Vint anys de "Dookie"

Avui fa vint anys que es va editar "Dookie", el tercer disc de Green Day. L'àlbum que va catapular el trio de la Bay Area a dalt de tot, centrant de passada l'atenció mediàtica en la prolífica escena punk-hardcore californiana. I, coses de la indústria, generant un seguit de denominacions tan absurdes com neopunk o punk revival. Etiquetes al marge, "Dookie" va ser l'àlbum que va posar el punk al punt de mira de la generació grunge. Perquè a aquestes alçades i després d'una evolució plena d'alts i baixos pot costar de creure, però durant els 90 Green Day era una banda de punk rock. I de les bones. De les que havien crescut des de baix. De les que havien tocat i picat pedra en tota mena de forats. De les que, malgrat la pressió mediàtica, es mantenien fidels a les seves arrels i donaven suport a companys de gremi com D Generation emportant-se'ls de gira com a teloners. De les que no havien de presumir d'autenticitat perquè tenien arguments superiors, com les cançons del disc que ens ocupa.

Quaranta minuts i catorze temes on no hi faltava ni hi sobrava res. Inici demolidor amb "Burnout", melodies enganxoses com les de "Having a Blast", "Welcome to Paradise" o "Sassafras Roots", canvis d'intensitat tan potents com els de "Longview" o "She", i un final per la porta gran amb "F.O.D." i la gamberrada oculta "All By Myself". Himnes generacionals com "When I Come Around" o l'eterna "Basket Case" -d'acord, ja fa anys que n'estem tots empatxats, però provin d'escoltar-la sense prejudicis i atreveixin-se a negar que és enorme-. I una caràtula -obra de Richie Bucher- tan fresca com el propi disc. A nivell personal, no puc dir que "Dookie" em descobrís el punk -quan es va editar, els Sex Pistols ja formaven part de la meva vida-, però sí que em va ensenyar moltes coses. La primera, que era possible posar un cassette -eren els 90, amics- d'un grup contemporani al cotxe dels meus pares i escoltar-lo fins al final comptant amb les seves respectives aprovacions. La segona, que aquest món està ple de ressentits que es tapen les vergonyes a cop de menyspreu: tan bon punt van encapçalar les llistes d'èxits, Green Day van esdevenir una de les dianes preferides dels gurús de l'autenticitat. Tal i com els havia passat abans als propis Nirvana. Tal i com els passaria també a Oasis i Blur, i fins i tot a Manel. En fi, ells s'ho perden.