Sis dècades del Dylan del 66, i la carretera que encara no s'ha acabat

El Bob Dylan de 1966 ens saluda (és una forma de dir-ho) des de la portada d'abril d'Uncut. La revista commemora el 60è aniversari de la primavera de "Blonde on Blonde" i d'aquella gira elèctrica que ho va capgirar tot. Sis dècades després, la carretera encara no s'ha acabat i Dylan segueix girant pels Estats Units en el marc d'una campanya que no se sap si és l'enèsim tram de la gira Rough and Rowdy Ways, o l'inici d'un nou Never Ending Tour. El misteri intacte, la mirada endavant i, sorpresa, diuen les cròniques que aquest cop no hi ha guitarres elèctriques a l'escenari. Que Bob Britt i Doug Lancio toquen amb acústiques. I els que posaven el crit al cel sis dècades enrere, deuen anar avui tan perduts com el Mr. Jones de la cançó.

The Damned a la portada d'Uncut

Determinades veus han apuntat, més com una observació que no pas com una crítica ferotge, que les portades de les revistes britàniques Uncut i Mojo, tòtems absoluts de la premsa melòmana que surt periòdicament en paper, solen estar monopolitzades per una sèrie d'artistes igualment totèmics (amb Beatles, Bowie i Dylan com a exemples més evidents).

Tot plegat és tan contrastable com el fet que una imatge dels Stones, Springsteen o Pink Floyd, contribueix a vendre més exemplars que no pas un reclam d'aquella banda de garatge que és refotudament bona, però no apel·la per igual a totes les generacions que conviuen ara mateix en l'espai-temps. De vegades, però, es trenca la norma. I en aquest sentit, m'ha sobtat (per bé) veure els Damned a la portada de gener d'Uncut.

El quartet londinenc apareix amb la formació original, la que encara no havia partit peres amb el recentment traspassat Brian James. I ho fa amb motiu de la imminent publicació d'un disc de tribut al guitarrista, també del cinquantenari de "New Rose" –el seu primer single i tret de sortida oficial del punk britànic–, que es commemorarà l'octubre vinent.

Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què era impensable que els Damned poguessin ocupar la portada d'Uncut. Eren els dies en què les seves obres passaven pràcticament inadvertides, el seu poder de convocatòria amb prou feines cobria part de l'aforament de la sala Mephisto, i una actuació seva en una fira discogràfica a l'Estació de França era cruelment ignorada pels mateixos que pocs anys després acudirien en massa a veure'ls en un macrofestival al parc del Fòrum.

Sí, hi va haver un temps, ara fa cosa de 15 o 20 anys, en què costava poder parlar dels Damned tal com es parlava d'uns Clash o d'uns Sex Pistols (sobretot en determinats ambients). Però poc a poc van anar caient certs tabús i prejudicis, i avui ningú dubta que Dave Vanian i companyia, més enllà d'haver inaugurat el punk britànic en termes fonogràfics, van esdevenir actors igualment essencials en òrbites com la New Wave, el post-punk o el rock gòtic i sinistre. I que, a aquestes altures, són una aposta tan segura a l'escenari com a la portada d'una revista de prestigi.

The Small Faces - "Something Nice" (2025)

Es parla poc del directe dels Small Faces. Potser perquè, a diferència de contemporanis com The Who, els Stones o fins i tot els Beatles, el quartet de l'East End no havia disposat fins fa relativament poc d'un àlbum gravat en viu. "Live 1966", enregistrat el 9 de gener d'aquell any a Mouscron, Bèlgica, va sortir el 2021 a través de Nice Records, el segell de Kenney Jones –l'últim supervivent de la banda que completaven Steve Marriott, Ronnie Lane i Ian McLagan–.

El disc documenta tota la urgència i tota la solvència escènica que ja tenia el conjunt en els seus inicis. Inclou 14 pistes, sis de les quals recupera ara "Something Nice", un recopilatori de rareses dels londinencs que la revista Uncut distribueix amb la seva edició de maig, i que val la pena escoltar sencer. Inclou, entre d'altres, la pista instrumental d'una lectura inacabada –i fins ara inèdita– del "Red Balloon" de Tim Hardin, que justament pel seu caràcter incomplet esdevé deliciosament hipnòtica.

Iniciem el curs

Un any més, l'entrada al mes de setembre i els últims batecs de l'estiu van acompanyats del ritual de tornar al quiosc –a l'únic que queda obert a prop de casa, i que duri- i retrobar-se amb la premsa musical que encara surt periòdicament en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però la resta ja aniran arribant. Ara sí, donem el curs per iniciat.

Joana Serrat, novament a Uncut

Porto més de mitja vida llegint la revista britànica Uncut. Des que vaig comprar-ne el número 3 en un quiosc de Hastings, atret per una portada on destacava la imatge d'un jove Bob Dylan. Era l'estiu de 1997.

Des d'aleshores ha esdevingut una de les meves capçaleres de referència, si parlem de música. A les seves pàgines hi he descobert alguns dels meus artistes preferits, també va ser aquí on vaig llegir per primer cop el terme Americana.

Per això em fa una il·lusió brutal obrir la secció de crítiques discogràfiques de l'edició de maig i trobar-hi un article de pàgina sencera dedicat a l'últim treball d'una artista que em toca de prop i a qui també porto molts anys seguint (no tants com Uncut), Joana Serrat.

La crítica la signa Allan Jones, veterà del periodisme musical britànic que ja era un referent de l'ofici ara fa més de quatre dècades, i que durant els darrers anys també ha seguit de prop l'evolució de la cantant osonenca. Puntua l'àlbum en qüestió, "Big Wave", amb un 9 de 10.

L'article es complementa amb una breu entrevista que també firma el propi Jones. Perquè ens en fem una idea, és el mateix tractament que reben els últims treballs de Willie Nelson i The Decemberists a la mateixa edició de la revista.

No tinc cap dubte que fins aquí només s'hi arriba a cop de talent, i d'això Serrat en va sobrada. Però crec que tampoc es pot obviar la tasca de Great Canyon. Un petit gran segell de casa nostra que, poc a poc i sense fer soroll, ha construït quelcom tan sòlid com coherent i, sobretot, bonic.

Hi ha vida més enllà de l'autocomplaença que durant dècades ha caracteritzat l'escena musical catalana. També hi ha maneres i maneres de sortir a fora. I si parlem d'internacionalització, aquell concepte que darrerament està tan de moda, la via que representa Joana Serrat em sembla molt més sana i nutritiva que la de Bad Gyal –i molt més sostenible, per emprar un altre terme bastant de moda-.

'Lifehouse' en 10 pistes

Signe dels temps que ens ha tocat viure, tornen The Who per enèsima vegada a l'abortat concepte Lifehouse. Ho fan amb una caixa escurabutxaques que repassa de forma exhaustiva les sessions del que havia de ser el successor de "Tommy" (1969), projecte que un cop descartat va donar peu al canònic i magistral "Who's Next" (1971) –per molts, el millor àlbum de Pete Townshend, Roger Daltrey, John Entwistle i Keith Moon-.

Un total d'11 discos compactes presentats amb format de luxe sota el títol inequívoc de "Who's Next | Life House" (2023). L'àlbum original remasteritzat i complementat amb maquetes casolanes, preses alternatives i dos concerts sencers. Abundant material d'estudi per a experts i coneixedors, documents d'indiscutible valor històric, que no obstant es perfilen excessius per a qui al final del dia en té prou amb l'obra original –i definitiva-.

La revista Uncut celebra l'edició del box set de torn entrevistant a Townshend, dedicant la portada de novembre al quartet i amanint la cosa amb un recopilatori de 10 cançons provinents de la caixa en qüestió. Impossible resumir 11 volums en una desena de pistes, però seria injust fer-li un lleig. Com era d'esperar, el millor arriba cap al final i són les preses en directe de "Baba O'Riley" i "Won't Get Fooled Again". Gravades a San Francisco el 1971, quan The Who eren amb tota probabilitat la millor banda de rock del món.

