Un músic amb ofici

Raúl Fernández (Refree).

Músics d'ofici i músics amb ofici. No és el mateix. Els primers viuen de la música, però no necessàriament viuen la música. Els segons no necessariament en viuen, però sí que la viuen, i la porten incorporada al seu adn fins al punt d'haver-ne extret aquest ofici. Raúl Fernández (Refree) pertany sens dubte a la segona categoria. En una entrevista signada per Daniel Jándula a l'edició de febrer de Ruta 66, reconeix que "la música és tan important per a mi que, si un dia em trobo fent quelcom que no m'agradi, venent-me... per dir-ho d'una manera més radical... preferiré treballar en una altra cosa". Oportuna reflexió de qui viu de la música sense ser-ne funcionari. De qui preferiria mantenir la seva integritat artística i viure d'una altra cosa abans que caure en cap funcionariat. Probablement per això també és capaç de relativitzar dos dels absoluts més perversos del món contemporani, els conceptes d'èxit i fracàs. "Si es considera èxit vendre molts discos, jo sóc un fracassat", apunta a la mateixa entrevista. Independentment dels àlbums que hagi despatxat, perquè la música no es pot reduir a xifres, Fernández no és cap fracassat. Se n'adonarà qualsevol que escolti una obra tan eclèctica com rica en matisos -ja sigui al capdavant de Refree o produint altres projectes-. Com a mostra més recent, el seu darrer treball, un "Nova Creu Alta" (2013, El Segell del Primavera) impregnat d'electricitat rockera i on Fernández es consolida definitivament com un compositor únic a la seva espècie, hereu involuntari d'aquella tradició on només encaixen ànimes singulars com Sisa o Joan Miquel Oliver. Tot i ser en català, el disc no ha estat nominat als Premis Enderrock. Cosa que a aquestes alçades ja no hauria de sorprendre a ningú.