dijous, 25 de juny de 2015

David Corley

La veu de l'experiència - Foto Faith Cohen.
Em preocupa la tendència creixent de la indústria musical a explotar la joventut dels músics en comptes de les aportacions que aquests puguin oferir a la pròpia música. La creació de bandes com a productes manufacturats i amb data de caducitat. I no parlo tan sols dels anomenats grups d'adolescents, que no deixen d'anar adreçats a un mercat tan ampli com concret, sinó de tots els hypes que mes rere mes se'ns proven de vendre disfressats de grups de rock. Grups que ho tenen tot a nivell d'imatge, però que musicalment acostumen a desinflar-se tan bon punt aquesta imatge va a la baixa -en el millor dels casos-. Potser per això tendeixo a apreciar trajectòries i realitats com les de David Corley.

Natural de Lafayette, Indiana -la mateixa localitat d'on és originari Axl Rose-, aquest nord-americà ja porta unes quantes dècades dedicant-se a compondre cançons i interpretar-les en directe. Però el seu debut discogràfic es produeix quan té 53 anys, edat suficient per a haver acumulat prou experiència vital. I és d'aquesta experiència, d'una vida que ha estat qualsevol cosa menys fàcil, d'on han sortit les deu peces que integren "Available Light" (2014). Deu històries de bar explicades a la manera de Tom Waits, Lou ReedMark Lanegan o el Bruce Springsteen més confessional, per a citar tan sols quatre referents que s'hi acostin mínimament. Perquè aquesta és l'altra, si bé queda clara la tradició d'on ve Corley, encara hi queda més la singularitat tant de la seva veu com de la seva manera de fer.

"Cagades, errors, passos en fals i noies". Així enumerava ell mateix les temàtiques de les seves cançons en una entrevista signada per Allan Jones i publicada per Uncut el passat mes de maig. Una resposta tan concisa com oberta per a definir un repertori que reclama a crits ser escoltat. A la mateixa entrevista, Jones li preguntava per què ha esperat fins als 53 anys per a treure el primer disc. "Has de viure la vida abans d'escriure sobre ella", sentenciava Corley. Que ho tinguin en compte tots els aspirants a hype quan es trobin de camí cap a l'estilista. I que en prengui nota també aquesta indústria discogràfica que tan tocada diu estar. Perquè si concentrés els seus esforços en donar sortida als David Corleys d'aquest món en comptes d'apostar per rostres bonics, potser les coses li anirien d'una altra manera. Ja se sap, de gent disposada a comprar música encara n'hi ha i sempre n'hi haurà. De gent disposada a comprar porqueria, per sort, cada vegada n'hi ha menys.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada