Imperfecció

Anna Calvi parla sobre música que li agrada escoltar a l'edició de febrer de Mojo. Un dels temes que cita és "Lay Down, Body", cant de treball dels esclaus del Sud nord-americà enregistrat al seu dia per The McIntosh County Shouters (la peça es troba al disc de 1984 "Slave Shout Songs from the Coast of Georgia"). "Un dels solistes comença la cançó, lentament al principi i accelerant-ne el tempo després", explica la britànica. "Em recorda com és d'important la imperfecció a l'hora de crear música poderosa: el fet que els cantants no vagin a temps i que les picades de mans siguin desordenades aporta dramatisme a la cançó", apunta, "és un so realment increïble, i deixa en ridícul tota la música pop sobreproduïda, acurada i Auto-Tunejada que s'edita actualment".

Jo mai he cregut en la perfecció. Potser per això m'agrada que gent com Anna Calvi reivindiqui la imperfecció en un context artístic. Perquè a mi em passa exactament el mateix. Penso en tots aquests guitar heroes que poden tocar mil notes per minut sense dir absolutament res. Penso en tots aquests vocalistes que fan gimnàstica amb la veu però són incapaços de transmetre un mínim d'emoció. Penso en autèntiques superproduccions discogràfiques on hi ha de tot excepte el més important: cançons. I penso en l'altre extrem. En qui és capaç de comunicar, transmetre i emocionar des de l'austeritat, des de la manca o l'estalvi de recursos tècnics. En veus tan personals com poc acadèmiques (Bob Dylan), en guitarristes tan bàsics com únics (Johnny Ramone). O en qui sap fer de les mancances virtuts i de la honestedat un antídot contra la pretenciositat (The Missing Leech). Penso en el punk, el dadaisme, el lo-fi i el pop art. Penso en Willie Nelson dient molt més amb la seva guitarra foradada que molts funcionaris musicals amb els seus instruments de 5.000 euros. Perquè la base de tot plegat no és la forma, sinó el contingut.

Anna Calvi.