diumenge, 27 de març de 2016

Cuba i els Stones, cinc dècades de paradoxa

Els Stones actuant a L'Havana el passat 25 de març - Foto Reuters / Ueslei Marcelino.


"Mr. Gringo, my father he ain't no Che Guevara / And he's fighting the war on the streets of Masaya", cantaven els Rolling Stones a "Indian Girl", peça inclosa al seu àlbum de 1980 "Emotional Rescue". Més de tres dècades i mitja més tard, Ses Satàniques Majestats han estat una de les primeres bandes internacionals de rock'n'roll en actuar a la Cuba post-Che Guevara -no pas la primera de totes, abans ja ho havien fet Audioslave o Manic Street Preachers-. La notícia ha donat la volta al món i ha aixecat una expectació només comparable a la generada dies enrere per la visita de Barack Obama al país caribeny.

Cuba està canviant, diuen els experts i analistes. I jo em pregunto ben bé què és el que canvia. Quan la revolució castrista va expulsar del poder l'antic règim pronord-americà, l'únic canvi que es va produir va ser de signe polític. Podem parlar de models econòmics, de relacions exteriors i de polítiques concretes, però tant amb Batista com amb (els) Castro, la realitat de l'illa és -i seguirà essent fins que el govern mogui fitxa- la d'una dictadura amb totes les seves conseqüències: no a la llibertat d'expressió, no a l'opisició democràtica i no al lliurepensament -tot això propugnat per una elit que governa amb mà de ferro en nom del poble, pel poble i per al poble, perquè no sigui dit-.

Un dels capítols més recordats aquests darrers dies arrel de l'actuació dels Stones en territori cubà ha estat precisament la censura que la seva música va patir durant dècades a mans del mateix règim castrista que havia encetat una revolució per a portar aires de llibertat al país. Un fet d'allò més paradoxal si analitzem la història de la banda britànica i sobretot allò que aquesta ha arribat a representar. Els Rolling Stones van ser un dels noms capdavanters de la cultura pop durant un període -els anys 60 i bona part de la dècada posterior- en què aquesta anava estretament lligada tant als canvis socials del moment com als grans moviments de protesta que van brotar arreu d'Occident demanant, precisament i entre d'altres coses, més llibertat.

I encara van anar més enllà: si la cultura pop tenia associat un component de rebel·lia i inconformisme, Jagger, Richards i companyia van cultivar una imatge d'outsiders que passava la mà per la cara dels mateixos Beatles i que va seduir el públic adolescent amb la mateixa facilitat amb què va espantar (de debò) determinades capes de l'establishment britànic. Així, al mateix temps que els Stones eren censurats al bloc comunista, els seus components eren objecte de judicis mediàtics a la seva Anglaterra natal. Processos que començaven amb batudes antidroga a casa de Keith Richards i acabaven posant en dubte la pròpia llibertat d'expressió al cor mateix de Londres.

La paradoxa, doncs, és múltiple. Perquè els Stones que actuen a Cuba mig segle després de tot allò ho fan transformats per bé i per mal en una icona de la cultura de masses d'Occident, avalats i fins i tot condecorats pel mateix establishment que al seu dia en va recelar. Perquè, al marge del que acabi passant amb el règim, l'únic canvi que ara per ara s'albira a l'illa caribenya és la fi d'un parèntesi de gairebé sis dècades en les seves relacions amb el germà gran del nord. I perquè molts dels bohemis i estudiants que al seu dia van voler canviar el món al ritme d'"Street Fighting Man" lluïen a les seves respectives indumentàries el rostre del citat Che Guevara, un dels ideòlegs de la revolució que durant molt de temps proscriuria el rock'n'roll a Cuba. Quantes voltes pot arribar a fer la història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada