 |
| Emma Pollock. |
La Capsa, El Prat de Llobregat
12 de març de 2016
Si l'anterior edició del Minifestival de Música Independent era la que feia vint i commemorava per tant una xifra tan rodona com admirable, la d'aquest 2016 ha estat la que d'alguna manera ha encetat una nova etapa per a un esdeveniment de tradició i trajectòria més que contrastades. No és que s'hagin produït alteracions notables del guió, tot segueix al seu lloc i els seus organitzadors han mantingut l'aposta per un cartell on han conviscut noms de referència i figures emergents -la raó de ser del Mini-. Ara bé, sí que cal destacar el canvi d'emplaçament que ha portat per primera vegada l'esdeveniment més enllà dels límits de la ciutat de Barcelona, i concretament a la veïna localitat d'El Prat de Llobregat.
L'operació ha sortit rodona. Hi ha sortit perquè la recentment estrenada línia 9 del metro ha permès a la parròquia habitual del Minifestival desplaçar-se còmodament en transport públic des del centre de Barcelona fins a la nova ubicació. I sobretot perquè La Capsa ofereix unes prestacions tècniques i logístiques que permeten al respectable gaudir dels concerts en millors condicions i a l'organització diversificar el programa. D'aquesta manera, a l'escenari principal s'hi ha afegit enguany un set de petit format per on han desfilat tres de les bandes que durant els passats mesos havien actuat a les festes de presentació del festival a l'FNAC L'Illa Diagonal, cas d'Ex-Cèntric, Her Little Donkey i Kinsale.
 |
| The Popguns. |
Diuen que allò que és bo es fa esperar. Emma Pollock portava cinc anys sense actuar a Barcelona, i The Popguns ni tan sols havien arribat a fer-ho amb anterioritat. Dos noms de culte de l'indie britànic com a reclams d'un cartell que un any més ha obsequiat el melòman de base amb artistes cars de veure als nostres escenaris. Acompanyada d'un teclista que també va fer les tasques de baixista -i d'un sintetitzador Roland que va presentar com un component més de la banda-, l'escocesa va centrar-se en el seu treball més recent, l'aclamat "In Search of Harperfield" (2016). Sense els ornaments ni els recursos emprats a l'estudi, va despullar les cançons a la mínima expressió sense necessitat de rebaixar-ne la tensió ni les revolucions.
Pel que fa als de Brighton, van desencadenar la que sens dubte serà recordada com la gran postal del Minifestival 2016. La creixent disbauxa d'un nombrós grup d'anglesos de mitjana edat -tots ells incondicionals del grup i vinguts expressament des d'Anglaterra- ballant cada cançó com si fos l'última i com si el C-86 fos cosa de fa dos dies. Sorprenia la seva vitalitat, i sobretot reconfortava comprovar com tot plegat era proporcional a la festa que també es vivia damunt l'escenari. La d'uns il·lustres veterans amb les piles ben carregades i un directe dels que dissipen dubtes. Si algú s'havia pensat que els Popguns vindrien únicament a celebrar la seva història, es va topar de nassos amb una execució i una posada en escena que són sinònims de present i garanties de futur.
 |
| Star Horse. |
Si el Minifestival té entre els seus trets identitaris la programació de bandes històriques que no solen deixar-se caure per aquestes latituds, la seva altra gran funció és la de descobrir noms emergents que en moltes ocasions també visiten Barcelona per primera vegada. Va ser el cas dels suecs Star Horse i els londinencs Desperate Journalist. Els primers mai havien tocat tan lluny de casa, de fet havien volat expressament des d'Estocolm per a oferir la que va ser una de les grans actuacions de la nit. Actitud sòbria en permanent contrast amb unes cançons que esclataven per moments. Muralles decibèliques, melodies a contrallum i atmosferes de somni com a pilars d'un discurs amb un peu en el shoegaze i un altre en el dream pop. Els britànics tampoc es van quedar curts. Tota una maquinària post-punk de les que saben conjugar la velocitat amb la introspecció i l'estridència amb un agut sentit melòdic.
El cartell el van completar dues propostes francòfones de registres tan distants com complementaris. D'una banda, Valérie Leuillot i els seus Autour de Lucie, que van reivindicar més de dues dècades a l'avantguarda del pop parisenc amb ofici i un d'aquells repertoris on no hi falta de res. De l'altra, el malagueny Alexandre Lacaze va aplicar les seves arrels franceses a un cançoner que recull l'angoixa existencial d'un Jeff Buckley i l'escampa pels paratges més desèrtics i tempestuosos del rock en clau d'autor. La cirereta de la nit la va posar, ja durant la recta final, el krautrock sideral de les barcelonines Die Katapult.
 |
| Desperate Journalist. |
 |
| Autour de Lucie. |
 |
| Kinsale. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada