La vida secreta de Walter Mitty (2013)

Somiar desperts. Tots ho hem fet alguna vegada. Walter Mitty ho fa sovint, atrapat com molts de nosaltres en un entorn on no encaixa. El de la vida laboral entesa com una gàbia d'on sembla impossible escapar-se, el dels avenços tecnològics que modernitzen el món en la mateixa mesura que el deshumanitzen, el de l'autopromoció i l'eterna cursa de rates. Fins al dia que deixa de somiar despert, fuig de la gàbia i acaba passejant-se per l'Himalaya, presenciant una erupció volcànica a Islàndia i barallant-se amb un tauró en ple Oceà Atlàntic. "La vida secreta de Walter Mitty" ("The Secret Life of Walter Mitty", 2013) és un remake de la pel·lícula del mateix títol que Norman Z. McLeod va dirigir el 1947. Però que ningú s'espanti. El que per norma general hauria d'haver evidenciat novament la crisi creativa del Hollywood contemporani, esdevé a mans de Ben Stiller -director i principal figura del repartiment- un film totalment nou gràcies a un tímid rerefons social, però sobretot gràcies a un guió que no té res a veure amb el de 1947 més enllà del punt de partida. El guió, allò que els falta a tantes produccions contemporànies que tapen amb efectes especials i espectaculars recursos tècnics les seves mancances narratives. Uns efectes i uns recursos que també són ben presents al metratge de "La vida secreta...", però que lluny de tapar cap mancança, es troben única i exclusivament al servei d'una història on no hi falta gairebé de res. Ni tan sols una banda sonora que creix al mateix ritme que el propi film -impagable com Arcade Fire i David Bowie, amb "Wake Up" i "Space Oddity" respectivament, marquen la transició del Mitty somiador al Mitty alliberat-.


L'APUNT

Un dels moments definitius del film és la trobada entre Walter Mitty i el fotògraf Sean O'Connell (Sean Penn) en un cim de l'Himalaya. O'Connell es troba esperant l'ocasió de fotografiar un lleopard de les neus, espècie salvatge que rarament es deixa veure. Quan finalment un exemplar es posa davant del seu objectiu, decideix no fotografiar-lo. La imatge, explica, és de tal bellesa que prefereix no immortalitzar-la en un negatiu, sinó a la seva memòria. No vol retratar el moment, sinó viure'l i formar-ne part. El contrari del que fem nosaltres amb els nostres dispositius mòbils d'última generació. Ho fotografiem tot per a exhibir-ho a les xarxes socials -o perdre-ho entre l'acumulació de dades de qualsevol disc dur-. Viatgem, assistim a concerts, sopem amb amics i anem d'excursió. Però són moments perduts, moments que no vivim i que només recordarem a través d'una pantalla. La tecnologia que fa avançar el món en la mateixa mesura que el deshumanitza i que cada dia ens fa ser una mica més idiotes.

Mitty i O'Connel: Stiller i Penn.