Setembre de música en paper

Un dels meus rituals preferits de cada mes de setembre és el d'anar al quiosc i tornar-ne carregat de premsa musical (premsa en paper, s'entén). Encara no hi són totes les que hi hauria d'haver, però la imatge il·lustra un any més el meu retorn a la mal anomenada normalitat després del parèntesi estiuenc. Les últimes edicions de Ruta 66, Popular 1, Les Inrockuptibles, Mojo i Uncut, i un especial de Vintage Rock que repassa els 65 anys de carrera de Cliff Richard.

Dylan, segons Uncut

Pràcticament al mateix temps que Bob Dylan anunciava un nou tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –començarà l'1 d'octubre a Kansas City, Missouri-, m'arribava aquest luxós volum facturat per la gent de la revista Uncut –dins de la sèrie The Ultimate Music Guide- i dedicat al de Duluth. Repàs integral a la seva discografia, de "Bob Dylan" (1962) a "Shadow Kingdom" (2023), passant pels directes i les Bootleg Series, i sucoses entrevistes rescatades dels arxius de Melody Maker, New Musical Express (NME) i la mateixa Uncut. Altament recomanable.

Molt més que la banda preferida d'Springsteen

Imatge promocional de Marah, encara amb Serge Bielanko, segon per la dreta. El seu
germà Dave, assegut, encapçalarà el grup aquest 29 d'abril a la sala La Textil. 

Tot va començar amb un ritme de bateria que remetia a Phil Spector. Després hi entraven unes castanyoles –novament, l'efecte spectorià-, un banjo i unes guitarres cristal·lines que tant podien evocar uns Byrds com uns Jayhawks. I finalment, aquella veu estripada que recitava les bondats del rock'n'roll com qui s'hi juga quelcom d'important. El calendari marcava la tardor de l'any 2000. La peça es titulava "Round Eye Blues" i el grup que l'interpretava es deia Marah. Venien de Filadèlfia i acabaven de publicar el seu segon àlbum, el notable "Kids in Philly". És clar que aleshores jo no sabia res de tot això.

L'únic que sabia era que aquella cançó m'havia atrapat de forma instantània des que l'havia escoltat per primer cop en un disc de novetats que distribuïa la revista britànica Uncut. Va ser en mesos posteriors quan publicacions com la mateixa Uncut –i, a casa nostra, capçaleres com Ruta 66- van anar posant una mica del llum sobre una banda que havia captat l'atenció de figures com Bruce Springsteen, Steve Earle o Nick Hornby –tots tres citen Marah entre els seus grups preferits; Hornby directament els situa a dalt de tot-. La dels germans Serge i Dave Bielanko, que semblaven tenir-ho tot a favor per conquerir les més altes esferes del rock del segle XXI. Malauradament no va ser així, i no pas per manca de talent ni d'arguments a favor.

Si es pot parlar de mala sort en un negociat com el del rock'n'roll, el de Marah n'és un cas flagrant. Un combo amb un directe absolutament indiscutible –als nostres escenaris ho vam poder comprovar en incomptables ocasions- i una discografia sòlida com ella mateixa –a "Kids in Philly" el van seguir obres de la mida de "20,000 Streets Under the Sky" (2004) o "If You Didn't Laugh, You'd Cry" (2005)-. Que a sobre tinguessin padrins com els anteriorment citats feia preveure una carrera meteòrica. Que esdevinguessin una banda de culte gairebé paradigmàtica, és una d'aquelles injustícies que caldria reparar algun dia.

Escric tot això perquè Marah –que durant l'última dècada han tingut una trajectòria intermitent però no han tirat mai la tovallola- actuaran aquest dissabte, 29 d'abril, a la sala La Textil de Barcelona. Serà el gran final d'una gira peninsular que per ara no té previst estendre's per la resta del continent europeu. Ho faran sense Serge Bielanko, ja retirat de la vida a la carretera, però amb el seu germà Dave assumint a consciència els comandaments d'una nau on també destaca la presència dels retornats Dave Petersen (bateria) i Adam Garbinski (baix i guitarra).

Serà una bona ocasió de retrobar-se amb una banda que pot no haver seduït les masses, però té molt pocs rivals en les distàncies curtes. I no, no és casualitat que els de Filadèlfia tanquin gira a la Ciutat Comtal justament la nit que el mateix Springsteen té lliure entre els dos concerts inaugurals del seu periple europeu a l'Estadi Olímpic. A partir d'aquí podem fer moltes especulacions. Però si una cosa està assegurada, és una nit de rock'n'roll fins a les últimes conseqüències. Amb cançons que són himnes de ple dret. Amb una banda incapaç de decebre. Sense aglomeracions ni zones VIP.

Entrades disponibles en aquest enllaç. Ens veiem a La Textil –i, sí, també a l'Estadi-.

Un mes després de Dylan

Dylan a la premsa britànica: l'especial de Mojo i l'últim número d'Uncut.

Avui fa un mes que vaig veure Bob Dylan en directe a Göteborg, tercera aturada de la seva primera gira europea post-pandèmica. Un mes d'un concert que en tot aquest temps encara no he estat capaç de digerir –potser la paraula correcta seria assimilar-. Feia molts anys –dècades, de fet- que no em passava una cosa així –si és que m'havia passat mai-. I això que a Dylan l'havia anat veient en viu amb certa regularitat des que va actuar el 1999 a l'enyorat Palau dels Esports de Barcelona. I sempre n'havia sortit encantat, però mai com en aquesta ocasió havia tingut la sensació d'haver presenciat quelcom que podia haver estat històric. A aquestes alçades, començo a pensar que probablement va ser el millor concert al qual he assisti mai.

No va ser només el fet de poder veure un cop més a Dylan en persona i fent música, amb tot el que això implica. Va ser sobretot el fet d'assistir al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, enèsima reinvenció sobre el terreny de qui amb 81 primaveres a l'esquena surt a l'escenari renunciant a tot un llegat –en el seu cas, un dels cançoners sobre els quals s'ha edificat la cultura contemporània- i apostant per un present creatiu críptic com ell sol, però alhora capaç d'oferir respostes en un món líquid on la perdurabilitat és més que mai un valor a preservar. Una gira on Dylan s'adreça al públic i fins i tot li somriu, coses que no havia fet en molt de temps, potser per venir-li a recordar que al marge del geni i més enllà del mite hi ha una persona de carn i os.

Acostumo a seguir amb interès tot allò que estigui relacionat amb Dylan –tot i que no em pugui considerar ni de bon tros el que s'anomena un dylanòleg-, i aquestes últimes setmanes he consultat de forma gairebé obsessiva les cròniques de la seva present gira, constatant que cada concert és diferent del seu predecessor per molt que el repertori sigui idèntic al de la nit anterior. Em va cridar molt l'atenció l'inici triomfal del tram britànic de la gira, la setmana passada al Soho londinenc, a pocs quilòmetres d'un Palau de Westminster on la tradicionalment exemplar democràcia britànica vivia les hores més baixes de la seva història recent. Un espectacle de l'absurd –molt propi dels temps que estem vivint, d'altra banda- que Dylan pràcticament va eclipsar obrant el seu propi miracle des de l'escenari del London Palladium.

Llegia a John Mulvey, director de la totpoderosa Mojo, afirmant que el primer dels quatre recitals londinencs havia estat el millor concert de Dylan que mai havia presenciat –la mateixa sensació amb què jo havia sortit setmanes abans de l'Scandinavium de Göteborg, amb la diferència que Mulvey sap molt millor que jo de què parla-. Llegia també que, després de la segona actuació, una multitud de fans s'havia adreçat a demanar autògrafs a Jimmy Page, present entre el públic i visiblement desconcertat per la situació. Una escena molt dylaniana, aquesta última: la teva pròpia parròquia reclamant l'atenció d'algú que tan sols passava per allà, mentre tu has desaparegut (literalment) del mapa un cop s'han encès els llums.

Aquests dies em van arribant amb comptagotes els exemplars amb què la premsa especialitzada del Regne Unit saluda el desembarcament del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la Gran Bretanya. Imprescindible la reedició –actualitzada- d'un especial de Mojo que repassa tota la seva trajectòria. I molt emocionant la crònica que signa Nick Hasted al número de desembre d'Uncut del segon concert de la gira europea, el 27 de setembre a Estocolm. "No li importa una merda allò que tu i jo pensem", destaca, assenyalant justament un dels factors que han engrandit Dylan durant més de sis dècades. El fet d'anar a la seva en un món on la resta s'ha acostumat a haver de donar explicacions per tot. I mentre encara digereixo –assimilo- el que vaig viure avui fa un mes, també em vaig fent a la idea que assistir a la present gira de Dylan va ser una de les coses més grans que m'han passat en molt de temps. Paraula.

Coses bones del final de l'estiu

Una de les coses bones del final de l'estiu és anar al quiosc i retrobar-te amb aquelles capçaleres que solen acompanyar-te durant la resta de l'any. I el gustàs de tornar a llegir premsa musical en paper. No hi són totes les que hi hauria d'haver, però com a retorn a la rutina no està gens malament.

La tercera via de Joana Serrat

Joana Serrat.

Porto llegint al britànic Allan Jones pràcticament des d'abans de tenir ús de raó. Veterà de capçaleres com Melody Maker i Uncut, revista que va fundar i dirigir durant molts anys, és una de les meves firmes de referència dins del periodisme musical. Gràcies a ell he descobert alguns dels meus grups i solistes preferits, i gairebé tot allò que escriu ho acabo fent anar a missa d'una manera o d'una altra.

Per això em va fer molta il·lusió, ara fa cosa d'un any, que es desfés en elogis cap a una artista com la vigatana Joana Serrat, de qui he procurat seguir de prop la trajectòria des que la vaig descobrir ara fa més d'una dècada al Teatre de Ponent de Granollers –l'actual Llevant Teatre-. Un 9 de 10 va posar-li Jones, al seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021), en una crítica publicada per Uncut a l'edició de juliol de l'any passat.

Jones és un il·lustre veterà que ja cobria gires de Bob Dylan fa més de quatre dècades i que encara avui és capaç de transmetre al lector tot l'entusiasme del món quan descobreix un intèrpret que li sembla especial. Dies enrere va assistir a un dels concerts de la gira britànica de Serrat, i ho va explicar en un post a Facebook on va qualificar l'actuació d'"absolutament fascinant". També es va referir a l'osonenca en aquests termes: "Imagineu-vos a Hope Sandoval encapçalant els Crazy Horse més tempestuosos, i gairebé ho teniu".

Quan un viu en un país tan ridícul com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més ràbia li faci-, acostumat a valorar els seus artistes en funció del grau d'acceptació que tenen a l'estranger més que no pas per la seva obra, em sembla just destacar que una noia de Vic hagi acabat gravant a Texas amb tot un Israel Nash a les tasques de producció, i que mitjans com Uncut o The Guardian hagin aplaudit la seva obra.

Serrat és una artista catalana que triomfa a fora, entenent el fet de triomfar no pas com les dinàmiques tòxiques que sol arrossegar la fama i tot allò que l'envolta, sinó com el reconeixement de la pròpia feina i la possibilitat de seguir creixent d'una forma coherent i proporcionada en base a aquesta mateixa feina. I això em sembla molt important, perquè a hores d'ara Serrat és de les poques músiques de casa nostra que amb el seu currículum ens poden venir a dir que allà fora existeix un espai amb molt de camp per explorar.

Una tercera via, la que representa ella mateixa, a mig camí de l'exposició constant i excessivament superlativa d'una Rosalía, i del que vindria a ser l'extrem oposat: quedar-nos a casa i anar només a allò segur, no fos cas que descobríssim que hi ha vida més enllà del Canet Rock i el Programa.cat. La via de Joana Serrat és la del poc a poc, la perseverança i les coses ben fetes. A la llarga acaba donant els seus fruits, i ara mateix em puc remetre perfectament als fets.

VERSIÓ DE LA DESERT ROSE BAND

D'altra banda, Joana Serrat ha publicat recentment el single "I Still Believe in You" (2022), oportuna adaptació d'un original de la Desert Rose Band, que ha traslladat fins al seu terreny, i de quina manera. Un clàssic de la música d'arrel nord-americana, reinterpretat per una de les artistes que millor han sabut captar a casa nostra l'essència d'aquestes arrels. A la cara b hi podem escoltar "Under this Bridge", composició pròpia i inèdita, gravada durant les mateixes sessions de "Hardcore from the Heart". Disponible en vinil i en format digital a Bandcamp.

Uncut 300

Malgrat tot, encara hi ha bones notícies per a tots aquells que seguim acudint mensualment al quiosc a buscar la nostra dosi de premsa musical en paper. Vaig descobrir Uncut l'estiu de 1997 en una llibreria de Hastings, on em vaig poder agenciar el número 3 de la revista, amb un jove Dylan a la portada. Des d'aleshores no he deixat de seguir-la en la mesura en què m'ha estat possible, fins al punt que pràcticament puc afirmar que he crescut llegint-la. Ahir en vaig adquirir l'edició del mes de maig, la que fa 300. Una fita que la veterana capçalera britànica celebra amb aquest recopilatori fet a partir d'alguns dels discos essecials que s'han comentat al llarg d'aquests 300 números. Pel meu gust no hi són tots els que hi hauria d'haver, però benvinguts siguin tots els que hi ha. En tot cas, i com de costum, el millor del lot no es troba pas al plàstic sinó... al paper.

Uncut: "Rollin' & Tumblin'"

El blues, aquell llenguatge musical que durant més d'un segle ha servit de base a gèneres sencers, i al mateix temps s'ha sabut enriquir tot dialogant amb registres perifèrics (o no) que van del folk al rock i del country a les sonoritats afrollatines. La revista Uncut lliurava amb la seva edició de novembre el recopilatori "Rollin' & Tumblin'" –oportunament subtitulat "15 Tracks of New-School Blues"-, sucosa selecció d'artistes contemporanis que de forma directa o indirecta representen tot allò que el blues pot venir a dir encara en ple segle XXI. De referents ja consolidats com Valerie June, Cedric Burnside o els Black Keys, a noms a l'alça com els de Gwenifer Raymond, Joachim Cooder o Odetta Hartman, passant per descobertes tan fascinants com Tré Burt, Buffalo Nichols o Eight Point Star.

Periodisme musical en paper

Un dels grans plaers del final de l'estiu és anar al quiosc i reprendre la cita mensual amb aquell periodisme musical que encara té el detall de publicar-se en paper. Una mena de ritual d'inici de temporada, també un símptoma inequívoc que certes coses tornen a posar-se al seu lloc després del parèntesi protocolari del mes d'agost. Els últims exemplars de Les Inrockuptibles, Enderrock, Ruta 66, Popular 1, Uncut, Mojo i Vintage Rock –també un especial d'aquesta última sobre els primeríssims anys del rock'n'roll-. No hi són totes les capçaleres que hi hauria d'haver –algunes baixes dels darrers temps encara fan mal, d'altres arriben tard a la cita mensual si bé acabaran caient durant les properes setmanes-, però tal i com m'ha dit el senyor quiosquer aquí hi tinc bastanta feina. I ganes de posar-m'hi, és clar.

Joana Serrat, revelació segons Uncut

M'ha fet molta il·lusió veure el nom de Joana Serrat destacat com a revelació a les pàgines d'una revista de capçalera com és Uncut, i el seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021, Loose / Great Canyon), ressenyat per tot un Allan Jones –exdirector de la publicació i il·lustre veterà de la premsa musical britànica que quatre dècades enrere ja cobria gires de Bob Dylan, i que avui escriu sobre una noia de Vic amb el mateix rigor i amb més experiència-, que en diu meravelles i el puntua amb un 9 sobre 10. I no és Uncut l'únic mitjà britànic que se n'ha fet ressò. El Times, el Guardian o la mateixa BBC també parlen de la catalana en termes superlatius.

