Macrofestivals, cinc dècades després

Instantània del primer Woodstock que difícilment es podrà repetir a l'edició d'enguany.

L'estiu vinent es commemorarà el cinquantè aniversari del primer festival de Woodstock. Un esdeveniment que no va ser el pioner de la seva categoria però sí el més emblemàtic i en conseqüència el pare de macrofestivals com els que tindran lloc durant els propers mesos arreu de l'hemisferi occidental. I arribat aquest punt, no és cap secret que al llarg del passat mig segle han canviat moltes coses en el si d'aquest negoci, algunes en positiu i d'altres potser no tant.

Queden molt lluny aquelles caòtiques imatges de gent omplint immenses esplanades fins a distàncies on amb prou feina arribava la música, de masses desbocades que enfonsaven tanques i penetraven els recintes per la cara, de celebracions que ocasionalment podien desembocar en autèntiques batalles campals amb morts inclosos. De la mateixa manera que el món que ens envolta, els grans festivals de l'actualitat són universos pràcticament autònoms on tot és segur, amb prou feina existeix el marge d'error (o això sembla) i un pot arribar a gaudir de tota mena de comoditats sempre i quan les pugui pagar. Ja se sap, per què enfangar-se enmig d'un enorme descampat quan existeix la possibilitat de degustar una bona paella en una zona VIP degudament condicionada?

Llegia avui mateix que una popular aplicació de cites online acaba de presentar una funció pensada especialment per facilitar el contacte entre solters que assisteixin a deu dels esdeveniments més reconeguts de la imminent temporada festivalera. Si la cosa no fos prou indicativa d'on estem anant a parar, també llegia que els organitzadors de l'edició commemorativa del cinquantè aniversari del propi Woodstock -entre ells un dels mateixos fundadors de la franquícia, Michael Lang- s'han aliat amb un dels advocats de Donald Trump amb la intenció de salvar tot un seguit d'obstacles financers que ara per ara podrien obligar a cancel·lar la tan publicitada celebració.

Òbviament no conec a fons la trajectòria ni les motivacions de l'advocat en qüestió -un tal Marc E. Kasowitz amb qui Trump ja treballava abans d'entrar en política-, i tenint en compte les circumstàncies haig de pensar que simplement es tracta d'un d'aquells professionals de prestigi a qui solen contractar tota mena de peixos grossos del món dels negocis quan necessiten que els treguin determinades castanyes del foc. Però la connexió de l'autoproclamada trobada de la pau i l'amor amb l'home que decideix qui pot i qui no pot entrar als Estats Units en funció de nacionalitats i religions, com a mínim, ens hauria d'inquietar una mica. Qui ho hagués dit fa 50 anys, oi?

De concerts i festivals

La revista musical britànica Uncut té una secció anomenada "Stop me if you think you've heard this one before" -sí, com la cançó dels Smiths-. Abans la feia el director, Allan Jones, però des de fa alguns mesos ha passat a mans d'una altra firma de pes de la redacció, David Quantick. En temps de Jones, la secció ocupava la totalitat de l'última pàgina, espai en el qual el director d'Uncut explicava tota mena d'imprevisibles anècdotes viscudes al costat d'astres de la música al llarg de més de quatre dècades de carrera periodística -un valor afegit que la publicació no ha perdut: Jones segueix explicant aquestes anècdotes a l'editorial-.

De la seva banda, Quantick -molt menys subtil i amb molts menys pèls a la llengua que Jones- ocupa una columna a les pàgines inicials de la revista i redueix les anècdotes a episodis derivats de la seva facilitat per crear-se un enemic gairebé sota cada rajola que trepitja. Un tipus encantador -i ho dic sense cap mena d'ironia, llegir-lo cada mes és un plaer- que va arribar a veure com l'organització del festival de Glastonbury li denegava l'acreditació, tal i com explica a la seva columna d'aquest mes d'octubre. El motiu? Haver firmat un article en què anomenava "Ma Wanker" -crec que no hi ha traducció possible al català per a aquest terme, però qui sàpiga anglès ja sabrà què vol dir, i qui no es pot imaginar que res de bo- als pares que deixen als seus fills fer l'animal a les basses de fang tan característiques de certs festivals a l'aire lliure. A Quantick no li agraden els festivals, ho deixa ben clar. I celebra el final de l'estiu perquè implica que tornarà a assistir a concerts. Perquè, passada la temporada de festivals, "els grups tornaran a tocar en espais tancats".

Quina sort la de Quantick, que deu viure a Londres -o en el seu defecte, qualsevol ciutat de la geografia britànica-. Perquè, si visqués a Barcelona, probablement lamentaria que quan s'acaben els festivals, també s'acaba el públic -sí, aquell que és capaç de gastar-se una barbaritat en l'entrada d'un festival sense saber ni tan sols qui hi tocarà, per allò d'anar a descobrir grups, però després és incapaç de pagar deu miserables euros per veure en una sala en condicions aquells mateixos grups que ha descobert-. I és clar, si no hi ha públic, no hi ha negoci. I això implica menys concerts. O que fins i tot molts dels concerts que veurem aquesta temporada en sales de Barcelona, s'hagin programat en el marc d'algun festival. Penso en Redd Kross i Cat Power al Primavera Club. Amb l'inconvenient que aquesta última ni tan sols tocarà en una sala en condicions, sinó al Sant Jordi Club. Sí, jo també tinc ganes de donar-me cops de cap a la paret, però creguin-me, a aquestes alçades ja no val la pena.