrades dels seus concerts tenen preus que ronden els 40 euros. Potser molts dels que van ocupar Wall Street (i dels Indignats del 15-M) també estarien encantats de viure amb ben poc -i d'anar a un concert de The Cult- si aquesta quantitat de diners no suposés el que suposa amb les condicions econòmiques i socials actuals. Dit això, i per si encara no ho sabien, The Cult toquen aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. I malgrat el que acaben de llegir, els puc oferir dos arguments de pes per a gastar-se els gairebé 40 euros que costa l'entrada, si s'ho poden permetre. El primer és la reputació d'Astbury i companyia com a excel·lent banda de directe. El segón és "Choice Of Weapon", un àlbum que recupera les millors formes del quartet. Que una cosa no treu l'altra.