El rapte de Britney Spears

"Això es mereix un premi", em deia ahir un conegut a qui vaig confessar el meu costum de no celebrar el Cap d'Any. Perquè una cosa és celebrar una festa a casa amb els amics -proposta que sempre ve de gust, calendaris al marge-, i una altra és tota aquesta litúrgia que francament em fa mandra. La del raïm, les campanades, les gales televisives sense cap mena de gràcia i les macrofestes on fins i tot el més seriós de la classe recupera el temps perdut, agafant una merda tan èpica que compensa totes les que no ha agafat ni agafarà durant les 364 nits restants (total, per despertar-se l'endemà i començar el nou any amb una ressaca monumental i un nou augment de les tarifes dels serveis bàsics). Afortunadament, aïllar-se de tot això no resulta gaire difícil. N'hi ha prou tancant-se a casa, apagant el televisor -o sintonitzant qualsevol canal on només s'emeti cinema- i visquent la nit de Cap d'Any com el que en definitiva és: una nit qualsevol. A mi, ahir em venia de gust llegir. I de no ser pels petards que se sentien a l'exterior, no m'hagués ni adonat del canvi d'any, immers com em trobava en els capítols finals de l'última obra de Jean Rolin. "Le ravissement de Britney Spears" (2011, publicada en castellà un any més tard per Libros del Asteroide sota el títol d'"El rapto de Britney Spears"). Radiografia d'un entorn banal com pocs, el de les celebritats que omplen pàgines i portades de revistes del cor, des del punt de vista d'un agent secret francès que es troba a Los Angeles investigant un suposat complot per a segrestar Britney Spears. El títol i el plantejament prometen més del que el llibre acaba oferint, però les rialles estan assegurades. I ennuega menys que el raïm de la sort.