Joe Ely (1947-2025)

Ha mort Joe Ely, institució del country texà i de la música nord-americana en general. El seu inabastable cançoner connecta la tradició amb l'estètica outlaw, i es troba a l'arrel d'allò que es va anomenar country alternatiu.

Pilar dels essencials Flatlanders juntament amb Jimmie Dale Gilmore i Butch Hancock, va girar amb The Clash i fins i tot va entrar amb ells a l'estudi –Sabien vostès que ell va cantar les parts en castellà de "Should I Stay or Should I Go"? Doncs ara ja ho saben–.

També va compartir escenaris amb Bruce Springsteen i els Rolling Stones. Va formar els Buzzin' Cousins amb John Mellencamp, John Prine, Dwight Yoakam i James McMurtry. I el seu nom figura als crèdits del primer disc de Los Super Seven. Gairebé res.

'Well there ain't no better blend
Than Joe Ely and his Texas Men'
The Clash. "If Music Could Talk".

Flaco Jiménez (1939-2025)

Ha mort Flaco Jiménez, l'acordionista que va ser (gairebé) a tot arreu, deixant al seu pas una inequívoca petjada de deliciós regust tex-mex. Un d'aquells músics que en tenien prou amb les notes justes per redefinir cançons senceres. Escoltin-lo amb els Mavericks a "All You Ever Do Is Bring Me Down", o amb els Rolling Stones a "Sweethearts Together" –una de les perles d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que caldria reivindicar més sovint-. Escoltin les seves col·laboracions amb Ry Cooder, o tornin a les discografies dels Texas Tornados i Los Super Seven, bandes de les quals va ser pilar mestre. I és clar, no s'oblidin de tota l'extensa discografia que deixa signada amb el seu nom i que explica tota sola part de l'adn musical del gran estat de Texas.

Roy Thomas Baker (1946-2025)

Ha mort Roy Thomas Baker. L'home que, entre moltes altres coses, va produir els quatre primers àlbums de Queen, i també els quatre primers de The Cars. També va produir "Gimme Some Neck" (1979), el tercer àlbum en solitari de Ron Wood. A les sessions de gravació hi van participar tots els Rolling Stones menys Bill Wyman. I Bobby Keys, Ian McLagan, Mick Fleetwood, Jim Keltner i Dave Mason, entre d'altres. La segona cara del disc l'obria "Seven Days", lectura d'un original de Bob Dylan que es publicava per primer cop de forma oficial –Dylan en va lliurar anys més tard una versió en directe al tercer volum de les Bootleg Series–.

Finding the way to San Jose

Ahir vaig anar a San Jose. Arribar-hi va ser una petita odissea, però pel camí vaig conèixer un revisor de trens molt simpàtic que em va preguntar en repetides ocasions què se m'havia perdut en un lloc com aquell. Va insistir que invertiria millor el meu temps visitant un mall i anant de compres. Però jo volia veure el bressol dels Doobie Brothers, la ciutat a la qual Bacharach i David van dedicar una preciosa cançó, també l'indret on es va gravar un dels meus bootlegs preferits dels Stones. O sigui que no li vaig fer cas, i finalment vaig trobar el camí per arribar fins a San Jose.

San Jose, California. Agost de 2024.

30 anys de "Voodoo Lounge"

Aquesta setmana s'ha commemorat el 30è aniversari de "Voodoo Lounge". El primer disc dels Rolling Stones sense Bill Wyman. I el meu preferit de tots els que han fet des de "Some Girls", si se'm permet l'atreviment.

Un àlbum publicat en ple regnat de deixebles com Black Crowes, Guns N'Roses o els Primal Scream de "Give Out but Don't Give Up". A tots ells els van passar la mà per la cara Ses Majestats, que fins i tot van deixar en evidència als mateixos RHCP amb el funk rock corrosiu de "Suck on the Jugular".

"Voodoo Lounge" és el disc de "Love Is Strong" –que jove que es veu Jagger, avui, al videoclip corresponent-, "You Got Me Rocking" i "I Go Wild". El plàstic on Keith Richards cantava com mai a la preciosa "The Worst" i a la deliciosament claustrofòbica "Thru and Thru".

També d'"Sparks will Fly", del country crepuscular de "Sweethearts Together" i de "Brand New Car". Un exercici de greixós southern soul amb gust de benzina, terra de fusta i bourbon amb cola. I en la meva modesta opinió, una de les composicions més injustament infravalorades del tàndem Jagger/Richards.

I de l'embranzida final d'un "Mean Disposition" que assenyalava sense reserves les arrels fundacionals del rock'n'roll i dels mateixos Stones. "¿Es posible que estos tipos tengan el doble de edad que un servidor?", es preguntava una crítica de l'època –publicada per La Vanguardia, si no em falla la memòria- arran de la peça en qüestió. Tres dècades després, la prova de vida es titula "Hackney Diamonds".

Finalment, crec que la producció de "Voodo Lounge", cortesia de Don Was, és de les que fan més justícia a la bateria de Charlie Watts. No és que guanyi presència, és que atorga aquesta mateixa presència a totes i cada una de les pistes que formen l'àlbum. Aquest és el disc que em vaig posar a casa el dia que va morir.

80 anys amb Keith Richards

Vuit dècades amb el Riff Humà - Foto Carolyn Cole / Getty Images.

Diuen que mentre ell segueixi entre nosaltres, seguirà havent-hi esperança. També diuen que serà ell qui ens enterrarà a tota la resta. Ja saben, parlem de l'home que segons la llegenda ha assistit als funerals de tots els metges que l'havien alertat que la seva vida corria perill si no abaixava determinats ritmes i frenava certs hàbits. Doncs sí, tenint en compte el seu historial és gairebé un miracle que Keith Richards segueixi entre nosaltres i que ho faci tan actiu com de costum. 80 espelmes, bufa avui el Riff Humà. Ho fa a tan sols un parell de mesos d'haver facturat els Rolling Stones el notable "Hackney Diamonds" (2023), i amb la vista posada en una gira de presentació que s'ha anunciat de cara a l'any vinent –de moment, només pels Estats Units-. Per molts anys!

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

Més discos publicats el 5 d'octubre de 1973

Elton John.

El mateix dia que Lou Reed lliurava el monumental "Berlin", el 5 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys, es publicaven tres àlbums més sense els quals la història de la música no seria tal com l'hem conegut. Començant per l'igualment canònic "Goodbye Yellow Brick Road". El setè disc d'un Elton John que es refermava com una de les grans veus de la seva generació alhora que conqueria tots dos costats de l'Atlàntic amb arguments tan sòlids com "Bennie and the Jets", "Saturday Night's Alright for Fighting" o l'eterna peça titular, també la fràgil "Candle in the Wind". La culminació d'un any meteòric que havia començat amb la publicació del notable "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player".

Encara aquell mateix dia va veure la llum el debut en solitari d'un Bryan Ferry que potser no acabava de marcar distàncies amb Roxy Music però sí que es perfilava com aquell crooner que esdevindria a títol personal. Un "These Foolish Things" compost de versions tan ben triades com reinventades. D'"A Hard Rain's A-Gonna Fall" de Bob Dylan a l'estàndard que el titula, passant pel "Don't Worry Baby" dels Beach Boys o una sorprenent lectura funk del "Sympathy for the Devil" dels Rolling Stones. I encara cal celebrar el cinquantenari de "For Girls Who Grow Plump in the Night", el cinquè àlbum d'uns Caravan en ple procés de reforma interna però encara a l'avantguarda de la música progressiva amb accent de Canterbury.

Els Stones fent d'Stones

Em va agradar "Angry", el primer avançament de "Hackney Diamonds", el nou àlbum que els Rolling Stones han anunciat de cara al mes vinent. Però al mateix temps em va generar tota una sèrie de dubtes. Perquè sona com se suposa que haurien de sonar els Stones, però alhora podria ser un outtake de "Voodoo Lounge" (1994) –un disc que adoro, val a dir-. En canvi, m'ha convençut de bon principi el segon avançament del plàstic en qüestió, una senyora balada que va veure la llum ahir sota el títol molt oportú de "Sweet Sounds of Heaven", i que connecta amb el llegat més canònic i atemporal de Ses Majestats. Que hi toqui els teclats tot un Stevie Wonder, o que Lady Gaga es marqui un duet vocal d'alçada amb Mick Jagger, són apunts gairebé anecdòtics quan determinades essències ressonen d'aquesta manera ara i aquí. El blues humit i noctàmbul. El soul majestuós d'escola Stax. El gòspel amb gust de bourbon amb cola. Els Stones fent d'Stones (i Lady Gaga de Lisa Fischer) mentre la resta del món s'obsessiona amb l'invent de la sopa d'all. Haver-los vist en directe per primer cop quan la saviesa popular ja els feia a les últimes, i que al cap d'un quart de segle encara es despengin amb una perla com aquesta. Disponible a Youtube.

El meu bar preferit d'aquest món

La mítica façana de l'Skull.

Saps que t'has fet gran quan et trobes a la barra d'un bar explicant-li a un desconegut que una vegada vas cantar amb Iggy Pop en un escenari, que sense saber ben bé com et vas colar a un concert de Dickey Betts en un soterrani de Times Square, o que Texas Terri es va despilotar al teu davant mentre li feies una entrevista al camerino del Mephisto. Però, a la vegada, saps que això de fer-se gran és relatiu quan el bar és a punt de tancar, tu et disposes a retirar-te, de cop i volta entra un grup de deu argentins que no saps d'on han sortit, comencen a demanar cançons dels Rolling Stones, i decideixes que mai és massa tard per fer la penúltima. Per tota la resta, l'Skull de Platja d'Aro segueix sent el meu bar preferit d'aquest món. Parada obligada abans i després d'assistir al FestiSurf Costa Brava.

Ricky Gil - "Qui toca aquesta nit?" (2023)

M'ho estic passant molt bé aquests dies amb la lectura de "Qui toca aquesta nit?" (2023, Rosa dels Vents / Penguin Random House), el tercer llibre de Ricky Gil. Repàs a una seixantena llarga de concerts que el cantant de Brighton 64 ha presenciat al llarg de la seva vida, la majoria com a espectador, alguns des de l'escenari. La selecció és tan eclèctica com el gust de l'autor, i va de Lluís Llach a The Sadies passant per Sisa, Ramones, Bob Dylan, els Rolling Stones, Grateful Dead, The Who, Willie Nelson, Michael Jackson, els Strokes o Joana Serrat. En alguns d'aquests concerts hi he pogut assistir jo mateix –m'ha fet gràcia que en un moment donat es citi un esdeveniment del qual vaig ser promotor: Lach a l'Anònims de Granollers el març de 2013-, a la majoria ja m'agradaria haver-hi estat. Tota una vida (o gairebé), explicada a través de la passió per la música en directe.

Ricky Gil presentarà "Qui toca aquesta nit?" el 29 de setembre a les 19h a la Llibreria Strogoff de la Garriga. A l'acte de presentació hi participarà un servidor.

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

Vuit dècades amb Mick Jagger

Jagger, en una imatge promocional de "Wandering Spirit".

Ningú ho diria, perquè segueix presumint d'una força i d'una vitalitat extraordinàries, però Mick Jagger fa avui 80 anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que recuperar la que sempre m'ha semblat la seva obra més rodona al marge dels Rolling Stones, també la que més s'aproxima a l'esperit de la banda mare. "Wandering Spirit" (1993), el seu tercer àlbum en solitari, coproduït pel mateix cantant amb un Rick Rubin que va saber anar a buscar les essències més genuïnes del londinenc. El resultat és un treball de fort regust stonià que no desentona al costat d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que van lliurar Ses Majestats al cap d'un any i mig.

"Wandering Spirit" és el disc de la poderosa "Wired All Night", dels aires southern soul d'"Out of Focus", del country rock crepuscular d'"Evening Gown" i de l'alta tensió de "Put Me in the Trash". Cançons que saludaven als alumnes més avantatjats de Jagger i companyia –parlem de quan Primal Scream, Black Crowes i Quireboys tot just començaven a alçar el vol- alhora que seguien recordant qui manava. També és l'àlbum del blues rock robust de "Mother of a Man" i del folk gran reserva de la tradicional "Handsome Molly". El vocalista va comptar a l'estudi amb el suport de Flea, Benmont Tench, Billy Preston, Lenny Kravitz i Jimmy Rip, entre d'altres. Bones companyies per una obra a seguir reivindicant. Per molts anys, Sir Jagger!

25 anys de "Bridges to Babylon" a Barcelona

Una entrada pel concert dels Stones, amb la data original impresa.

Hi ha dates que no s'obliden mai a la vida, i avui fa 25 anys del meu primer concert dels Rolling Stones. 20 de juliol de 1998 a l'Estadi Olímpic –l'actuació s'havia programat inicialment l'1 de juny, però... bé, ja sabem què va passar-. Presentació de "Bridges to Babylon" (1997), l'últim disc dels Stones que no tan sols va definir el concepte escènic de tota una gira sinó que va esdevenir-ne l'espina dorsal en termes de repertori. I parlant de repertori, quina selecció més ben triada, la que es van marcar aquella nit. Ara fa cinc anys, amb motiu del vintè aniversari d'aquell concert, vaig escriure aquest article que m'ha semblat oportú recuperar en un dia com avui.

Sam Cutler (1943-2023)

SAM CUTLER
(1943-2023)

Un d'aquells pioners que pràcticament es van inventar ells mateixos sobre la marxa els oficis pels quals se'ls recordarà. El britànic Sam Cutler va ser representant i tour manager de bandes com els Rolling Stones o Grateful Dead. Amb els primers va arribar a fer de mestre de cerimònies de l'històric festival The Stones in the Park, el 5 de juliol de 1969 al Hyde Park londinenc. Durant els mesos posteriors va seguir treballant amb Ses Majestats a la gira nord-americana que va culminar amb el tràgic –i també històric- festival d'Altamont. Es diu que va ser ell el primer a fer servir la icònica introducció "Ladies and Gentlemen, the Greatest Rock and Roll Band in the World: The Rolling Stones!". Després del desastre d'Altamont va deixar l'òrbita dels Stones, es va establir als Estats Units i va passar a treballar pels Dead –amb qui havia entrat en contacte justament durant el festival en qüestió-. Ha mort a l'edat de 80 anys.

50 anys de "Honky Tonk Heroes"

Als executius d'RCA no els va acabar d'agradar, fins al punt que van retardar-ne la publicació tant com van poder. En tot cas, quan finalment va veure la llum la crítica li va donar la raó, el públic va respondre amb entusiasme i el temps l'ha acabat convertint en un clàssic. "Honky Tonk Heroes" (1973), oportú títol per a un d'aquells àlbums vinguts a reivindicar les essències més genuïnes de la música country. També una de les obres més celebrades de Waylon Jennings. Avui es commemoren 50 anys de la seva posada a la venda.

Gravat als estudis de la disquera en qüestió a Nashville, "Honky Tonk Heroes" inclou nou peces compostes per un aleshores desconegut Billy Joe Shaver, a qui el mateix Jennings havia fet l'encàrrec després d'haver coincidit amb ell en un festival promogut per Willie Nelson. Aquí hi tenim clàssics de la ploma de Shaver, però també de la veu de Jennings, com ara "You Ask Me To" –coescirta per tots dos-, "Old Five and Dimers Like Me", "Willy the Wandering Gypsy and Me" o la peça titular.

La desena pista, la que tanca el disc, és obra de Troy Seals i Donnie Fritts. "We Had It All", crepuscular balada que han arribat a gravar gegants com els Rolling Stones però Jennings va enregistrar primer. Setmanes abans de publicar-se "Honky Tonk Heroes", el mateix Willie Nelson havia lliurat l'igualment essencial "Shotgun Willie" (1973). Entre l'un i l'altre, pràcticament es van inventar allò que s'acabaria anomenant outlaw country.

"Not Fade Away"

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA

Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

60 anys de "Come On"

Si l'any passat celebraven els Rolling Stones el 60è aniversari dels seus inicis com a grup, avui es commemoren sis dècades de la publicació del seu debut discogràfic. El senzill "Come On", vitamínica lectura d'un original de Chuck Berry que el de Saint Louis havia facturat dos anys abans. La guitarra amb accent beat de Keith Richards com a motor i espina dorsal, l'harmònica de Brian Jones aportant una dosi extra de rhythm & blues i la veu d'un jove Mick Jagger que ja apuntava molt més que maneres –qui li hauria dit aleshores que 60 anys més tard es passejaria pel món omplint estadis al seu pas-.

A la cara b hi havia "I Want to Be Loved", el clàssic de Willie Dixon originalment enregistrat per Muddy Waters –sí, a totes dues cares hi van col·locar peces del catàleg de Chess, deixant les coses clares de bon principi-. El single va veure la llum el 7 de juny de 1963, a través de Decca i amb producció d'Andrew Loog Oldham. En anys i dècades posteriors vindrien incomptables cops de timó estilístics, obres mestres de les que fan escola i defineixen el seu temps, clàssics tan eterns com atemporals, gires mastodòntiques i tota una mitologia amb altes dosis de sexe, drogues, rock'n'roll i molt de perill. Però la llegenda dels Stones comença aquí.