El primer cop que vaig veure Joana Serrat en directe va ser fa molts anys en un centre cultural d'un poble proper a Vic, encapçalant un cartell farcit de delícies underground on també destacava la presència de The Missing Leech i de l'enyorada Filthy Sally. Va tocar passada la mitjanit, acabada d'arribar d'una d'aquelles feines a què un s'ha de dedicar quan la música encara no genera prou. Des d'aleshores ha plogut molt i l'he vist tocar en escenaris de tota mena i condició, des d'una petita església romànica de la Garriga fins a la sala gran d'Apolo. I l'abast del seu discurs l'ha portat a destacar en reconegudes convocatòries internacionals, i a traçar aliances amb figures de primer ordre com Israel Nash.

A Serrat no l'he sentit mai queixar-se públicament de les limitacions dels circuits culturals autòctons, de les suposades males pràctiques d'això que s'anomena indústria discogràfica, ni de la incompetència del polític de torn, ja sigui un regidor, un conseller o un ministre –podria haver-ho fet, tal i com ho solen fer tantíssims artistes de casa nostra amb tota la raó del món, però no ho ha fet-. I aquí la tenen. Rodant pel món, sumant quilometratge i rebent elogis de la premsa melòmana més genuïnament especialitzada del planeta. Arribat aquest punt, facin-se vostès el favor de desconfiar de qui els vingui a explicar que no pot fer cultura perquè no sé quin ministre és un inútil o no sé quina indústria li ha donat l'esquena.

Gravat a Texas, com de costum, amb Ted Young a les tasques de producció, "Hardcore from the Heart" és un disc sobre la pèrdua però sobretot un (altre) pas endavant en una escala evolutiva que ara per ara sembla no conèixer límits. Un cançoner que segueix tenint com a punt de partida la inabastable tradició musical nord-americana, però alhora es deixa seduir pels corrents més eteris i vaporosos del pop de factura independent. Si fins ara havia demostrat la vigatana un rigorós coneixement de causa a l'hora d'aproximar-se a la música que l'ha marcat, a partir d'ara directament entra a jugar a la mateixa lliga que aquells que l'han renovat durant l'última dècada –títols com "Pictures" o "You're with Me Everywhere I Go" miren de tu a tu a Sharon Van Etten o The War On Drugs-.

M'agradaria acabar aquest apunt parlant del citat Allan Jones, com assenyalava una mica més amunt un il·lustre veterà de la premsa musical anglosaxona. Un d'aquells referents de l'ofici que han entès que estar al dia no vol dir obsessionar-se amb la novetat per la novetat sinó, partint de la pròpia experiència, seguir explorant aquells corrents per on un ha navegat tota la vida, separant-ne el gra de la palla i sotmetent a un judici crític tot allò que encara poden arribar a oferir. Mentre alguns proven de superar la seva pròpia crisi dels 40 (o dels 50) comparant el trap amb el punk, d'altres encara hi senten més enllà del soroll i, de tant en tant, arriben a fer diana.

Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)

Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.

D'entrada, el més destacable –perquè no sempre és així en casos com el que ens ocupa-, és el fet que totes les versions recollides a l'àlbum en qüestió s'hagin gravat especialment per l'ocasió. Hi figuren noms de pes com els de Richard Thompson, Thurston Moore o Weyes Blood. I la selecció de cançons esquiva l'obvietat per a recuperar alguns títols sovint poc predicats. Crida l'atenció, per exemple, que The Weather Station es facin seu un pilar de l'etapa cristiana de Dylan com és "Precious Angel". Que Joan Shelley i Nathan Salsburg recuperin "Dark Eyes", del controvertit "Empire Burlesque" (1985). O que Cowboy Junkies s'atreveixin amb l'encara calent "I've Made Up My Mind to Give Myself to You".

Destaquen també la narcòtica lectura de "Lay Lady Lay" a càrrec d'uns Flaming Lips en pleníssimes facultats, l'accent Southern Gothic del "Blind Willie McTell" signat per Patterson Hood i Jay Gonzalez (Drive-By Truckers), i la clarobscura deconstrucció de "Knockin' on Heaven's Door" a càrrec de Low –originaris, com l'homenatjat, de Duluth, Minnesota-. Arribat aquest punt, el fet que l'àlbum s'obri amb una pista inèdita del propi Dylan –"Too Late", antecedent de "Foot of Pride" descartat de les sessions d'"Infidels" (1983)- gairebé és el de menys. No ens trobem davant d'un disc de tribut protocolari, sinó davant d'un àlbum amb entitat pròpia i vigència més enllà d'efemèrides.

Paul McCartney contra Allen Klein

Paul McCartney - Foto Mary McCartney

En una entrevista publicada per Uncut el passat mes de gener, Paul McCartney recordava la seva batalla legal contra Allen Klein durant els últims dies dels Beatles. "M'hi vaig haver d'enfrontar, tot i que no ho volia fer. Parar-li els peus no era l'opció més fàcil, però ens en vam sortir i amb el pas dels anys tothom s'ha adonat que vam fer el correcte. Si no ho haguéssim fet, els Beatles no haurien entrat mai a iTunes. Hi hauria entrat Allen Klein", explicava. Entenc perfectament què volia dir McCartney, i no descobrirem a aquestes alçades de quin peu calçaven individus com Allen Klein –i Peter Grant, Don Arden, Albert Grossman...-. Però de debò aquella gent eren pitjors que corporacions com Apple (la d'iTunes, no la dels Beatles), Google o Spotify?

Uncut: Ambient Americana

Potser no va ser Uncut el mitjà que es va inventar el terme Americana, però sí que va ser una de les plataformes que més van influir a l'hora de popularitzar el terme en qüestió entre finals del segle passat i principis del present, per tal de definir aquella música que beu directament de gèneres com el country, el blues o el folk en clau nord-americana. Més de dues dècades després, la revista britànica lliura amb l'edició de maig un nou volum dels seus discos recopilatoris d'aquest gènere sota el títol "Ambient Americana".

Artistes com William Tyler, Steve Gunn, North Americans, Mary Lattimore o fins i tot un veterà com és el britànic Michael Chapman, i una quinzena de pistes que tenen com a comú denominador les formes més atmosfèriques i -sí- ambientals del so Americana, les que parteixen de l'American Primitive Guitar i de la banda sonora de "Paris, Texas" (1984) a càrrec de Ry Cooder. Per descomptat, la revista també dedica un sucós article a analitzar aquest nou corrent. Si tot plegat donarà peu a una nova etiqueta ho dirà el temps, de moment disposem d'una evocadora selecció que convida a tancar els ulls i deixar-se (trans)portar.

El blues d'un país en guerra constant

Songhoy Blues.

"Som d'un país que es troba en guerra de forma gairebé constant. I aquestes guerres han mort més gent que el coronavirus a l'Àfrica. La malària mata més gent que qualsevol altra cosa". El país en qüestió és Mali, i qui parla és el vocalista i guitarrista de Songhoy Blues, Aliou Touré, en una entrevista publicada aquest mes de novembre per la revista Uncut. Més enllà de totes les línies de reflexió que es podrien derivar d'aquestes paraules –el coronavirus no deixa de ser una conseqüència d'un model social i un sistema econòmic insostenibles: la primera que ens toca de ple a Occident, però no pas la primera que fa estralls en altres en altres parts del món que tendim a oblidar-, el més sorprenent són la positivitat i l'energia que desprèn el darrer disc del combo de Timbuctu, oportunament titulat "Optimisme" (2020, Transgressive).

Blues del desert, fidel a tota una tradició però carregat d'electricitat i ganes de mirar endavant –la inicial "Badala" gairebé podria figurar en un disc dels Black Keys-, enregistrat a Brooklyn a les ordres de Matt Sweeney. I un plàstic que arriba a pocs mesos de l'enèsim cop d'estat de la convulsa història recent del país africà –governat a hores d'ara per una junta militar-. "Mali és un país jove, però també una vella civilització. Des d'aquesta perspectiva, és molt ric culturalment. Això pot donar-nos esperança, perquè formem part d'un poble que ha conviscut durant segles", conclou Touré. "Per nosaltres, l'única forma de superar una situació com aquesta és l'optimisme. Les coses aniran bé". Aquesta última afirmació pot arribar a recordar un dels lemes més populars dels primers mesos de la pandèmia. La diferència és que a Mali les crisis sistèmiques no es deuen passar a casa veient sèries i omplint les xarxes de hashtags estèrils.