Suki Lahav (1951-2026)

Ha mort la violinista, cantant i poeta israeliana Suki Lahav. Abans de donar-se a conèixer al seu país, on destacaria sobretot com a lletrista de cançons, va viure una temporada als Estats Units, on va militar breument a la E Street Band de Bruce Springsteen. Se la pot escoltar fent cors en dues pistes de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle" (1973) –"4th of July, Asbury Park (Sandy)" i "Incident on 57th Street"–. També és seu aquell violí que atorga una dosi extra de profunditat a "Jungleland", l'èpic final de "Born to Run" (1975).

Immens Springsteen

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona
22 de juny de 2024

Bruce Springsteen and The E Street Band, brillant en la immensitat, qui sap si per últim cop en un escenari barceloní. Tres hores llargues de repertori i un cançoner més gran que qualsevol estadi. I un no pot evitar preguntar-se què quedarà quan aquesta gent ja no hi sigui. El d'ahir dista molt dels millors concerts que li he vist fer al de New Jersey, però el miracle es va tornar a realitzar una vegada més. I fins i tot la logística que implica a aquestes alçades assistir a un concert d'aquesta mida va quedar-se en no res, tan bon punt es van apagar els llums i va començar a sonar "My Love will Not Let You Down". I aquell "Bobby Jean" amb els llums encesos m'ho va tornar a remoure tot. I és justament per aquestes coses, que segueixo assistint als seus concerts després de tants anys.

50 anys de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle"

Un dels grans al·licients dels dos concerts que Bruce Springsteen i The E Street Band van fer l'abril passat a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, va ser el fet de poder escoltar en directe dues perles més o menys obscures del repertori del de New Jersey com són "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle" –obscures no pas per desconegudes, sinó pel fet de pertànyer al gruix menys massiu i predicat del cançoner del seu autor-. Dos dels arguments a favor de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle", el seu segon àlbum, publicat el 5 de novembre de 1973, avui fa mig segle –tot i que algunes fonts apunten a l'11 de setembre d'aquell mateix d'any com a data de publicació, el cert és que en aquell moment encara s'estava gravant-.

Un total de set pistes on el Boss i una banda en fase de consolidació –hi figuraven encara David Sancious al piano i Vini Lopez a la bateria, completant la formació Danny Federici als teclats i Garry Tallent al baix-. I un repertori que ja brillava amb llum pròpia si bé encara no havia acabat de trobar aquella veu única i instransferible que acabaria d'assolir a "Born to Run" (1975). Un disc capaç d'alternar el soul més frenètic –"The Street Shuffle"- amb una balada de les que marquen època –"4th of July, Asbury Park (Sandy)"-, el swing à la Van Morrison de "Kitty's Back" o el rock'n'roll èpic amb accent de la costa de New Jersey d'aquell "Rosalita (Come Out Tonight)" que marcaria el camí en anys posteriors –i, sí, una de les grans absències als repertoris de la primavera passada-.

No anava d'Obama, ni d'Spielberg

No, mireu, això d'aquest cap de setmana no anava d'Obama, ni d'Spielberg, ni de totes les televisions del país informant com si fossin rapinyaires des de la porta de l'estadi. Això anava d'una altra cosa que té a veure amb la música. I la música és molt més gran que Obama i que Spielberg. La música és sagrada. I també és molt més gran que la supèrbia dels que us penseu que escoltar grups que només coneixeu vosaltres us fa ser millors que la veïna que escolta Shakira.

Això d'aquest cap de setmana anava de la parella que la nit de divendres s'estava fotent el lot apassionadament al meu davant mentre Bruce Springsteen tocava "Because the Night". Anava del senyor que tenia assegut al meu costat ahir a la nit havent creuat mitja península amb la seva dona i la seva filla per viure un cap de setmana que va molt més enllà de les tres hores de concert. Anava de la dona que plorava a llàgrima viva durant "Last Man Standing" i que tot seguit es va posar a ballar al ritme de "Backstreets". I anava de les tres adolescents que cantaven "Born to Run" al meu darrere com si aquesta cançó s'hagués compost abans d'ahir.

També anava d'un servidor fotent-se a plorar durant la primera estrofa de "No Surrender", perquè dos versos aparentment tan senzills com "We learned more from a three-minute record / Than we ever learned in school" expliquen qui soc i EM REPRESENTEN. Anava d'escoltar "The Rising" i recordar que vaig conèixer un dels meus millors amics fa més de 20 anys, llevant-me a les 5 de la matinada per anar a comprar entrades per aquella gira. Anava de tot això i de moltes coses més. Però en cap cas anava d'Obama, d'Spielberg ni dels aires de superioritat moral dels de sempre.

L'ètica de treball del Boss

Springsteen, amb tota la seva immensitat, la nit passada a l'Estadi Olímpic.

Un detall dels concerts de Bruce Springsteen que pot semblar anecdòtic però no ho és en absolut, és aquell moment en què els músics –una quinzena en total, entre els components de The E Street Band, el cor i la secció de vents- surten de l'escenari abans que el de Nova Jersey tanqui el repertori tot sol amb una lectura acústica d'"I'll See You in My Dreams".

Són dos minuts, potser menys, durant els quals els intèrprets van marxant en fila índia mentre el Boss –fent honor al seu sobrenom- els saluda un a un i els dona la mà com a gest d'agraïment. Deia que el detall no és gens anecdòtic. I no ho és, perquè denota una ètica de treball i una forma d'entendre les coses que malauradament s'estan perdent.

Springsteen pot ser una estrella en el sentit més massiu del terme. Pot omplir cada nit estadis sencers, les seves cançons són himnes per a diverses generacions i fins i tot es pot permetre el luxe de sopar amb (ex)presidents dels Estats Units. Però detalls com aquest posen de manifest que no ha perdut el contacte amb la realitat ni amb les seves pròpies arrels.

Dècades abans que Obama el convidés a tocar a la Casa Blanca, el Boss era un d'aquells milers d'aspirants a estrella del rock que es deixaven literalment la pell cada nit en sales i antres de tota mena i condició, primer per guanyar quatre duros i després per fer realitat el somni de viure d'una vocació com la seva.

Quan per fi les coses li van començar a anar bé, encara va haver de picar molta més pedra –tres àlbums, concretament, el tercer dels quals amb unes sessions de gravació literalment a vida o mort- abans que la seva carrera s'enlairés. I quan per fi es va enlairar, encara va haver de bregar amb un mànager digne d'una pel·lícula d'Scorsese que una mica més i li fa engegar tot a rodar.

Per tot això, Springsteen sap perfectament que aquells músics a qui el respectable sol veure des de la pista –i des de la grada- com a secundaris més o menys il·lustres, són molt més que això. Són jornalers amb totes les lletres, però sobretot són el motiu pel qual ell ha pogut arribar fins on ha arribat, juntament amb el mateix públic.

Aquestes coses, insisteixo, només les pot saber qui ha arribat a dalt de tot havent hagut de picar molta pedra i havent-se entrebancat molts cops pel camí. Em pregunto si mai ho arribaran a tenir igual de clar totes aquestes estrelles de posar i treure que tant s'estilen darrerament, enfants terribles amb roba de marca, portaveus d'una generació a qui s'ha fet creure que les carreres musicals es fan de la nit al dia a TikTok i als concursos de talents.

Springsteen and The E Street Band a ple rendiment

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND
Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

30 d'abril de 2023

Aquest cop sí. Bruce Springsteen sense Obama ni Spielberg pul·lulant per l'estadi però amb una E Street Band a ple rendiment des del minut zero –literalment: van sortir a l'escenari cinc minuts abans de l'hora anunciada, com qui s'està fent un concertàs de rock'n'roll a sobre i ja no es pot aguantar més-. Sense la pressió d'un inici de gira –ni del primer concert en un estadi des de 2017-, i amb tot allò que cal esperar d'una actuació del Boss.

Repertori amb poques variacions respecte de la primera nit, però molt substancials. Va causar baixa "Candy's Room", però a canvi vam guanyar "My Love Will Not Let You Down" –obrint el concert de la mateixa manera que havia arrencat l'inici de gira de 1999 al Palau Sant Jordi-, "Ramrod" amb Springsteen i Little Steven tornant a jugar com si encara fossin xavals de 20 anys –els anys no perdonen, el Boss tampoc-, el "Trapped" de Jimmy Cliff i, sobretot, un "Johnny 99" en clau de greixós rhythm & blues que pràcticament va valer la meitat de l'import de l'entrada.

Per la resta, "Kitty's Back", "The E Street Shuffle", "Mary's Place" –molt més sòlida que divendres- i l'apoteòsica "Tenth Avenue Freeze-Out" van tornar a refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les de la llei. Fins al punt que quan va caure "Nightshift", el clàssic dels Commodores, un no podia evitar preguntar-se per què nassos va gravar Springsteen un disc de versions de soul amb un exèrcit de mercenaris quan ell mateix disposa d'aquesta senyora formació. I així fins arribar a tres hores de repertori on tothom va poder trobar a faltar alguna cosa ("Rosalita", "Mansion on the Hill"...), però on no va sobrar absolutament res.

El Boss és un d'aquells músics als quals he anat seguint en directe durant tota la meva vida. Ahir vaig assistir al concert havent assumit que seria l'últim cop que el veuria –no perquè li quedi poca corda, que encara en té molta, sinó perquè assistir a un esdeveniment d'aquesta mida a aquestes alçades és pitjor que passar el control d'accés d'un aeroport-, cosa que ja no tenia tan clara quan en vaig sortir. Crec que no m'ho havia passat tan bé en un concert de Bruce Springsteen des de l'últim cop que l'havia vist en un pavelló amb The E Street Band –el 16 d'octubre de 2002 al Palau Sant Jordi, des d'aleshores ha plogut bastant més que ahir a la tarda-.

Springsteen enceta gira a mig gas però amb molt de soul

BRUCE SPRINGSTEEN AND THE E STREET BAND

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

28 d'abril de 2023

L'ambient era el de les grans ocasions i no n'hi havia per menys. Bruce Springsteen estrenava a l'estadi Lluís Companys el tram europeu de la seva primera gira post-pandèmica amb The E Street Band. Retorn a Barcelona després de l'apoteosi desfermada el maig de 2016 amb la commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980) al Camp Nou. Primera oportunitat d'escoltar en directe a casa nostra les cançons del notable "Letter to You" (2020), també les del més discret àlbum de versions "Only the Strong Survive" (2022), que paradoxalment ha acabat titulant la present campanya.

Les expectatives eren altes, i més després d'haver pogut llegir les cròniques superlatives del tram nord-americà de la gira –obviarem ara i aquí episodis com les barbaritats dels preus de les entrades pels concerts del Boss als Estats Units, o tota la crònica rosa que ha envoltat aquests dies la seva presència a la Ciutat Comtal-, però la sensació després de gairebé tres hores de recital va ser la d'haver vist un conjunt rendint a mig gas. Com a mínim durant la primera hora, que per moments va arribar a semblar un escalfament. Després la cosa es va reconduir i va arribar a bon port.

Amb una E Street Band augmentada amb secció de vents i un grup de coristes –cosa que va aportar nous matisos a bona part del repertori però en canvi va restar força a moments que haurien d'haver estat clau, com certs passatges d'un "Mary's Place" i d'un "Thunder Road" excessivament pulcres-, Springsteen va repassar el gruix del seu catàleg, cedint el protagonisme a "Letter to You" –quatre temes en van caure, destacant les emotives "Last Man Standing" i "I'll See You in My Dreams", que va despatxar tot sol amb una guitarra acústica- i citant generosament "Born to Run" (1975) i "Born in the USA" (1984) –cinc peces de cada un-.

