Un món sense Seeger

Tenia 94 anys, una edat avançada, però no per això la seva mort ha deixat d'impactar. Pete Seeger havia arribat al món l'any 1919 i se'n va anar abans d'ahir. Quan va començar a tocar durant la dècada dels 30, bona part dels pioners del rock'n'roll tot just acabaven de néixer -d'altres ni tan sols havien nascut-, i el mateix es pot dir dels protagonistes d'aquell revival folk que ell mateix va inspirar entre finals dels 50 i principis dels 60. Seeger va morir dilluns passat, 27 de gener. Tres mesos abans i un altre dia 27, el d'octubre, ens deixava un altre pilar de la música contemporània, Lou Reed. Nascut el 1942, Reed no va arribar a conèixer mai un món sense l'autor de "Where Have All the Flowers Gone?". Un món que la resta de mortals, i això inclou deixebles del propi Seeger com Bob Dylan o Bruce Springsteen, no vam conèixer fins ahir mateix.

Pete Seeger (dreta) amb un jove Dylan.

Reflexionant sobre tot plegat m'han vingut al cap casos com el de Kurt Cobain, astre musical que també va deixar una enorme petjada malgrat viure durant molts menys anys que Seeger. El líder de Nirvana va néixer el 1967 i va morir el 1994. Mai va arribar a conèixer un món sense Pete Seeger. Però és que tampoc va arribar a conèixer un món sense Dylan, Neil Young, B.B. King, Jerry Lee Lewis, Iggy Pop o els Rolling Stones. La meva generació, la dels que ara rondem la trentena, tampoc ha conegut encara un món on aquests darrers noms no es trobin en actiu. Noms que, agradin o no, formen part de l'imaginari de tot ciutadà occidental menor de 50 anys. Però tot arribarà. I per tots nosaltres, la seva absència suposarà un shock, tal i com ho han suposat recentment les de Reed i Seeger.

I això em porta a preguntar-me què quedarà quan ells ja no hi siguin. D'acord, els Stones cada dia s'assemblen més a una caricatura d'ells mateixos, però cada vegada que pugen a un escenari segueix tenint lloc un miracle. El d'un tros d'història que encara respira i es belluga, i que ho fa al mateix món on nosaltres respirem i ens belluguem. I el mateix es pot dir de Dylan, que encara la recta final de la seva vida amb els discos més inspirats que ha signat en dècades. Qui en prendrà el relleu quan ja no hi siguin? De noms amb vocació massiva en sorgeixen cada any. Però el desinterès de la indústria per qualsevol discurs novedós o arriscat, així com la immediatesa pròpia de l'era digital i l'obstinació d'aquesta mateixa indústria a viure del passat, fan inviable mantenir un projecte a gran escala que pugui arribar a trencar esquemes de la mateixa manera que ho van fer al seu moment Seeger, Dylan o els Stones. Tots ells, pels seus respectius discursos però també per les seves respectives projeccions, han contribuït amb la seva música a fer un món millor. Si ningú pot ocupar el seu lloc, què passarà?