Influències i referents

Annie Clark (St. Vincent).

Diuen que per sonar com un músic no n'hi ha prou escoltant aquest músic: cal escoltar tot allò que ell ha escoltat. Les influències, que en el cas d'Annie Clark (St. Vincent) són tan heterogènies com el seu propi discurs. "Quan era petita era fan de Michael Jackson i Madonna. Després em vaig posar amb el grunge: Pearl Jam, Nirvana, Soundgarden... I el metal: Pantera, Metallica, Megadeth, bandes així, populars però apartades del mainstream. No em vaig sentir especialment influïda pels artistes d'avantguarda, encara que més endavant vaig descobrir amb emoció grups com Sonic Youth i Stereolab", confessa en un article que signa Jordi Bianciotto a l'edició de febrer de Rockdelux. "Conèixer música és bo per a poder crear la teva amb molts referents al cap", apunta al mateix article, "hi ha tanta bona música allà fora que no puc quedar-me en una urna de vidre, ignorant allò que fan els altres".

La curiositat, la inquietud i el bagatge musical. Bagatge entès no com a domini de la veu o d'un instrument, sinó com a experiències viscudes i influències acumulades. Observo de vegades alguns grups que presumeixen de gran professionalitat però als quals els manca aquest bagatge. Gent que s'ha passat hores i hores perfeccionant la seva tècnica amb un instrument i que ha après perfectament com vendre el seu producte, però que en canvi no pot fer allò més bàsic: dir alguna cosa. Perquè no han fet el més important que ha de fer un músic: escoltar música (de la mateixa manera que un escriptor ha d'haver llegit llibres). Anys enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar a Martin Rev (Suicide), que em va explicar com havia crescut escoltant jazz i música clàssica, però sobretot el rock'n'roll que sonava per la ràdio durant els 50 i els 60. Rev i la seva parella artística, Alan Vega, tenien una visió àmplia de la música: escoltaven de tot. Per això van reinventar el pop i el rock'n'roll com qui parteix de zero. Perquè, en realitat, no partien de zero.