SAM DESTRAL
Koitton Club, Barcelona
9 de gener de 2014
Sam Destral és una rara avis al nostre panorama musical. Va a la seva, i no és que torni d'enlloc quan molts hi van, sinó que quan tots aquests arriben a la seva destinació, ell ja es troba dos pobles més enllà. Molt abans que la paraula krautrock tornés a posar-se de moda, Destral ja integrava referències a Can i Faust en un discurs on també ressonen Sisa, Pau Riba, la Velvet Underground, Neil Young, Billy Bragg o el Dylan de 1965. I ara, quan el terme kraut corre el perill d'esdevenir tan banal com ho han esdevingut les paraules hipster o indie, reivindica el rock progressiu i cita entre les seves influènces a Genesis -els de Peter Gabriel, no cal dir-ho-.
I segueix anant a la seva. Mentre el (mal anomenat) nou pop català s'allunya cada dia més del carrer per a acostar-se perillosament als despatxos, el de Gandesa defuig els costumismes de postal i denuncia des de l'escenari una realitat marcada pels desnonaments i per lleis salvatges com la de l'avortament. I no només això, també posa de manifest la manca de substància d'aquesta escena artificial a base de títols com "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos" -tota una declaració de principis-. Una cançó que va recuperar la nit passada després d'una llarga temporada sense tocar-la. "Me n'havia cansat", va confessar.
El cert és que, potser perquè li ha anat bé aquesta temporada a la nevera, el tema va sonar ahir més contundent que mai. Edificat sobre loops de guitarra, amb Destral improvisant parts de la lletra i, fins i tot, alternant-les amb la cantarella de "Walk on the Wild Side" de Lou Reed. Sí, ambdós temes tenen patrons en comú a nivell melòdic i harmònic, però també a nivell líric. El passeig de Reed retratava aquell costat salvatge evocat des del títol de la cançó, el dels transvestits, els inadaptats i altres criatures de la nit. Criatures que s'entendrien molt bé amb la galeria de personatges descrits per Destral a "L'home que va matar...". Perquè tant els uns com els altres són inversament proporcionals als del tema parodiat per Destral, en la mateixa mesura que el de Gandesa i el seu background res tenen a veure amb l'oficialisme ranci que al seu dia va alimentar "L'home que treballa fent de gos".
I encara segueix anant a la seva. Perquè ahir presentava "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). "El meu primer disc", va dir. I sí, és el primer treball que edita físicament, però ni de bon tros el primer que fa. Sense anar més lluny, cada mes de l'any 2012 va penjar un ep amb temes nous al seu compte de Bandcamp. I anteriorment ja s'havien pogut escoltar diversos llançaments signats amb el seu nom en format digital. Llançaments que es troben actualment fora de circulació: ell mateix els va eliminar perquè es negava a viure del passat quan ni tan sols s'aproximava als 30 anys. Una vegada, Jeffrey Lewis va dir que el preu d'un músic és el de les seves darreres cançons. Doncs bé, si apliquem aquesta norma a Destral, el seu preu és tan elevat com el de "Lorelei", "Noia de colors" o un "Ella està morta" que, malgrat ser des del primer dia el seu hit incontestable, cobra nova vida a cada interpretació.
Les tres cançons formen part de "Tot el que conec és mort". I les tres cançons van destacar en un repertori on Destral va recuperar joies ocultes com "Suïcida" i va versionar a The Missing Leech. "Missing My Own Show", va interpretar del repertori de Maurici Ribera. I ho va fer com si el tema fos del primer disc de la Velvet. Amb urgència, amb una guitarra tan corrosiva i puntualment accelerada com la d'"I'm Waiting for the Man", i elevant la càrrega sexual de la cançó als nivells de depravació -en el millor dels sentits- evocats per Lou Reed cada vegada que entonava els versos de "Vicious" o "Venus in Furs". D'això se'n diu fer una versió.
I segueix anant a la seva. Mentre el (mal anomenat) nou pop català s'allunya cada dia més del carrer per a acostar-se perillosament als despatxos, el de Gandesa defuig els costumismes de postal i denuncia des de l'escenari una realitat marcada pels desnonaments i per lleis salvatges com la de l'avortament. I no només això, també posa de manifest la manca de substància d'aquesta escena artificial a base de títols com "L'home que va matar l'home que treballava fent de gos" -tota una declaració de principis-. Una cançó que va recuperar la nit passada després d'una llarga temporada sense tocar-la. "Me n'havia cansat", va confessar.
El cert és que, potser perquè li ha anat bé aquesta temporada a la nevera, el tema va sonar ahir més contundent que mai. Edificat sobre loops de guitarra, amb Destral improvisant parts de la lletra i, fins i tot, alternant-les amb la cantarella de "Walk on the Wild Side" de Lou Reed. Sí, ambdós temes tenen patrons en comú a nivell melòdic i harmònic, però també a nivell líric. El passeig de Reed retratava aquell costat salvatge evocat des del títol de la cançó, el dels transvestits, els inadaptats i altres criatures de la nit. Criatures que s'entendrien molt bé amb la galeria de personatges descrits per Destral a "L'home que va matar...". Perquè tant els uns com els altres són inversament proporcionals als del tema parodiat per Destral, en la mateixa mesura que el de Gandesa i el seu background res tenen a veure amb l'oficialisme ranci que al seu dia va alimentar "L'home que treballa fent de gos".
I encara segueix anant a la seva. Perquè ahir presentava "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). "El meu primer disc", va dir. I sí, és el primer treball que edita físicament, però ni de bon tros el primer que fa. Sense anar més lluny, cada mes de l'any 2012 va penjar un ep amb temes nous al seu compte de Bandcamp. I anteriorment ja s'havien pogut escoltar diversos llançaments signats amb el seu nom en format digital. Llançaments que es troben actualment fora de circulació: ell mateix els va eliminar perquè es negava a viure del passat quan ni tan sols s'aproximava als 30 anys. Una vegada, Jeffrey Lewis va dir que el preu d'un músic és el de les seves darreres cançons. Doncs bé, si apliquem aquesta norma a Destral, el seu preu és tan elevat com el de "Lorelei", "Noia de colors" o un "Ella està morta" que, malgrat ser des del primer dia el seu hit incontestable, cobra nova vida a cada interpretació.
Les tres cançons formen part de "Tot el que conec és mort". I les tres cançons van destacar en un repertori on Destral va recuperar joies ocultes com "Suïcida" i va versionar a The Missing Leech. "Missing My Own Show", va interpretar del repertori de Maurici Ribera. I ho va fer com si el tema fos del primer disc de la Velvet. Amb urgència, amb una guitarra tan corrosiva i puntualment accelerada com la d'"I'm Waiting for the Man", i elevant la càrrega sexual de la cançó als nivells de depravació -en el millor dels sentits- evocats per Lou Reed cada vegada que entonava els versos de "Vicious" o "Venus in Furs". D'això se'n diu fer una versió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada