A
"Verna" (2014),
Manolo Breis descrivia un indret imaginari, però sobretot el refugi ideal on amagar-se d'un món que de vegades avança massa de pressa. Un any després, aquest polifacètic murcià ha sortit del refugi i ha tornat a la seva Barcelona adoptiva. Però que ningú s'espanti. A la Barcelona de Breis no hi ha turistes amb barrets mexicans ni aquella modernitat impostada que només apareix a les campanyes municipals. No, Breis explora una altra Barcelona. La seva Barcelona. La dels carrers que eviten les dreceres, les places on la vida és vida i no una simple postal i aquells racons de Ciutat Vella on encara es poden respirar aires bohemis.
"14 Pla de Palau" (2015) és un homenatge a la Ciutat Comtal començant pel propi títol -la xifra és la de l'autobús que sol agafar el nostre protagonista, i el Pla de Palau és la parada on li agrada començar els seus passejos pel Born-. I també, segons explica el seu autor, un disc que tanca la trilogia iniciada amb
"Invisibles" (2013) i que va continuar el citat
"Verna". Potser per això, perquè tanca una etapa, sona més malencònic i recollit que els seus predecessors. Es mantenen els teixits orgànics, els textos reflexius i aquella innata sensibilitat pop, però sembla que Breis hagi deixat de prémer l'accelerador per a aprofundir en detalls fins ara inèdits o poc presents a la seva obra. Ho deixa clar de bon principi amb els sis boirosos minuts d'
"Olfacto, tacto y gusto". I ho referma amb el detallisme de
"Tramo a tramo", la fortalesa d'
"Adelante" o l'èpica de
"Ritual". Peces que mostren un nou perfil de Breis i que, si bé tanquen una trilogia, també és cert que poden encetar un nou (i fascinant) capítol en la seva trajectòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada