M'agradaria començar aquesta reflexió deixant clar que jo formaré part de la gran massa que durant el pròxim cap de setmana aguantarà la pluja de maig al primer gran festival de la temporada, el Primavera Sound. Dit això, parlem de l'home de la foto: Al Kooper, un senyor que va captivar al propi Dylan quan, de forma accidental, va acabar tocant el Hammond a "Like a Rolling Stone" el 1965. Era l'inici d'una trajectòria que el portaria a liderar formacions com The Blues Project o Blood, Sweat & Tears, a més de conduir una carrera solista amb molt bons resultats. Una trajectòria on també destacaria com a productor, tasca que li va permetre descobrir al món tots uns Lynyrd Skynyrd. Doncs bé, resulta que en ple any 2008 aquest home visitarà Barcelona per primera vegada. Ho farà aquest divendres a la sala Bikini, coincidint amb la celebració del Primavera Sound.
Com he dit, jo seré un dels milers d'ànimes que es passejaran pel Fòrum. Cosa que ja sabia quan vaig assabentar-me de la visita de Kooper. El primer que vaig pensar va ser "si hagués vingut un altre dia, no me l'hauria perdut". Però òbviament, el Primavera tenia prioritat. Parlem de sacrificar un concert per veure'n molts més. I posats a buscar més arguments, el concert de Kooper coincidirà amb la franja horària en què l'escenari gran del Primavera vibrarà amb els Sonics, contemporanis de Kooper i també cita obligada amb la història. I punt. Però un no va poder evitar preguntar-se qui anirà al concert de Kooper. El Primavera és l'únic macrofestival d'aquest país on el percentatge d'aficionats reals a la música (públic potencial de Kooper) supera el de turistes i teenagers amb ganes de gresca que van als festivals a fer qualsevol cosa menys escoltar música. Kooper, doncs, s'haurà de conformar a tocar per un selecte grup d'allò que anomenem "puretes". I encara sort que cau en divendres i no en dimarts o dimecres.
Però tornem al que ens ocupa: la lluita perduda de Kooper contra el Primavera Sound que a mi em va portar a reflexionar. I la meva reflexió era sobre què passa a la resta de l'univers quan se celebra un macrofestival. A la resta de l'univers, no ho sé. Però a la resta de Barcelona, tot s'atura. Sembla que tota la música del món estigui a la desembocadura del Besòs, un lloc on durant la resta de l'any només s'hi sent una cosa: pudor de clavegueram. El que passi fora del Parc del Fòrum, i que consti que passen moltes coses, no importa, sembla que ni tan sols existeixi. I el de Kooper n'és només un exemple. Fa dies un amic que estava ajudant a organitzar una gira d'un altre músic nord-americà m'explicava les dificultats que estava tenint per trobar locals disposats a organitzar concerts durant les dates del Primavera, no només a Barcelona, sinó fins i tot en altres ciutats de l’Estat.
I és aquí on un comença a espantar-se. A quin extrem hem arribat perquè un macrofestival condicioni tota l'activitat musical d'un país? Perquè no s'enganyin: per molt que el Primavera se'ns vengui com l'alternativa coherent i cuidada a la desmesurada guerra per l'audiència que estan protagonitzant Summercase i FIB, què volen que els digui? A mi em sembla que veure els Sonics, màxims exponents del rock de garatge, en un macroescenari no és precisament una cita amb la història, sinó una deformació de la història (els concerts de reunió a New York van tenir lloc en un festival, sí, però se celebrava en una sala d’aforament reduït). Tampoc em sembla molt bona idea veure un nou valor del pop de cambra com Lightspeed Champion a l'aire lliure, i menys encara quan a la resta del món toca en teatres i sales petites.
Però això no és la resta del món, i aquí no sembla que hi hagi cap promotor disposat a arriscar-se i portar aquesta gent a locals decents. Per tant, aquells amants de la música als quals em referia, es veuen (ens veiem) obligats a veure desenes de grups en tres dies, sense en molts casos poder assimilar el que presenciem perquè estem més pendents d’arribar al pròxim escenari que d’analitzar el que acabem de veure. I això per no parlar d’unes condicions sonores i ambientals que en moltes ocasions no són gens òptimes. I repeteixo, encara estem de sort: el Primavera és el macrofestival d’aquest país que més cuida aquests detalls, i l’únic que té més en compte el melòman amb criteri que el turista accidental que no vol devorar música, sinó alcohol. Més val, doncs, no parlar de la resta de festivals. Més val no imaginar-se com pot evolucionar el panorama en aquest, el nostre país, en un futur immediat. Més val fer les maletes i marxar ben lluny. I torno a insistir, aquest cap de setmana ens veiem al Primavera. Quin remei...
Audio: "I Love You More than You'll Ever Know" - Blood, Sweat & Tears
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada