Que la segona meitat dels anys 60 va ser un dels períodes més productius i a la vegada vertiginosos de la cultura contemporània, és tan cert com que mai abans ni mai des d'aleshores disciplines com la música o el cinema han evolucionat a tal velocitat. Comparin per exemple el que feien els Beatles, Bob Dylan, John Coltrane, els Beach Boys, els Rolling Stones o la indústria de Hollywood el 1964 amb el que farien tan sols cinc anys més tard, i s'adonaran que es van produir més canvis notables durant aquell període que durant els darrers vint anys. Des que la indústria s'ha acostumat a reciclar el passat sense remordiments, no han estat pocs els mitjans especialitzats en música que s'han atrevit a assenyalar un any en concret -sempre dins d'aquell mateix període- com el més productiu de la història de la música pop. 1965 i 1968 solen trobar-se entre els grans preferits, i 1966 no es queda curt.
Va ser durant aquest darrer exercici quan van veure la llum obres com "Blonde on Blonde", "The Psychedelic Sounds of The 13th Floor Elevators", "Fifth Dimension", "Aftermath", "A Quick One", "Freak Out!", "Face to Face", "Sounds of Silence", "Revolver" o "Pet Sounds". De tot allò es commemora enguany mig segle, i la revista Les Inrockuptibles ho celebra amb un especial dedicat a repassar la música, el cinema, la moda, l'art, la literatura i la societat de 1966. Capítols interessants? Tots, absolutament tots. Una cita reveladora? La que destaca el periodista Christophe Conte al seu article sobre la gestació de "Pet Sounds": "Brian Wilson no tan sols estava gelós del salt dels Beatles a l'edat adulta: també havia entès que, després de Bob Dylan, als Estats Units ja no es podia emprar el mateix llenguatge infantil d'abans -el surf, les noies, els Chevrolets i tot el mite californià de sorra i aigua- sense esgotar-ne la fórmula". De fet, sí que es podia -i es faria-, però aquest canvi de mentalitat il·lustra perfectament l'abans i el després que va marcar aquell període.
Estic totalment d’acord amb tu i amb Les Inrockuptibles que l’evolució experimentada durant la darrera meitat de la dècada dels seixanta, del rock and roll i per extensió de tota la cultura contemporània, fou vertiginosa i altament enriquidora. Però per a mi, i ja em permetràs la possible heretgia, ho va ser molt menys que l’actual i de bon tros. I per una sola raó que pot semblar pobra i insuficient però que, si fóssim prou visionaris, ens adonaríem que esdevé el rovell de l´ou de l’art, la raó substancial que el fa créixer i mutar per ser etern. Aquesta raó és, amic meu, que els seixanta no els vaig viure, no al menys amb coneixement de causa, i ara sí. Sembla una tonteria però no ho és. Si apliquéssim aquest senzill enraonament, i em consta que tu sí que el tens ben en compte, no es cometrien absurditats com que una reedició d’una banda dels seixanta o setanta s’esgota mentre un grup actual no pot vendre el seu treball. Absurditat perquè el grup reeditat quan el va treure, ja té collons que no el va poder vendre perquè els seus coetanis no els hi van fer ni puto cas. I ara fotem el mateix... increïble. L’art, senyores i senyors, és Present amb vocació de Futur, i si és vol mantenir el Passat que sigui sense tantes reverències... i si no és així, estem acabats. N’estic ben fart de sentir un i un altre cop els mateixos discos i de llegir els mateixos reportatges amb les mateixes revisions... ja cansa, no creus?.
ResponEliminaEstic totalment d'acord amb tu, de fet jo mateix he fet aquest raonament en més d'una ocasió. Però crec que són coses diferents. Malauradament, de grans artistes que no reben el reconeixement merescut sempre n'hi ha hagut, i probablement sempre n'hi haurà. Però si ens fixem en l'evolució, tant la duta a terme per les grans estrelles com pels artistes de culte, em sembla evident que entre 1965 i 1970 (aprox.) es van produir molts més canvis (no necessàriament millors obres, però sí més innovadores, trencadores i per tant transcendents) que durant els darrers 20 anys.
EliminaGràcies com sempre per la teva visita i pel teu punt de vista!