Nothin' But Blood

"Nothin' But Blood". Ho deixa ben clar el tíol del darrer disc d'Scott H. Biram -publicat tot just ahir-. Sang, i res més que sang. La mateixa sang que tant es troba a faltar en bona part de la producció musical contemporània a gran escala. Enèssims intents d'inventar-se la sopa d'all, buits exercicis retro-revival-nostàlgics i estilismes mil·limetrats per a camuflar la manca de substància. Però gens de sang a les venes. Res a dir. Posats de cara a la galeria. Per sort, músics com Biram representen exactament el contrari. El texà no s'inventarà mai cap sopa d'all, però és que ni tan sols s'ho ha proposat. I precisament per això, perquè no li cal inventar-se res, es dedica en cos i ànima a un gènere tan explotat com el blues. Ah, però ell sí que en té, de sang a les venes. I molta. I és aquesta sang la que s'escolta quan ataca els dotze compassos i els tres acords amb la mateixa urgència, el mateix nervi i la mateixa actitud amb què ho feien els pioners del gènere ara fa cosa d'un segle. Mantenint viva una tradició centenària però sonant tan fresc i demolidor a dia d'avui com ho seguirà fent a mida que passin els anys. Escoltin com Blind Willie Johnson es fon amb els Stooges a "Only Whiskey" i m'ho expliquen.