Regent Sounds Studio

Aquesta és la seu de l'històric Regent Sounds Studio, que avui és una botiga de guitarres. Aquí van gravar els seus àlbums de debut els Rolling Stones i Black Sabbath –aquests últims també hi van facturar part de "Paranoid"–. Jimi Hendrix, Elton John i fins i tot els Beatles hi havien enregistrat algunes de les seves primeres maquetes.

Els propietaris del negoci han restaurat el cartell de la façana. A l'interior, la sala on antigament es situaven els músics és perfectament visible i s'hi exposen guitarres, amplificadors i complements. I el personal que hi treballa, molt amable, t'orienta prou bé perquè tu mateix et puguis imaginar com devien ser aquelles sessions.

Regent Sounds Studio està situat a Denmark Street, un petit carrer del centre de Londres que fa cantonada amb Charing Cross Road i que es troba a tocar del Soho. Al seu moment se'l coneixia com el Tin Pan Alley londinenc, i durant una temporada va arribar a ser l'epicentre de la indústria musical del Regne Unit.

No cal dir que avui aquesta indústria gravita en altres coordenades. Mentrestant, Denmark Street va ple de botigues d'instruments com la que ens ocupa, i fins i tot hi ha algun local que ofereix música en directe. Només per això, s'hi respira un ambient molt més sa que en determinades escoles de negoci musical que tenim a Barcelona.

La sala on es posaven els músics, avui plena de guitarres.

Mig segle dels Stones a la Monumental

Avui fa 50 anys que Mick Jagger va dir 'Bona nit' a la Monumental. Mig segle del debut dels Rolling Stones a Barcelona –inicialment programat a les Arenes, un dels molts capítols d'una campanya que va ser tan històrica com accidentada, tal com ha recordat en incomptables ocasions l'intrèpid promotor Gay Mercader–. Un d'aquells concerts que marquen punts i a part, diuen els que hi van ser –i ho referma la historiografia, l'oficial i la que no ho és tant–. Era la gira de l'aleshores flamant "Black and Blue", la primera amb Ronnie Wood, la que segons les males llengües del moment havia de ser l'última. Coses de la vida, diverses generacions que encara no havíem nascut aquell 11 de juny de 1976, hem tingut temps de veure'ls en directe en repetides ocasions durant les passades cinc dècades. El miracle no és que Jagger i Richards encara puguin explicar-ho, sinó que en ple 2026 ens trobem a menys d'un mes de la publicació del que serà el 25è àlbum de Ses Majestats. I que, a sobre, faci molt bona pinta.

The Rolling Stones - "In the Stars"

Es podrien dir moltes coses d'"In The Stars", el nou single dels Rolling Stones –avançament d'un "Foreign Tongues" previst pel 10 de juliol–. D'entrada, es podria parlar del diàleg entre l'estrofa i la tornada. Entre el rock macarra, arrelat en el blues, i una melodia pop simplement inesborrable. Entre un dinàmic riff marca de la casa i un esclat d'eufòria que assenyala multituds. Entre allò que representen, respectivament, Keith Richards i Mick Jagger, al si d'una banda que sempre ha estat la suma de les seves parts.

L'essència de Ses Majestats, ben present en una pista que efectivament no igualarà gestes passades, ni falta que li fa. Dit això, si em quedo amb una cosa d'aquest single, és el miracle d'escoltar els Stones parint una cançó com aquesta en ple 2026. Ningú (insisteixo, ningú!) hauria pogut fer una aposta similar quan els més espavilats de cada casa assenyalaven Urban Junge i Bridges to Babylon com a hipotètiques gires de comiat. Jagger i Richards encara es deuen petar de riure.

50 anys de "Black and Blue" i "Ramones"

Dos discos publicats avui fa 50 anys. "Black and Blue" dels Rolling Stones i el debut homònim de Ramones. Dues obres importants de dues bandes essencials, que en plena primavera de 1976 estaven en moments molt diferents de les seves respectives carreres.

Els Stones es trobaven en plena transició entre la marxa de Mick Taylor i la incorporació de Ronnie Wood –a qui ja es pot escoltar en bona part de l'àlbum–. Al seu dia, "Black and Blue" no va agradar gens a crítics com Lester Bangs, però jo penso que el temps ha donat la raó a pistes com "Hand of Fate", "Hey Negrita", "Memory Hotel" o les més radiades "Hot Stuff" i "Fool to Cry".

"Ramones" és un dels pilars de la revolució punk, i pràcticament va definir-ne l'estètica tot sol. A la crítica li va encantar, el gran públic no va entendre res, i el temps també acabaria donant la raó a "Blitzkrieg Bop", "Beat on the Brat", "Judy Is a Punk" i totes les que van caient a continuació. Un dels plàstics més influents que mai s'han arribat a planxar.

Dave Mason (1946-2026)

Ens ha deixat Dave Mason, a qui molts encara recorden com a guitarrista i un dels fundadors de Traffic, si bé el seu pas per la banda d'Steve Winwood, Jim Capaldi i Chris Wood va ser breu i intermitent. Símptoma de la forta empremta que hi va deixar amb pistes tan inequívoques com "Feelin' Alright?". Un cop fora del grup, va alternar una fructífera carrera solista amb una trajectòria igualment abundant com a músic de sessió. I sí, va ser ell qui va tocar la guitarra acústica quan Jimi Hendrix va gravar "All Along the Watchtower" de Dylan. També va entrar a l'estudi amb els Rolling Stones –va tocar percussions a "Street Fighting Man"–, George Harrison, Fleetwood Mac i els Wings de Paul McCartney, entre d'altres.

Joe Ely (1947-2025)

Ha mort Joe Ely, institució del country texà i de la música nord-americana en general. El seu inabastable cançoner connecta la tradició amb l'estètica outlaw, i es troba a l'arrel d'allò que es va anomenar country alternatiu.

Pilar dels essencials Flatlanders juntament amb Jimmie Dale Gilmore i Butch Hancock, va girar amb The Clash i fins i tot va entrar amb ells a l'estudi –Sabien vostès que ell va cantar les parts en castellà de "Should I Stay or Should I Go"? Doncs ara ja ho saben–.

També va compartir escenaris amb Bruce Springsteen i els Rolling Stones. Va formar els Buzzin' Cousins amb John Mellencamp, John Prine, Dwight Yoakam i James McMurtry. I el seu nom figura als crèdits del primer disc de Los Super Seven. Gairebé res.

'Well there ain't no better blend
Than Joe Ely and his Texas Men'
The Clash. "If Music Could Talk".

Flaco Jiménez (1939-2025)

Ha mort Flaco Jiménez, l'acordionista que va ser (gairebé) a tot arreu, deixant al seu pas una inequívoca petjada de deliciós regust tex-mex. Un d'aquells músics que en tenien prou amb les notes justes per redefinir cançons senceres. Escoltin-lo amb els Mavericks a "All You Ever Do Is Bring Me Down", o amb els Rolling Stones a "Sweethearts Together" –una de les perles d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que caldria reivindicar més sovint-. Escoltin les seves col·laboracions amb Ry Cooder, o tornin a les discografies dels Texas Tornados i Los Super Seven, bandes de les quals va ser pilar mestre. I és clar, no s'oblidin de tota l'extensa discografia que deixa signada amb el seu nom i que explica tota sola part de l'adn musical del gran estat de Texas.

Roy Thomas Baker (1946-2025)

Ha mort Roy Thomas Baker. L'home que, entre moltes altres coses, va produir els quatre primers àlbums de Queen, i també els quatre primers de The Cars. També va produir "Gimme Some Neck" (1979), el tercer àlbum en solitari de Ron Wood. A les sessions de gravació hi van participar tots els Rolling Stones menys Bill Wyman. I Bobby Keys, Ian McLagan, Mick Fleetwood, Jim Keltner i Dave Mason, entre d'altres. La segona cara del disc l'obria "Seven Days", lectura d'un original de Bob Dylan que es publicava per primer cop de forma oficial –Dylan en va lliurar anys més tard una versió en directe al tercer volum de les Bootleg Series–.

Finding the way to San Jose

Ahir vaig anar a San Jose. Arribar-hi va ser una petita odissea, però pel camí vaig conèixer un revisor de trens molt simpàtic que em va preguntar en repetides ocasions què se m'havia perdut en un lloc com aquell. Va insistir que invertiria millor el meu temps visitant un mall i anant de compres. Però jo volia veure el bressol dels Doobie Brothers, la ciutat a la qual Bacharach i David van dedicar una preciosa cançó, també l'indret on es va gravar un dels meus bootlegs preferits dels Stones. O sigui que no li vaig fer cas, i finalment vaig trobar el camí per arribar fins a San Jose.

San Jose, California. Agost de 2024.

30 anys de "Voodoo Lounge"

Aquesta setmana s'ha commemorat el 30è aniversari de "Voodoo Lounge". El primer disc dels Rolling Stones sense Bill Wyman. I el meu preferit de tots els que han fet des de "Some Girls", si se'm permet l'atreviment.

Un àlbum publicat en ple regnat de deixebles com Black Crowes, Guns N'Roses o els Primal Scream de "Give Out but Don't Give Up". A tots ells els van passar la mà per la cara Ses Majestats, que fins i tot van deixar en evidència als mateixos RHCP amb el funk rock corrosiu de "Suck on the Jugular".

"Voodoo Lounge" és el disc de "Love Is Strong" –que jove que es veu Jagger, avui, al videoclip corresponent-, "You Got Me Rocking" i "I Go Wild". El plàstic on Keith Richards cantava com mai a la preciosa "The Worst" i a la deliciosament claustrofòbica "Thru and Thru".

També d'"Sparks will Fly", del country crepuscular de "Sweethearts Together" i de "Brand New Car". Un exercici de greixós southern soul amb gust de benzina, terra de fusta i bourbon amb cola. I en la meva modesta opinió, una de les composicions més injustament infravalorades del tàndem Jagger/Richards.

I de l'embranzida final d'un "Mean Disposition" que assenyalava sense reserves les arrels fundacionals del rock'n'roll i dels mateixos Stones. "¿Es posible que estos tipos tengan el doble de edad que un servidor?", es preguntava una crítica de l'època –publicada per La Vanguardia, si no em falla la memòria- arran de la peça en qüestió. Tres dècades després, la prova de vida es titula "Hackney Diamonds".

Finalment, crec que la producció de "Voodo Lounge", cortesia de Don Was, és de les que fan més justícia a la bateria de Charlie Watts. No és que guanyi presència, és que atorga aquesta mateixa presència a totes i cada una de les pistes que formen l'àlbum. Aquest és el disc que em vaig posar a casa el dia que va morir.

80 anys amb Keith Richards

Vuit dècades amb el Riff Humà - Foto Carolyn Cole / Getty Images.

Diuen que mentre ell segueixi entre nosaltres, seguirà havent-hi esperança. També diuen que serà ell qui ens enterrarà a tota la resta. Ja saben, parlem de l'home que segons la llegenda ha assistit als funerals de tots els metges que l'havien alertat que la seva vida corria perill si no abaixava determinats ritmes i frenava certs hàbits. Doncs sí, tenint en compte el seu historial és gairebé un miracle que Keith Richards segueixi entre nosaltres i que ho faci tan actiu com de costum. 80 espelmes, bufa avui el Riff Humà. Ho fa a tan sols un parell de mesos d'haver facturat els Rolling Stones el notable "Hackney Diamonds" (2023), i amb la vista posada en una gira de presentació que s'ha anunciat de cara a l'any vinent –de moment, només pels Estats Units-. Per molts anys!

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

Més discos publicats el 5 d'octubre de 1973

Elton John.

El mateix dia que Lou Reed lliurava el monumental "Berlin", el 5 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys, es publicaven tres àlbums més sense els quals la història de la música no seria tal com l'hem conegut. Començant per l'igualment canònic "Goodbye Yellow Brick Road". El setè disc d'un Elton John que es refermava com una de les grans veus de la seva generació alhora que conqueria tots dos costats de l'Atlàntic amb arguments tan sòlids com "Bennie and the Jets", "Saturday Night's Alright for Fighting" o l'eterna peça titular, també la fràgil "Candle in the Wind". La culminació d'un any meteòric que havia començat amb la publicació del notable "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player".

Encara aquell mateix dia va veure la llum el debut en solitari d'un Bryan Ferry que potser no acabava de marcar distàncies amb Roxy Music però sí que es perfilava com aquell crooner que esdevindria a títol personal. Un "These Foolish Things" compost de versions tan ben triades com reinventades. D'"A Hard Rain's A-Gonna Fall" de Bob Dylan a l'estàndard que el titula, passant pel "Don't Worry Baby" dels Beach Boys o una sorprenent lectura funk del "Sympathy for the Devil" dels Rolling Stones. I encara cal celebrar el cinquantenari de "For Girls Who Grow Plump in the Night", el cinquè àlbum d'uns Caravan en ple procés de reforma interna però encara a l'avantguarda de la música progressiva amb accent de Canterbury.

Els Stones fent d'Stones

Em va agradar "Angry", el primer avançament de "Hackney Diamonds", el nou àlbum que els Rolling Stones han anunciat de cara al mes vinent. Però al mateix temps em va generar tota una sèrie de dubtes. Perquè sona com se suposa que haurien de sonar els Stones, però alhora podria ser un outtake de "Voodoo Lounge" (1994) –un disc que adoro, val a dir-. En canvi, m'ha convençut de bon principi el segon avançament del plàstic en qüestió, una senyora balada que va veure la llum ahir sota el títol molt oportú de "Sweet Sounds of Heaven", i que connecta amb el llegat més canònic i atemporal de Ses Majestats. Que hi toqui els teclats tot un Stevie Wonder, o que Lady Gaga es marqui un duet vocal d'alçada amb Mick Jagger, són apunts gairebé anecdòtics quan determinades essències ressonen d'aquesta manera ara i aquí. El blues humit i noctàmbul. El soul majestuós d'escola Stax. El gòspel amb gust de bourbon amb cola. Els Stones fent d'Stones (i Lady Gaga de Lisa Fischer) mentre la resta del món s'obsessiona amb l'invent de la sopa d'all. Haver-los vist en directe per primer cop quan la saviesa popular ja els feia a les últimes, i que al cap d'un quart de segle encara es despengin amb una perla com aquesta. Disponible a Youtube.

El meu bar preferit d'aquest món

La mítica façana de l'Skull.

Saps que t'has fet gran quan et trobes a la barra d'un bar explicant-li a un desconegut que una vegada vas cantar amb Iggy Pop en un escenari, que sense saber ben bé com et vas colar a un concert de Dickey Betts en un soterrani de Times Square, o que Texas Terri es va despilotar al teu davant mentre li feies una entrevista al camerino del Mephisto. Però, a la vegada, saps que això de fer-se gran és relatiu quan el bar és a punt de tancar, tu et disposes a retirar-te, de cop i volta entra un grup de deu argentins que no saps d'on han sortit, comencen a demanar cançons dels Rolling Stones, i decideixes que mai és massa tard per fer la penúltima. Per tota la resta, l'Skull de Platja d'Aro segueix sent el meu bar preferit d'aquest món. Parada obligada abans i després d'assistir al FestiSurf Costa Brava.

Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

Vuit dècades amb Mick Jagger

Jagger, en una imatge promocional de "Wandering Spirit".

Ningú ho diria, perquè segueix presumint d'una força i d'una vitalitat extraordinàries, però Mick Jagger fa avui 80 anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que recuperar la que sempre m'ha semblat la seva obra més rodona al marge dels Rolling Stones, també la que més s'aproxima a l'esperit de la banda mare. "Wandering Spirit" (1993), el seu tercer àlbum en solitari, coproduït pel mateix cantant amb un Rick Rubin que va saber anar a buscar les essències més genuïnes del londinenc. El resultat és un treball de fort regust stonià que no desentona al costat d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que van lliurar Ses Majestats al cap d'un any i mig.

"Wandering Spirit" és el disc de la poderosa "Wired All Night", dels aires southern soul d'"Out of Focus", del country rock crepuscular d'"Evening Gown" i de l'alta tensió de "Put Me in the Trash". Cançons que saludaven als alumnes més avantatjats de Jagger i companyia –parlem de quan Primal Scream, Black Crowes i Quireboys tot just començaven a alçar el vol- alhora que seguien recordant qui manava. També és l'àlbum del blues rock robust de "Mother of a Man" i del folk gran reserva de la tradicional "Handsome Molly". El vocalista va comptar a l'estudi amb el suport de Flea, Benmont Tench, Billy Preston, Lenny Kravitz i Jimmy Rip, entre d'altres. Bones companyies per una obra a seguir reivindicant. Per molts anys, Sir Jagger!