La tercera via de Joana Serrat

Joana Serrat.

Porto llegint al britànic Allan Jones pràcticament des d'abans de tenir ús de raó. Veterà de capçaleres com Melody Maker i Uncut, revista que va fundar i dirigir durant molts anys, és una de les meves firmes de referència dins del periodisme musical. Gràcies a ell he descobert alguns dels meus grups i solistes preferits, i gairebé tot allò que escriu ho acabo fent anar a missa d'una manera o d'una altra.

Per això em va fer molta il·lusió, ara fa cosa d'un any, que es desfés en elogis cap a una artista com la vigatana Joana Serrat, de qui he procurat seguir de prop la trajectòria des que la vaig descobrir ara fa més d'una dècada al Teatre de Ponent de Granollers –l'actual Llevant Teatre-. Un 9 de 10 va posar-li Jones, al seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021), en una crítica publicada per Uncut a l'edició de juliol de l'any passat.

Jones és un il·lustre veterà que ja cobria gires de Bob Dylan fa més de quatre dècades i que encara avui és capaç de transmetre al lector tot l'entusiasme del món quan descobreix un intèrpret que li sembla especial. Dies enrere va assistir a un dels concerts de la gira britànica de Serrat, i ho va explicar en un post a Facebook on va qualificar l'actuació d'"absolutament fascinant". També es va referir a l'osonenca en aquests termes: "Imagineu-vos a Hope Sandoval encapçalant els Crazy Horse més tempestuosos, i gairebé ho teniu".

Quan un viu en un país tan ridícul com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més ràbia li faci-, acostumat a valorar els seus artistes en funció del grau d'acceptació que tenen a l'estranger més que no pas per la seva obra, em sembla just destacar que una noia de Vic hagi acabat gravant a Texas amb tot un Israel Nash a les tasques de producció, i que mitjans com Uncut o The Guardian hagin aplaudit la seva obra.

Serrat és una artista catalana que triomfa a fora, entenent el fet de triomfar no pas com les dinàmiques tòxiques que sol arrossegar la fama i tot allò que l'envolta, sinó com el reconeixement de la pròpia feina i la possibilitat de seguir creixent d'una forma coherent i proporcionada en base a aquesta mateixa feina. I això em sembla molt important, perquè a hores d'ara Serrat és de les poques músiques de casa nostra que amb el seu currículum ens poden venir a dir que allà fora existeix un espai amb molt de camp per explorar.

Una tercera via, la que representa ella mateixa, a mig camí de l'exposició constant i excessivament superlativa d'una Rosalía, i del que vindria a ser l'extrem oposat: quedar-nos a casa i anar només a allò segur, no fos cas que descobríssim que hi ha vida més enllà del Canet Rock i el Programa.cat. La via de Joana Serrat és la del poc a poc, la perseverança i les coses ben fetes. A la llarga acaba donant els seus fruits, i ara mateix em puc remetre perfectament als fets.

VERSIÓ DE LA DESERT ROSE BAND

D'altra banda, Joana Serrat ha publicat recentment el single "I Still Believe in You" (2022), oportuna adaptació d'un original de la Desert Rose Band, que ha traslladat fins al seu terreny, i de quina manera. Un clàssic de la música d'arrel nord-americana, reinterpretat per una de les artistes que millor han sabut captar a casa nostra l'essència d'aquestes arrels. A la cara b hi podem escoltar "Under this Bridge", composició pròpia i inèdita, gravada durant les mateixes sessions de "Hardcore from the Heart". Disponible en vinil i en format digital a Bandcamp.

Joana Serrat, revelació segons Uncut

M'ha fet molta il·lusió veure el nom de Joana Serrat destacat com a revelació a les pàgines d'una revista de capçalera com és Uncut, i el seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021, Loose / Great Canyon), ressenyat per tot un Allan Jones –exdirector de la publicació i il·lustre veterà de la premsa musical britànica que quatre dècades enrere ja cobria gires de Bob Dylan, i que avui escriu sobre una noia de Vic amb el mateix rigor i amb més experiència-, que en diu meravelles i el puntua amb un 9 sobre 10. I no és Uncut l'únic mitjà britànic que se n'ha fet ressò. El Times, el Guardian o la mateixa BBC també parlen de la catalana en termes superlatius.

El primer cop que vaig veure Joana Serrat en directe va ser fa molts anys en un centre cultural d'un poble proper a Vic, encapçalant un cartell farcit de delícies underground on també destacava la presència de The Missing Leech i de l'enyorada Filthy Sally. Va tocar passada la mitjanit, acabada d'arribar d'una d'aquelles feines a què un s'ha de dedicar quan la música encara no genera prou. Des d'aleshores ha plogut molt i l'he vist tocar en escenaris de tota mena i condició, des d'una petita església romànica de la Garriga fins a la sala gran d'Apolo. I l'abast del seu discurs l'ha portat a destacar en reconegudes convocatòries internacionals, i a traçar aliances amb figures de primer ordre com Israel Nash.

A Serrat no l'he sentit mai queixar-se públicament de les limitacions dels circuits culturals autòctons, de les suposades males pràctiques d'això que s'anomena indústria discogràfica, ni de la incompetència del polític de torn, ja sigui un regidor, un conseller o un ministre –podria haver-ho fet, tal i com ho solen fer tantíssims artistes de casa nostra amb tota la raó del món, però no ho ha fet-. I aquí la tenen. Rodant pel món, sumant quilometratge i rebent elogis de la premsa melòmana més genuïnament especialitzada del planeta. Arribat aquest punt, facin-se vostès el favor de desconfiar de qui els vingui a explicar que no pot fer cultura perquè no sé quin ministre és un inútil o no sé quina indústria li ha donat l'esquena.

Gravat a Texas, com de costum, amb Ted Young a les tasques de producció, "Hardcore from the Heart" és un disc sobre la pèrdua però sobretot un (altre) pas endavant en una escala evolutiva que ara per ara sembla no conèixer límits. Un cançoner que segueix tenint com a punt de partida la inabastable tradició musical nord-americana, però alhora es deixa seduir pels corrents més eteris i vaporosos del pop de factura independent. Si fins ara havia demostrat la vigatana un rigorós coneixement de causa a l'hora d'aproximar-se a la música que l'ha marcat, a partir d'ara directament entra a jugar a la mateixa lliga que aquells que l'han renovat durant l'última dècada –títols com "Pictures" o "You're with Me Everywhere I Go" miren de tu a tu a Sharon Van Etten o The War On Drugs-.

M'agradaria acabar aquest apunt parlant del citat Allan Jones, com assenyalava una mica més amunt un il·lustre veterà de la premsa musical anglosaxona. Un d'aquells referents de l'ofici que han entès que estar al dia no vol dir obsessionar-se amb la novetat per la novetat sinó, partint de la pròpia experiència, seguir explorant aquells corrents per on un ha navegat tota la vida, separant-ne el gra de la palla i sotmetent a un judici crític tot allò que encara poden arribar a oferir. Mentre alguns proven de superar la seva pròpia crisi dels 40 (o dels 50) comparant el trap amb el punk, d'altres encara hi senten més enllà del soroll i, de tant en tant, arriben a fer diana.

David Corley

La veu de l'experiència - Foto Faith Cohen.

Em preocupa la tendència creixent de la indústria musical a explotar la joventut dels músics en comptes de les aportacions que aquests puguin oferir a la pròpia música. La creació de bandes com a productes manufacturats i amb data de caducitat. I no parlo tan sols dels anomenats grups d'adolescents, que no deixen d'anar adreçats a un mercat tan ampli com concret, sinó de tots els hypes que mes rere mes se'ns proven de vendre disfressats de grups de rock. Grups que ho tenen tot a nivell d'imatge, però que musicalment acostumen a desinflar-se tan bon punt aquesta imatge va a la baixa -en el millor dels casos-. Potser per això tendeixo a apreciar trajectòries i realitats com les de David Corley.

Natural de Lafayette, Indiana -la mateixa localitat d'on és originari Axl Rose-, aquest nord-americà ja porta unes quantes dècades dedicant-se a compondre cançons i interpretar-les en directe. Però el seu debut discogràfic es produeix quan té 53 anys, edat suficient per a haver acumulat prou experiència vital. I és d'aquesta experiència, d'una vida que ha estat qualsevol cosa menys fàcil, d'on han sortit les deu peces que integren "Available Light" (2014). Deu històries de bar explicades a la manera de Tom Waits, Lou Reed, Mark Lanegan o el Bruce Springsteen més confessional, per a citar tan sols quatre referents que s'hi acostin mínimament. Perquè aquesta és l'altra, si bé queda clara la tradició d'on ve Corley, encara hi queda més la singularitat tant de la seva veu com de la seva manera de fer.

"Cagades, errors, passos en fals i noies". Així enumerava ell mateix les temàtiques de les seves cançons en una entrevista signada per Allan Jones i publicada per Uncut el passat mes de maig. Una resposta tan concisa com oberta per a definir un repertori que reclama a crits ser escoltat. A la mateixa entrevista, Jones li preguntava per què ha esperat fins als 53 anys per a treure el primer disc. "Has de viure la vida abans d'escriure sobre ella", sentenciava Corley. Que ho tinguin en compte tots els aspirants a hype quan es trobin de camí cap a l'estilista. I que en prengui nota també aquesta indústria discogràfica que tan tocada diu estar. Perquè si concentrés els seus esforços en donar sortida als David Corleys d'aquest món en comptes d'apostar per rostres bonics, potser les coses li anirien d'una altra manera. Ja se sap, de gent disposada a comprar música encara n'hi ha i sempre n'hi haurà. De gent disposada a comprar porqueria, per sort, cada vegada n'hi ha menys.

David Corley (Bandcamp)

The Clash Reunited

Hi ha qui només necessita un cop de telèfon per a fer aquestes coses. El director d'Uncut, Allan Jones, va trobar-se setmanes enrere amb els tres supervivents de la formació clàssica de The Clash. La trobada va tenir lloc en un exclusiu restaurant londinenc -tota una ironia si tenim en compte el que va representar aquest grup i el que encara representa o hauria de representar la seva música-, amb Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon seient a la mateixa taula per primera vegada en molt de temps. Durant diverses hores -resumides pel director a l'edició d'octubre de la revista-, van parlar de la nova caixa recopilatòria del grup, "The Clash Hits Back" (2013), però sobretot d'una trajectòria musical intensa com poques, de les contradiccions del punk i, evidentment, de Joe Strummer. La qual cosa va donar lloc a escenes tan incòmodes com reveladores. L'exemple més evident té lloc quan Simonon confessa a Mick Jones que, contràriament al que sempre s'ha explicat, la seva expulsió no va ser decisió de l'aleshores mànager del grup, Bernie Rhodes, sinó una decisió personal d'Strummer i el propi Simonon. Una decisió que, de fet, va precipitar la caiguda definitiva d'un grup, sembla ser, destinat a explotar passés el que passés.

Menys ambició i més passió

Kevin Parker (Tame Impala).

"Quan tenia 14 o 15 anys, estava plenament decidit a convertir-me en una estrella del rock, com qualsevol que agafi una guitarra a aquella edat. Mai em vaig pensar que passaria, perquè m'esforçava a escriure cançons i sempre pensava 'Quin sentit té tot això?'. Simplement no em semblaven bones. Però vaig seguir-ho intentant perquè m'agradava tant fer música que l'èxit va esdevenir menys important que el simple fet de tocar. Quan vaig fer els 18, havia acceptat que el meu destí es trobava en una banda qualsevol de Perth que acabaria desintegrant-se i caient en l'oblit. Curiosament, em sentia bé amb allò. Mica en mica, la passió per la música substituia l'ambició. L'ambició es va esvair perquè jo estava en contacte amb molta gent que feia música simplement pel plaer de tocar. Ens col·locàvem i fèiem concerts, ens ho passàvem bé. Però la idea de fer-ho per a assolir l'èxit havia esdevingut una broma. Tocàvem amb grups que òbviament ho feien per ser famosos. Tenien aquells equips tan cars i el seu cantant tindria el seu propi pentinat especial i tindrien totes les campanes i xiulets que et puguis imaginar mentre nosaltres estàvem totalment col·locats, preguntant-los si ens podien deixar el seu set de bateria. Observàvem aquells grups i ens preguntàvem si eren una broma, de què anaven, semblaven fotuts galls dindi. Aquella escena era tan lletja que vam acabar abandonant tota l'ambició d'esdevenir estrelles del rock. Jo estava content d'aquella manera, en pau amb el fet que mai arribaríem enlloc. Ni tan sols m'importava editar les cançons que feia perquè ja les escoltava qui jo volia que les escoltés, la gent del grup i la que ens venia a veure. Els meus amics i l'escena que hi havia al meu voltant van esdevenir molt més importants que l'èxit internacional o qualsevol altra cosa". Kevin Parker (Tame Impala) en declaracions a Uncut. L'article el signa Allan Jones i apareix publicat a l'edició de juliol de la revista britànica.






Audio: "Elephant" - Tame Impala

Ocells volant sota la llum del sol

Emotiva, molt emotiva, l'entrevista que el director d'Uncut, Allan Jones, va mantenir el passat 4 de febrer amb Wilko Johnson -publicada a l'edició d'abril de la revista britànica-. Una entrevista que possiblement sigui l'última que arribi a concedir l'exguitarrista de Dr. Feelgood, a qui es va diagnosticar mesos enrere un càncer terminal. "El metge em va dir 'És un càncer i no es pot operar'. El meu fill es va enfonsar. Jo estava molt tranquil. Vaig assentir i vaig dir 'D'acord'". Conscient que li queda menys d'un any de vida, Johnson parla de la malaltia, d'una frenètica trajectòria vital i artística, de com mai va arribar a reconciliar-se amb Lee Brilleaux, i d'uns plans de futur que inclouen enregistrar un darrer disc i realitzar una gira de comiat pel Regne Unit. Sense rendir-se i vivint cada gota que li queda de vida de la manera que millor ho sap fer, enganxat a una guitarra que encara fa saltar espurnes. "M'he adonat que no hi ha res de què penjar-se, perquè el passat, el present i el futur no importen en absolut. Camines pel carrer amb un formigueig constant a l'estómac i et sents totalment viu. T'adones de cada petit detall -cada ocell volant sota la llum del sol, qualsevol cosa- i sents una calma absoluta. De vegades tot plegat em provoca eufòria". Ignoro quina devia ser la reacció de Jones a l'escoltar aquestes paraules en boca del propi Johnson, però els asseguro que arribo a ser jo qui condueix l'entrevista i en aquell precís instant em desfaig. Dit això, m'agradaria dedicar aquesta actualització i els meus millors desitjos a Wilko Johnson.