RICKIE LEE JONES
La música popular nord-americana de la segona meitat del segle XX està farcida de grans noms que han destacat amb propostes que partien d'una rica tradició cultural per acabar creant universos propis. Exemples evidents en serien Bob Dylan, Johnny Cash, Bruce Springsteen o Tom Waits. Tots ells (a excepció de Waits) acabarien caient en algun moment de la seva carrera en una mena de carreró sense sortida on semblava haver-hi de tot menys inspiració. Però novament, tots ells (i aquí sí que hi entra Waits) han renascut a l'arribar a una etapa de maduresa que han sabut aprofitar per donar lloc a alguns dels moments més interessants de les seves trajectòries.
És el cas també de Rickie Lee Jones. Natural de Chicago i establerta a Los Angeles, ciutat que li ha servit com a sucosa font d'inspiració des de finals dels anys 70, Jones va posar punt i final a uns anys 90 més aviat grisos amb "The Evening of My Best Day" (2003), un àlbum on la trobadora es presentava amb idees noves. Una substància a la qual donaria forma amb l'experiència acumulada després d'una carrera que ha passat pel cel, però també per l'infern. Un bon estat de forma que reafirmava l'any passat a "The Sermon on Exposition Boulevard", àlbum en què va centrar gran part del concert d'ahir a la nit a la barcelonina sala Bikini.
Un concert, per tant, que va seguir la tònica espiritual d'aquest treball discogràfic d'inspiració religiosa. Una inspiració que a Jones li ha servit per trencar encara més amb aquella Amèrica que de tant aferrar-se a la religió, sembla haver oblidat els principis pacífics que aquesta hauria de predicar. La visió que Jones ofereix de la religió és una altra. Els seus textos conviden a la reflexió, a la pregària com a forma d'alliberament personal (res a veure amb l'adoctrinament col·lectiu que busquen certs guardians de la moral des dels seus altars daurats), com exemplifica "Where I Like It Best". Amb Jones exercint com a sacerdotessa en un moment de catarsi col·lectiva i entregant-se completament al públic, alhora que al seu propi univers interior, aquest va suposar un dels moments àlgids d'un concert que es va obrir amb "Lamp of the Body" i que va oferir nombroses mirades al present més immediat de l'artista, com "Nobody Knows My Name", "Gethsemane" o una sentida "It Takes You There".
Del passat més remot va rescatar perles com "On Saturday Afternoons in 1963", "Last Chance in Texaco" o la celebració de "Young Blood". Fins i tot es va acostar al seu repertori dels anys 90 amb "Ghostyhead". Aproximacions al passat fetes des del present. I és que fa anys que Jones va deixar de ser aquella jove beatnik que explicava, a ritme de jazz i folk-rock, històries com la d'un Chuck E. Weiss enamorat. Ara Jones canta als esperits i salva ànimes enmig de denses atmòsferes psicodèliques, llargs túnels que sempre tenen llum al final. I ho fa amb molta classe. La mateixa classe amb què va demanar a dos vigilants de seguretat que deixessin de parlar enmig d'una cançó. I la mateixa classe amb què es va equivocar al principi d'"Skeletons". Detall, el de l'equivocació, que no taca el concert, sinó que humanitza una experiència simplement divina.
Després de gairebé dues hores, va quedar clar que Jones es troba actualment en un dels seus moments de màxima inspiració. Un moment en què pot mirar enrere i recollir els fruits d'una trajectòria que mai més s'hauria d'associar amb cert amant de veu amarga i torturada, que a la vida de Jones no és sinó un símbol de temps pretèrits. Un moment en què es pot permetre entrar a casa dels altres amb la certesa que se la farà seva. Perquè en alguns moments evoca a Patti Smith. En d'altres, a P.J. Harvey. Fins i tot a Cat Power i Lucinda Williams. Però per sobre de tot, és Rickie Lee Jones. I això, com va demostrar ahir a la nit, és una benedicció.
Audio: "Where I Like It Best" - Rickie Lee Jones
La música popular nord-americana de la segona meitat del segle XX està farcida de grans noms que han destacat amb propostes que partien d'una rica tradició cultural per acabar creant universos propis. Exemples evidents en serien Bob Dylan, Johnny Cash, Bruce Springsteen o Tom Waits. Tots ells (a excepció de Waits) acabarien caient en algun moment de la seva carrera en una mena de carreró sense sortida on semblava haver-hi de tot menys inspiració. Però novament, tots ells (i aquí sí que hi entra Waits) han renascut a l'arribar a una etapa de maduresa que han sabut aprofitar per donar lloc a alguns dels moments més interessants de les seves trajectòries.
És el cas també de Rickie Lee Jones. Natural de Chicago i establerta a Los Angeles, ciutat que li ha servit com a sucosa font d'inspiració des de finals dels anys 70, Jones va posar punt i final a uns anys 90 més aviat grisos amb "The Evening of My Best Day" (2003), un àlbum on la trobadora es presentava amb idees noves. Una substància a la qual donaria forma amb l'experiència acumulada després d'una carrera que ha passat pel cel, però també per l'infern. Un bon estat de forma que reafirmava l'any passat a "The Sermon on Exposition Boulevard", àlbum en què va centrar gran part del concert d'ahir a la nit a la barcelonina sala Bikini.
Un concert, per tant, que va seguir la tònica espiritual d'aquest treball discogràfic d'inspiració religiosa. Una inspiració que a Jones li ha servit per trencar encara més amb aquella Amèrica que de tant aferrar-se a la religió, sembla haver oblidat els principis pacífics que aquesta hauria de predicar. La visió que Jones ofereix de la religió és una altra. Els seus textos conviden a la reflexió, a la pregària com a forma d'alliberament personal (res a veure amb l'adoctrinament col·lectiu que busquen certs guardians de la moral des dels seus altars daurats), com exemplifica "Where I Like It Best". Amb Jones exercint com a sacerdotessa en un moment de catarsi col·lectiva i entregant-se completament al públic, alhora que al seu propi univers interior, aquest va suposar un dels moments àlgids d'un concert que es va obrir amb "Lamp of the Body" i que va oferir nombroses mirades al present més immediat de l'artista, com "Nobody Knows My Name", "Gethsemane" o una sentida "It Takes You There".
Del passat més remot va rescatar perles com "On Saturday Afternoons in 1963", "Last Chance in Texaco" o la celebració de "Young Blood". Fins i tot es va acostar al seu repertori dels anys 90 amb "Ghostyhead". Aproximacions al passat fetes des del present. I és que fa anys que Jones va deixar de ser aquella jove beatnik que explicava, a ritme de jazz i folk-rock, històries com la d'un Chuck E. Weiss enamorat. Ara Jones canta als esperits i salva ànimes enmig de denses atmòsferes psicodèliques, llargs túnels que sempre tenen llum al final. I ho fa amb molta classe. La mateixa classe amb què va demanar a dos vigilants de seguretat que deixessin de parlar enmig d'una cançó. I la mateixa classe amb què es va equivocar al principi d'"Skeletons". Detall, el de l'equivocació, que no taca el concert, sinó que humanitza una experiència simplement divina.
Després de gairebé dues hores, va quedar clar que Jones es troba actualment en un dels seus moments de màxima inspiració. Un moment en què pot mirar enrere i recollir els fruits d'una trajectòria que mai més s'hauria d'associar amb cert amant de veu amarga i torturada, que a la vida de Jones no és sinó un símbol de temps pretèrits. Un moment en què es pot permetre entrar a casa dels altres amb la certesa que se la farà seva. Perquè en alguns moments evoca a Patti Smith. En d'altres, a P.J. Harvey. Fins i tot a Cat Power i Lucinda Williams. Però per sobre de tot, és Rickie Lee Jones. I això, com va demostrar ahir a la nit, és una benedicció.
Audio: "Where I Like It Best" - Rickie Lee Jones
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada