Països que són normals i països que no ho són

L'escena la vaig viure a Berlín, ara deu fer cosa d'uns quatre o cinc anys. Si no ho recordo malament, l'entorn era el d'una festa fifties amb ambientació hawaiana. Una sala de dimensions mitjanes on un dj punxava rockabilly, música surf i derivats i la gent anava vestida amb camises multicolors. Jo assistia a la festa amb una amiga autòctona, que a la vegada m'havia presentat una amiga seva amb qui acabaríem accedint al local. Recordo que a l'entrada ens van donar a tots uns collarets de flors, a l'estil hawaià és clar, que havíem de lluir durant la festa. El tema em va fer tanta gràcia com disfressar-me el dia de Carnestoltes -cosa que detesto profundament-, però hi vaig accedir per allò de no ofendre els amfitrions. A nivell de colors, el meu collaret i el de la meva amiga semblaven autèntiques macedònies: tonalitats càlides, variades i en certa manera caòtiques. El de l'amiga de l'amiga, en canvi, recordava els colors de la bandera alemanya. Per això no va trigar a demanar-me que li canviés pel meu. "Per què?", li vaig preguntar jo. I la seva resposta em va deixar de pedra. "Perquè aquests colors són els de la bandera alemanya, i em fa vergonya portar-los per tot el mal que vam arribar a fer al món".

Aquella noia es referia al nazisme, a l'Holocaust i a la Segona Guerra Mundial. I quan li vaig preguntar a la meva amiga si aquella reacció era normal, em va indicar que sí, que per aquell mateix motiu ella tampoc hauria volgut el collaret de torn -imaginin-se doncs la gràcia que em va fer a mi la situació: si d'entrada ja no m'agradava la idea de guarnir-me amb flors de plàstic, a sobre ara em tocava portar les que ningú volia-. Francament, crec que Alemanya porta dècades demostrant el seu arrepentiment per tot el que va passar durant aquella etapa tan negra. També crec que les actuals generacions d'alemanys no tenen cap culpa del que un pintor fracassat i les seves legions de fanàtics vagin fer en nom d'un país i d'una bandera, no ens n'oblidem, que no era la de la República Federal sinó la del Tercer Reich. Però tot i això aprecio aquestes mostres d'humilitat i, sobretot, de respecte a la memòria històrica. Mostres com la d'aquella noia o com les d'Angela Merkel, que ahir va pronunciar unes paraules molt dures cap al seu propi país durant els actes commemoratius del 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz. "L'Holocaust ens omple de vergonya", deia la cancellera, "perquè els alemanys som els culpables de tot aquell dolor: no hem d'oblidar que molts milions de víctimes són culpa nostra. (...) Tenim la responsabilitat d'explicar les atrocitats i mantenir viva la memòria".

Novament, no crec que es pugui culpar ningú del que vagin fer els seus avantpassats, però les paraules de Merkel no deixen lloc a cap mena de dubte. Vull dir que sí, que per molt que els pesi a alguns es pot parlar de països que són normals i de països que no ho són. Alemanya és un país normal. Perquè assumeix el seu passat, honra la memòria de les víctimes i la preserva per a evitar que res de tot allò torni a succeir mai més. Espanya, en canvi, no és un país normal. Perquè, que jo sàpiga, ningú -insisteixo: NINGÚ- ha demanat mai perdó a les víctimes del franquisme. Perquè ningú -insisteixo: NINGÚ- es recorda de tots els perdedors de la Guerra Civil que van acabar als mateixos camps d'extermini nazi que començaven a caure ahir feia set dècades. Perquè en camps de futbol i concentracions a la via pública s'exhibeix impunement simbologia que a Alemanya equivaldria a penes de presó -i això per no parlar dels qualificatius emprats per certs dirigents del PP a l'hora d'atacar els seus adversaris-.

Perquè el franquisme no només no s'ha explicat amb totes les seves conseqüències, sinó que s'ha banalitzat i maquillat en sèries televisives que pretenen mostrar una suposada cara amable d'una dictadura. Perquè ens governa un partit que subvenciona amb diners públics la fundació que porta el nom del propi dictador. Perquè aquest mateix dictador segueix enterrat amb tots els honors sota una pedra que no hauria de considerar-se res més que un monument a la vergonya -o, com a molt, a la sang i les vides de tots els presoners de guerra que el van haver d'aixecar a la força-. Perquè algunes de les principals figures del seu règim han rebut en plena democràcia autèntics funerals d'estat. I perquè quan no fa gaires anys l'executiu del PSOE retirava estàtues franquistes dels carrers, la principal veu en contra de tal mesura va ser la de Mariano Rajoy. El mateix que actualment presideix el Govern Espanyol amb majoria absoluta. No, senyors, Espanya no és un país normal ni ho serà fins que les coses es diguin pel seu nom i s'actuï en conseqüència.