divendres, 17 de gener del 2014

Polítics que parlen de música

Els Beatles al Cavern de Liverpool.
"Liverpool pot acreditar més singles al número u per càpita que qualsevol altra ciutat del món: 57 en total, 17 dels quals són dels Beatles. No és cap coincidència, sinó un testament a l'extraordinari talent musical de la nostra ciutat". És un fragment de l'article d'opinió que l'alcalde de Liverpool, Joe Anderson, va publicar el passat 4 de gener al setmanari NME. Un article amb què pretenia respondre al seu homòleg londinenc, el sempre extravagant Boris Johnson, qui havia declarat amb anterioritat que Londres havia "fet" els Beatles perquè la banda s'hi havia establert a partir de 1963. Polèmiques absurdes al marge, el que crida l'atenció és que un alcalde pugui citar el nombre de números u obtinguts per projectes musicals de la seva ciutat. O que, al mateix article, argumenti que Liverpool va ser la porta d'entrada del rock'n'roll al Regne Unit: "Els nostres mariners agafaven la música que era popular als Estats Units -jazz i blues de Nova Orleans, música country, Elvis Presley i Bill Haley- i la portaven a Liverpool. Va ser aquesta música la que va inspirar als Beatles i a moltes altres bandes de Merseybeat".

S'imaginen a l'alcalde de Barcelona -sigui del color que sigui- citant el nombre de números u obtinguts per bandes de la seva ciutat? O simplement referint-se al talent musical de la Ciutat Comtal? S'imaginen a qualsevol polític català o espanyol signant un article d'opinió en una revista de música -i parlant de música, és clar-? Deuen saber Xavier Trias, Jordi Hereu, Artur Mas o Mariano Rajoy qui era Bill Haley? D'acord, és perdonable que cap d'ells sàpiga què nassos és el Merseybeat, però tenen la més mínima idea de què van significar moviments com la Movida Madrileña -abans del patrocini municipal- o totes les escenes musicals que s'han desenvolupat a Catalunya més enllà de l'oficialisme de la Nova Cançó i el Rock Català? Anys enrere vaig llegir que un grup de diputats del Parlament britànic, entre els quals n'hi havia de conservadors i de liberals, es trobaven després dels plens per a assajar versions de grups com els Undertones o els Buzzcocks. Rivals polítics units per una passió, la música. S'imaginen a diputats del PSC, ERC i CiU assajant plegats temes de Sisa o Brighton 64? O a Soraya Sáenz de Santamaría i Soraya Rodríguez fent versions de Vainica Doble? Oi que fa riure? Doncs el més trist de tot plegat és que els polítics no deixen de reflectir els electorats als quals pretenen representar.



2 comentaris:

  1. Ep! En Liverpool todo el mundo sabe los de los números 1. Hay dos murales en el centro de la ciudad que lo recuerdan y los lugareños se enorgullecen de ello. Incluso dicen que hay algo en la cerveza que es lo que les da esa creatividad jajaja Así que digo yo que es normal que lo sepa hasta el más tonto del pueblo, o sea el alcalde :P Por cierto enhorabuena por el blog!

    ResponElimina
  2. Sí, recuerdo los murales. En cualquier caso, ese tipo de detalles demuestran cómo el rock y el pop son tenidos en cuenta en países como el Reino Unido, mientras nosotros nos quedamos atrás como siempre. ¿Te imaginas lo mismo en Barcelona o Madrid? Yo, sinceramente, no.

    Hace años, Tony Blair se declaraba fan de los Byrds, y David Cameron llegó a confesar que "Eton Rifles" de The Jam era su canción favorita -teniendo en cuenta sus respectivas políticas, queda claro que algo no entendieron...-. En Estados Unidos, Obama lleva a Wilco en el ipod y Bush Jr. escuchaba a la Creedence mientras hacía footing -otro que parecía no entender mucho lo que escuchaba-. En cambio, aquí tenemos a "melómanos" como el señor Montilla, que cuando presidía la Generalitat llegó a responder a una pregunta sobre sus gustos musicales con una evasiva del tipo "no tengo tiempo para esas cosas"... Más claro, el agua...

    ¡Gracias por la visita y la felicitación! :-)

    ResponElimina