Incultura

Hi ha qui recorda el menú del dia de la seva boda, hi ha qui recorda com anava vestit el dia de la seva graduació i fins i tot hi ha qui recorda la data del seu primer clau. Jo recordo el primer disc que em vaig comprar amb els meus propis diners -una peça que encara conservo, no cal dir-ho-. "Live" (1992), d'AC/DC, en format cassette i edició simple -la doble la vaig adquirir anys més tard en cd-. I també recordo, és clar, el lloc on me'l vaig comprar. Una botiga de discos del centre de Granollers. L'última botiga de discos que queda ara mateix en una ciutat on viuen més de 60.000 persones i que ostenta tot el pes referencial d'una capital de comarca. La botiga que, un cop tanqui les portes, deixarà aquesta mateixa ciutat sense un sol establiment on poder comprar música enllaunada. Malauradament, i pel que m'explicava ahir un conegut, això passarà aviat. Sí, una altra disqueria que tanca portes.

Aquest va ser el primer disc que un servidor es va comprar
amb diners propis. Recorden vostès quin va ser el seu?

Durant els darrers anys, els responsables de l'establiment havien anat derivant la seva activitat cap a la venda de dvd's, videojocs i complements diversos -no és cap crítica: és la mateixa estratègia que han hagut de seguir moltes botigues de discos per tal de sobreviure a una crisi que va molt més enllà del marc econòmic-, però la música seguia essent la seva principal raó de ser. De fet, dos dels regals que he rebut aquest passat Nadal -discos, s'entén- venien en bosses d'aquest establiment. En qualsevol cas, no n'hi ha hagut prou. Ja feia temps que el negoci no rutllava com havia de rutllar, i els seus propietaris s'han vist obligats a abaixar la persiana. Anys enrere, el meu sentiment en un cas així hagués estat de ràbia, però ara mateix és de llàstima. No pas cap a la gent que ha portat aquesta botiga durant no sé quantes dècades -per a qui mantinc el més gran dels agraïments i els meus millors desitjos-, sinó cap a totes les generacions futures que, per molt hàbils que siguin a la xarxa, mai podran recordar quin va ser el primer disc que es van comprar i on ho van fer. Ni tan sols sabran què és tornar a casa amb un tresor descobert de la mà del botiguer amic.

Ha tancat una altra botiga de discos. No sé què s'hi obrirà, al seu lloc. Potser serà una botiga de mobles. Potser serà un outlet de roba de marca. Potser serà un restaurant de disseny o una cocteleria d'aquestes que tant es porten darrerament. Sigui el que sigui, també compta amb els meus millors desitjos. I estic segur que veurà reforçats els seus esforços un cop es consolidi aquesta recuperació econòmica que no paren de pregonar els mateixos que ens van enfonsar en aquesta gran mentida anomenada crisi. Sí, un cop consolidada aquesta recuperació, tothom tornarà a tenir diners per a gastar-se'ls en roba, en sopars, en gintònics o en accessoris per a la llar. Però el consum cultural, els llibres, discos, publicacions de premsa, entrades per a espectacles, cinemes i sales d'exposicions que s'han deixat de vendre durant tots aquests anys d'austeritat i política del tot és gratis, tot això ja no tornarà mai més. Les botigues de discos i les sales de cinema seguiran anant a la baixa. El gran públic seguirà sense poder-se permetre pagar per l'entrada d'un concert una petita part del que es gasta en sopars i copes. Això sí, aleshores ja no podrem atribuir la situació a cap crisi econòmica. I potser aleshores, quan ja sigui massa tard, començarem a dir les coses pel seu nom. El mateix amb el qual he tingut l'atreviment de titular aquest article.