Envellir dignament

Un venerable supervivent del més genuí rock'n'roll.

El 1985, Neil Young patia una mena de crisi de la mitjana edat. Desencantat amb la ressaca del hippisme, va arribar a abraçar públicament tesis políticament conservadores i, en certa manera, a desmarcar-se de tot allò que tingués a veure amb el rock'n'roll. Un desencant que ell mateix va explicar en una entrevista publicada per Melody Maker el 7 de setembre d'aquell mateix any i recuperada recentment per Uncut -en una edició especial sobre la vida i obra del canadenc-. "D'alguna manera, el rock'n'roll m'ha fallat, no et permet envellir dignament i a la vegada seguir treballant", apuntava. "Si t'has de dedicar al rock, el millor que pots fer és cremar-te, perquè així és com et volen veure. Et volen al límit, en flames, ben bé al límit, que és on es troba la gent jove. S'estan coneixent a ells mateixos, i el rock'n'roll és la música dels joves. Aquesta és la realitat, i encara m'agrada el rock'n'roll i m'agrada tocar les cançons del meu set que són rock'n'roll, però no veig cap futur per a mi allà dins". Gairebé tres dècades després, ha resultat que de futur en tenia moltíssim. I el que encara li queda, tenint en compte els darrers moviments d'un Young que, efectivament, ha envellit dignament sense deixar de treballar. I reivindicant-se, disc a disc i concert a concert, com un dels majors exponents d'allò que anomenem rock'n'roll.