El món de Moz i Gallagher

Morrissey.

A l'edició del passat 10 de gener, el setmanari NME analitzava les possibilitats que Morrissey signi per un altre segell discogràfic després de la seva ruptura amb Harvest. Parlava el periodista musical Simon Goddard, tot un entès en l'univers dels Smiths. "És clar que encara hi ha segells discogràfics disposats a signar Morrissey. El problema és que els segells ja no funcionen ni existeixen de la manera que ho feien quan Morrissey va començar a tractar amb ells als 80. Vol que parlin el seu mateix idioma, que és el llenguatge tradicional dels singles, els anuncis a la premsa i la presència a la ràdio, no pas dels retweets, likes i Spotify". Només per això, Morrissey em cau millor que la majoria d'estrelles de posar i treure que fonamenten carreres senceres en retweets, likes i Spotify. "Morrissey encara creu en un món on una cançó de tres minuts en un vinil de set polzades hauria d'arribar al número 1. Òbviament, això és tota una bogeria en ple 2015, però és com haurien d'operar les companyies discogràfiques si volen evitar el divorci". "És un romàntic", conclou Goddard.

A la mateixa revista, Noel Gallagher declara el següent: "Si Oasis comencéssim demà no tindríem ni molt menys el mateix impacte que vam tenir als 90, perquè ara se't jutja de manera instantània pel teu primer concert, i després Radio 1 et jutjarà pel nombre de seguidors que tinguis a Facebook. Malauradament, així és com funcionen les coses. Ja no es va als concerts. La gent que pren les decisions reals -'anirem al darrere d'aquesta banda?'- ara diuen 'Fem un cop d'ull a les maleïdes estadístiques'. I després diuen 'Oh, no agraden a ningú més, per què ens haurien d'importar?'". Potser jo també sóc un romàntic, però francament m'estimo més el món en què creuen Morrissey i Noel Gallagher que no pas el que existeix allà fora.