Una notícia que a molts els va sentar com un cop de puny al ventre: poc després de l'obertura, diversos manifestants es van concentrar davant l'establiment exhibint pancartes contràries a l'obertura d'una botiga on abans hi havia hagut un espai dedicat a la música. I perquè ningú malpensi, diré que aquests manifestants no eren els punks que solen seure als bancs de Tompkins Square i que omplien el CBGB cada nit que hi havia concerts de hardcore i oi!. No, els manifestants eren simplement novaiorquesos que veuen en aquesta botiga una nova passa en el procés de gentrificació que lentament esborra l'esperit bohemi i artístic que durant molts anys ha caracteritzat el sud de Manhattan.
Els entenc perfectament, i comparteixo la seva preocupació, però no estic d'acord amb aquestes manifestacions, per diversos motius. El primer és que el CBGB havia deixat feia anys de ser un referent de l'escena emergent de la ciutat (per això ara hi ha locals com el Pianos o el Mercury Lounge, no massa lluny d'allà) per esdevenir un temple de velles glòries del punk i còpies de tercera dels Ramones i els Misfits. Una altra cosa és que el local fos un símbol i les autoritats s'haguessin d'haver mogut a temps per preservar-lo com a monument pel seu pes històric, tal i com els consistoris de Memphis i Chicago han fet, respectivament, amb els estudis Sun i Chess.
I és que si mai arribo a visitar aquesta botiga, no podré evitar pensar en el dia que vaig entrar per primera vegada al CBGB, o en la nit que vaig veure-hi en directe Red Alert envoltat de punks en estat terminal, skinheads i mods a l'americana, i turistes irlandesos amb samarretes del Barça. Això per no parlar del dia que, mentre presenciava un concert d'antifolk amb tan sols 20 persones de públic, una desconeguda em va tirar un got de cervesa per sobre, la qual cosa em va permetre descobrir els mítics (per fastigosos) lavabos del local.
L'altre motiu pel qual no puc estar d'acord amb les crítiques dels manifestants és que aquesta botiga no té res a veure amb l'arrel d'un problema que ve de molt més lluny. Perquè, precisament, Varvatos ha fet gal·la de la seva passió pel rock'n'roll i, en comptes de començar de zero, ha preservat tant com ha pogut el paisatge que durant més de 30 anys va decorar el 315 del Bowery. Tal i com es pot apreciar a la fotografia, els posters, els graffittis i els tags de les parets es mantenen intactes. I a banda de roba, la botiga també ven discos de vinil i equips de so antics.
I francament, això és d'agrair. Perquè aquest és el millor destí que hauria pogut tenir un espai històric on molts ja ens temíem que acabés passant el pitjor: tot l'edifici a terra per aixecar-hi un gratacels d'oficines i un bon grapat de bitllets verds a la butxaca de l'agent immobiliari de torn. I un destí també molt més digne que el d'altres clubs emblemàtics de la zona com el Max's Kansas City o el Sin-é original, actualment reconvertits en supermercats. El pròxim cop que visiti NY, doncs, entraré a la botiga de John Varvatos al Bowery. I no sé si hi compraré res, però recordaré moments molt especials que vaig viure envoltat d'aquelles mateixes parets, i una vegada més cridaré en veu baixa allò de "ONE TWO THREE FOUR!!!".
Audio: "We Want the Airwaves" - Ramones
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada