"Hem oblidat el cel, i que el cel som nosaltres / I restar muts en la foscor, observant l'espectacle", canten
Liannallull a
"Hem oblidat el cel". Lírica situacionista per assenyalar l'alienació com un dels grans mals del món contemporani. I no és aquest l'únic mal que els del Baix Montseny posen sobre la taula. A
"El prestigi m'és igual" carreguen contra l'afany competitiu que infla bombolles per després fer-les esclatar com bombes d'hidrogen. Ambdues cançons veuran la llum la setmana que ve a través de l'ep
"Les putes catalanes" (2014, Matagalls). Sis temes provinents de les sessions de gravació del seu anterior treball, l'imprescindible
"Els radicals" (2013, Matagalls/La Produktiva). Sis perles sonores que novament oscil·len entre les textures folk -el tema titular i els seus ressons de
Pau Riba- i el punk més desfermat -la coda en clau hardcore de
"Solivern" o la urgència d'
"El prestigi m'és igual")-, deixant espai també pels passatges psicodèlics -els deu minuts de
"La tardor" i el
nugget amb regust fronterer
"Tot sols"-. Un nou capítol, el quart si no comptem la sucosa discografia no oficial, en una de les trajectòries musicals més sòlides, fresques i coherents que s'han parit a casa nostra en el que portem de segle. I una nova aposta per un pop en català on no hi tenen lloc els costumismes de despatx i on, ara sí, el terme indie encaixa com l'anell al dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada