Mazoni es reinventa (un altre cop)

Jaume Pla amb Núria Graham.

MAZONI

La 2 d'Apolo, Barcelona

7 de març de 2016

És possible, en l'àmbit de la música pop, que el factor sorpresa mai més torni a tenir el mateix potencial d'impacte després de la mort de David Bowie. Però per sort sempre quedaran artistes disposats a trencar unes quantes normes i convencions, a venir de cop i volta des d'on menys se'ls espera, a jugar al desconcert en el millor dels sentits i, en definitiva, a sorprendre gratament el personal. És el cas de Mazoni. Fa poc més d'una setmana, l'alter ego de Jaume Pla avançava dos temes d'un imminent nou disc, "7 Songs for an Endless Night" (2016), títol autorreferencial per a un àlbum que sona a ell sense repetir esquemes: enèssim cop de timó estilístic i retorn després de deu anys a l'anglès com a llengua vehicular. I quatre dies abans de la sortida del plàstic al mercat -el llançament es preveu per a l'11 de març a través de Bankrobber-, el va presentar amb un showcase a la sala petita d'Apolo i davant d'una audiència tan reduïda com selecta -socis i habituals del local, així com l'entorn del propi músic i del seu segell discogràfic-.

Si "Sacrifiqueu la princesa" (2014) havia estat el disc electrònic de Mazoni, l'àlbum on l'empordanès abraçava els sintetitzadors i deixava la guitarra de banda, "7 Songs for an Endless Night" és el disc on Pla torna a agafar les sis cordes amb un nervi gairebé inèdit des dels dies d'Holland Park -com a mostra, un "Dead Singers" que va sonar a The Who fent-s'ho amb Jon Spencer-. Però la cosa no es queda aquí. També és l'àlbum on el de la Bisbal s'acosta més que mai a alguns dels que de ben segur són els seus grups fetitxe, cas de Happy Mondays, New Order o Primal Scream -de la producció se n'ha fet càrrec Brendan Lynch, mà dreta tant d'aquests últims com de Paul Weller-. I ho fa de la mà d'una electrònica que va venir per a quedar-se i que ara augmenta revolucions fins a evocar la cultura de club tal i com s'entenia als dies de Madchester i l'Acid House. I per si no n'hi hagués prou, ha convidat a fer la veu solista d'un dels nous temes a tota una Núria Graham, col·laboradora d'excepció també la nit passada d'una banda que manté el line up dels darrers anys i incorpora com a coristes dues components de Les Anxovetes -sí, el trio que va revitalitzar l'havanera aportant al gènere tot allò que portava dècades demanant a crits-. Gairebé res, escoltin.

Que Pla confia plenament en el seu nou material ho va evidenciar la manera com es van desenvolupar els esdeveniments. D'entrada, tal i com marcava el guió, la banda va interpretar el disc sencer i seguint-ne l'ordre original. I un cop acabada aquesta primera ronda, va tornar a repassar-ne totes i cada una de les cançons en l'ordre invers. La maniobra pot semblar una excentricitat i possiblement ho fos, però a la pràctica va resultar la prova del cotó més definitiva de totes. Durant la segona part del concert, el respectable ja reconeixia i fins i tot cantava com si les conegués de tota la vida unes cançons que mai abans havia pogut escoltar. Si algú tenia cap dubte del potencial del que probablement sigui el treball més arriscat de Mazoni a data d'avui, ahir va tornar a casa amb la seguretat que aquest no tan sols funciona sinó que suposa una de les obres més sòlides i solvents que mai hagi lliurat l'autor d'"Esgarrapada" (2006). I és que en tota la nit no va sonar ni un tema anterior a "7 Songs for an Endless Night". Ni "Apocalipsi Now", ni "No tinc temps", ni "Ei, que surt el sol". I ningú els va demanar. No calien. Amb les cançons noves n'havien tingut prou Pla i companyia per a vèncer i convèncer.