Paco de Lucía (1947-2014)

PACO DE LUCÍA

(1947-2014)

Deu fer quatre o cinc anys de tot plegat. La sala 2 d’Apolo estava plena a vessar amb motiu de l’enèssima actuació barcelonina dels Wave Pictures -actuació memorable, tot sigui dit-. En un moment donat, el vocalista i guitarrista David Tattersall va fer un d’aquells comentaris que sempre queden bé als concerts, lloant les bondats de la ciutat amfitriona i explicant com li agradava actuar-hi. Aquella mateixa tarda, va afegir, l’havia passat comprant discos als comerços locals. Entre les seves noves adquisicions va destacar un grapat d’àlbums de Paco de Lucía. Acte seguit, el mateix públic que omplia la sala a vessar es va posar a riure, com si Tattersall hagués explicat un acudit.

Doncs no, no era cap acudit. Tattersall és guitarrista i melòman. Per molt que els seus respectius registres distin enormement, és lògic que li agradi l’obra de Paco de Lucía. Com també seria lògic que la gaudís qualsevol persona a qui li agradi la música i no els posats. Aquella escena, doncs, va posar de manifest el provincianisme encara imperant en una Barcelona que no és ni de bon tros tan moderna com es vol creure. Però el comentari de Tattersall denota sobretot l’abast i la influència de De Lucía sobre músics i melòmans de múltiples generacions, nacionalitats i condicions. Un mestre amb totes les lletres que va redefinir el flamenc, fusionant-lo amb tota mena de registres i deixant enrere tota etiqueta possible. Aquesta matinada el seu cor ha dit prou. Se n’ha anat un músic universal com pocs. Un tresor fet carn que, sigui on sigui, mai deixarà de brillar.