Alexander Payne - "Nebraska" (2013)

Els Estats Units són un lloc fascinant. No parlo de Nova York, Las Vegas o les platges paradisíaques de Califòrnia -indrets que també tenen el seu encant, sense cap mena de dubte-. Parlo del Midwest. De les carreteres que no s'acaben mai. Dels poblets i les grans extensions gairebé desèrtiques. Del bressol del rock'n'roll i de racons remots i perduts. De Nebraska. L'estat que el 1982 va donar títol a un dels discos definitius de Bruce Springsteen. El mateix estat amb què Alexander Payne -"Entre copas" (2004), "Los descendientes" (2011)- va titular l'any passat la seva darrera pel·lícula.

En certa manera, el film de Payne és al cinema contemporani el mateix que l'àlbum d'Springsteen va suposar per al mainstream musical de principis dels 80. En un mercat dominat per les superproduccions embafadores i marcat per la naixent indústria del videoclip, el Boss va enregistrar a casa seva deu cartutxos de baixíssima fidelitat. Deu postals en blanc i negre de l'Amèrica de Reagan. Deu històries de criminals, perdedors i l'altra cara del tan publicitat somni americà. Payne ha fet el mateix. Quan la gran indústria cinematogràfica aposta per la nostàlgia més insulsa i els arsenals injustificats d'efectes especials, ell es dedica a explicar històries (de les de debò). I a rodar-les en blanc i negre. Com el disc d'Springsteen. Com els personatges que desfilen també per la Nebraska de Payne.

El protagonista del film és un ancià (Bruce Dern) disposat a viatjar de Montana a l'estat titular per cobrar un premi de loteria. Que el suposat premi és en realitat una estafa es fa evident des del principi, però això no impedeix al fill del protagonista (Will Forte) sentir compassió pel seu pare i deixar, al capdavall, que un ancià a les últimes pugui viure un somni que el fa feliç. Junts emprendran un viatge que els servirà per a reprendre una relació trencada des de fa massa temps, però també per a transportar l'espectador a través d'aquests Estats Units tan fascinants. Fotografia de luxe (el blanc i negre hi ajuda) per a retratar l'Amèrica de les carreteres secundàries, les granges abandonades i els motels de carretera.

I els poblets. Amb les seves gents senzilles i, de vegades, gens sofisticades -impagable el duet que formen els nebots del protagonista-. Amb les seves històries passades que mai acaben d'esvair-se. Amb els comptes pendents que alguns volen i d'altres no poden oblidar. Amb aquelles vies de tren que semblen no anar enlloc però poden portar a tot arreu. Amb uns bars on el temps sembla haver-se aturat fa moltes dècades i on l'esperit d'Elvis Presley reviu cada vegada que un client canta "In the Ghetto" al karaoke -encara que la destrossi-. Poblets on el temps avança a poc a poc. On la gent va perdre fa molt de temps la possibilitat de somiar, però no la capacitat de tenir esperança. Nebraska. Els Estats Units en blanc i negre. Una obra mestra.