19è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT
Espai Jove Les Basses, Barcelona
22 de febrer de 2014
Diversos músics ho van destacar des de l’escenari. El Minifestival és la mena de festival que ara mateix necessita la gent a qui li agrada més la música que els posats. Un festival on la qualitat sempre té més pes que la quantitat, on la música sona amb més força que el soroll mediàtic, i on cada grup o solista que hi toca ho fa en les mateixes condicions. Ahir celebrava la seva 19a edició a l’Espai Jove Les Basses. I ho feia com sempre amb un cartell sense grans estrelles però farcit de delicatessen musicals que en alguns casos resulten cares de veure a casa nostra.
Van obrir la nit els barcelonins Ausells i els murcians Yellow Melodies, els primers amb un pop expansiu, amb un peu al folk i un altre a l’èpica rock d’uns Mishima; els segons a cop de refrescant power pop i una versió de “Material Girl” (Madonna) que ells van interpretar com si fos de The Jam. Els va seguir una altra artista de casa, Mariona Aupí. Poesia introspectiva sobre bases electròniques de les que fan mal, en el millor dels sentits. El capítol estatal el van cloure els madrilenys Band à Part amb el seu indie pop de vestits clapejats i irresistibles tonades d’esperit yé-yé.
La secció internacional -centrada enguany en la Gran Bretanya- la va encetar un vell conegut del Minifestival com és Nick Garrie. El britànic viu una segona joventut després que les noves generacions hagin descobert la seva obra de culte “The Nightmare of J.B. Stanislas” (1969). En va interpretar algunes de les peces més representatives -“Ink Pot Eyes”, “Wheel of Fortune”, “Can I Stay with You”-, en un concert autobiogràfic que va desplegar les cançons cronològicament, culminant amb un passeig per l’obra fins ara més recent de Garrie, “49 Arlington Gardens” (2009). A destacar la participació del sempre oportú Pigmy en bona part del repertori.
La secció internacional -centrada enguany en la Gran Bretanya- la va encetar un vell conegut del Minifestival com és Nick Garrie. El britànic viu una segona joventut després que les noves generacions hagin descobert la seva obra de culte “The Nightmare of J.B. Stanislas” (1969). En va interpretar algunes de les peces més representatives -“Ink Pot Eyes”, “Wheel of Fortune”, “Can I Stay with You”-, en un concert autobiogràfic que va desplegar les cançons cronològicament, culminant amb un passeig per l’obra fins ara més recent de Garrie, “49 Arlington Gardens” (2009). A destacar la participació del sempre oportú Pigmy en bona part del repertori.
El folk de Garrie va deixar pas a tot un huracà de rock tan robust com corrosiu. Drugstore, encapçalats per la incombustible Isabel Monteiro, van protagonitzar alguns dels moments definitius del festival. Amor i desamor, sexe i passió, consciència de classe i condemnes a la CIA. Perles com “El President” o “Sweet Chili Girl”, i una ampolla de vi rosat que Monteiro no va deixar anar durant gairebé tot el concert. Van tancar el festival uns Electric Soft Parade en estat de gràcia. Psicodèlia, rock directe i aquella electricitat de quan la música indie encara no servia per vendre perfums. La intensitat d’aquell clímax instrumental evocava sens dubte els Who de Wight i Leeds.
 |
| AUSELLS. Pop expansiu. |
 |
| THE YELLOW MELODIES. Acostant Madonna i The Jam. |
 |
| MARIONA AUPÍ. Poesia i nervi. |
 |
| BAND À PART. Yé-yé 2.0. |
 |
| NICK GARRIE. Segona joventut. |
 |
| DRUGSTORE. Huracà Monteiro. |
 |
| ELECTRIC SOFT PARADE. Indie sense perfumar. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada