Post-folk?

LATE

Alfa en Viu, Barcelona

18 de gener de 2014

Si el post-rock s'ha definit tot eixamplant horitzons sonors a partir d'una instrumentació rock, el so de Late s'hauria de definir com a post-folk. Perquè utilitzen una instrumentació pròpia del folk, però el seu discurs no encaixa en cap definició coneguda, i a sobre eixampla horitzons amb cada canvi de formació. La d'ahir era la segona actuació que oferien amb l'actual line up -tancat amb l'entrada de Lia fa tan sols dos mesos-. I sí, es mantenien les textures slowcore d'uns Low, les cavalgades èpiques à la Arcade Fire i les escalades instrumentals d'uns Sigur Rós. Però és que també hi havia desenvolupaments catàrtics propis d'uns Explosions In The Sky i unes harmonies vocals celestials, cortesia de la nova incorporació. Sempre amb la permeabilitat com a filtre. La permeabilitat d'un quintet en constant moviment -els seus membres s'intercanvien els instruments gairebé a cada tema-, que mira sempre endavant perquè no sap mirar enrere. No en tinguin cap dubte, Late és ara mateix un dels projectes musicals més interessants de l'àrea metropolitana de Barcelona. Perquè evoquen desenes de referents però a la vegada sonen nous. Perquè tenen cançons enormes. I perquè la seva vocació no coneix límits.