Per "The River", en canvi, tan sols hi va passar de puntetes –un "Out in the Street" com a únic testimoni d'un àlbum que aquest cop, simplement, no tocava-. La resta del repertori es va nodrir de retalls de les diferents etapes de la carrera del Boss. Va ser un encert, per exemple, recuperar la llunyana "Candy's Room". Però no ho va ser tant emmarcar-la en un còctel més aviat dispers, on joies com "The Rising", "Backstreets" o "Because the Night" –amb estratosfèric solo de guitarra de Nils Lofgren- van sonar eternes com de costum, mentre "Wrecking Ball" o "Pay Me My Money Down" –rescat de les Seeger Sessions- van semblar encaixades amb calçador.

Un dels grans al·licients de la vetllada va ser el fet de poder escoltar per fi en directe "Kitty's Back" i "The E Street Shuffle". I un altre moment climàtic va ser un "Tenth Avenue Freeze-Out" despatxat amb més força que mai –començant per tota una senyora introducció instrumental-. Entre totes tres, més enllà de refermar The E Street Band com una banda de soul amb totes les lletres, van posar encara més en evidència l'insuls disc de versions de l'any passat –del qual només va caure una protocolària lectura del "Nightshift" dels Commodores que francament es podia haver estalviat, imaginin-se vostès "War" o "Raise Your Hand" al seu lloc-.

I la sorpresa de la nit? Per un servidor, la inesperada però revitalitzadora lectura de "Human Touch". Una peça sovint qüestionada –fins i tot censurada- per bona part de la parròquia del Boss que, quines coses, manté el tipus molt millor que no pas obres més recents i molt menys qüestionades –penso en "Working on a Dream" (2009), en "High Hopes" (2014) i, sí, també en "Only the Strong Survive"-. Tampoc hi van faltar reclams de la mida de "No Surrender", "Prove It All Night", "Badlands", "Born in the USA", "Born to Run" o un "Glory Days" amb Primera Dama inclosa a l'escenari. Springsteen repetirà demà. Sense convidats de luxe que distreguin el focus d'atenció i, molt probablement, amb aquella petita empenta que li va faltar ahir.

Ronald Coleman (1941-2023)

RONALD COLEMAN
(1941-2023)

Solem entendre per Jersey Shore Sound aquell còctel tan refrescant de soul, rock'n'roll i rhythm & blues que van patentar a Nova Jersey durant la dècada dels 70 figures com Bruce Springsteen amb The E Street Band o el seu bon amic Southside Johnny amb els Asbury Dukes. El cert és que l'arrel de tot plegat es troba una mica més enrere i cal anar-la a buscar cap a principis dels 60, quan Ronald Coleman va formar el grup vocal de soul i rhythm & blues The Uniques a Asbury Park, juntament amb Billy Brown, Ray Morris, Robert Conti i Dennis Anderson. El 1966 es van canviar de nom, adoptant la denominació definitiva de The Broadways i publicant senzills com "Sweet and Heavenly Melody" o "Goin' Goin' Gone". En alguns concerts van arribar a comptar amb un jove Clarence Clemons com a saxofonista. Springsteen i companyia van seguir el camí obert pel conjunt. Coleman ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Bruce Springsteen - "Only the Strong Survive" (2022)

No té gaire sentit a aquestes alçades gravar una cançó prèviament enregistrada per tot un Elvis Presley. Encara que siguis Bruce Springsteen. A no ser, és clar, que li donis la volta i la portis fins a coordenades que distin prou de la lectura del Rei, si no per evitar les comparacions com a mínim per resistir-les. El Boss va superar la prova amb escreix l'any 1990 tot passant "Viva Las Vegas" pel seu propi filtre de rockabilly amb accent de la Costa Est, i segellant pel camí un dels grans moments d'aquell monumental disc de tribut al de Tupelo que va esdevenir "The Last Temptation of Elvis"-.

"Only the Strong Survive" és una peça original de Jerry Butler que Presley pràcticament es va fer seva a l'essencial "From Elvis in Memphis" (1969). També és el tema que enceta i titula el darrer àlbum d'Springsteen, publicat la tardor passada, un homenatge als astres del soul que l'han il·luminat durant tota la vida –amb una especial fixació per l'univers Motown-. La qual cosa queda molt bé sobre el paper però no acaba de funcionar sobre el terreny. Si parlem del tema titular, la lectura d'Springsteen no només no diu res que no hagués dit prèviament la de Presley –ni tan sols n'ha variat els arranjaments-, sinó que sona gairebé protocolària, com si es tractés d'un exercici d'estil –no hi ajuda gaire la producció excessivament pulcra de Ron Aniello-.

I aquest és el principal problema d'"Only the Strong Survive" (2022), el disc. Que tècnica i conceptualment frega l'excel·lència, però no aporta res al cànon d'un artista que fins i tot fent versions ha estat capaç de marcar punts i a part –penso per exemple en aquell revitalitzador cop de timó que va esdevenir "We Shall Overcome: The Seeger Sessions" (2006)-. Desenganyem-nos. Springsteen és avui un dels pocs músics que es poden permetre els capritxos que els doni la gana, ja sigui fer una residència en un teatre de Broadway o treure un disc de soul sense acabar-ne d'explicar el perquè. Però és que, en el cas que ens ocupa, un no es pot treure de sobre la sensació d'estar davant d'una oportunitat perduda.

Perquè parlar d'Springsteen sempre ha estat parlar de soul. Punxin una vegada més "Tenth Avenue Freeze-Out", "Talk to Me", "Mary's Place", "My City of Ruins" o fins i tot "Hungry Heart", i se n'adonaran. I això per no parlar de les incomptables versions de clàssics d'aquest estil que s'ha arribat a marcar en directe al llarg dels anys –amb el "War" d'Edwin Starr i el "Raise Your Hand" d'Eddie Floyd al capdavant-. Vaja, que la seva experiència en la matèria és tan contrastada com un combo, The Street Band, que es pot contemplar per mèrits propis com un dels més més solvents del gènere durant les últimes dècades i encara en clau de present.

De fet, i amb tota probabilitat, el gran error d'Springsteen a l'hora de gravar un disc temàtic de soul ha estat prescindir de la seva banda de tota la vida i envoltar-se d'una colla de mercenaris. Per molt que a la nòmina de col·laboradors hi figurin vells coneguts sempre tan oportuns com el saxofonista Eddie Manion –veterà dels Miami Horns, dels Disciples of Soul de Little Steven i de la mateixa E Street Band- o un Sam Moore amb qui el Boss es marca dos duets d'alçada. "Soul Days" i "I Forgot to Be Your Lover", de Dobie Gray i William Bell respectivament, es troben sens dubte entre les pistes més inspirades d'un disc que entra a la primera però no es perfila imprescindible –ni tan perdurable com The Seeger Sessions-.

També es manifesta inspirat Springsteen a l'hora de cantar un crepuscular "The Sun Ain't Gonna Shine Anymore" que li sembla fet a mida. El clàssic de Frankie Valli popularitzat pels Walker Brothers, perfilant-se gairebé com el gran final de tota la nissaga d'històries de perdedors, ànimes solitàries i cors trencats que porten cinc dècades alimentant la discografia del de New Jersey –fins i tot podria haver encaixat al majestuós "Western Stars" (2019)-. Més enllà d'això, un dels mèrits més destacables que cal reconèixer a "Only the Strong Survive" és el fet de citar tòtems de la mida dels Four Tops o els Temptations sense necessitat de recórrer als seus títols més evidents –dels primers rescata la tardana "When She Was My Girl", dels segons reivindica "I Wish It Would Rain"-.

'THE PRICE YOU PAY'

Seria absurd obviar a aquestes alçades que la publicació de l'últim àlbum d'estudi d'Springsteen es va produir gairebé a les portes de l'inici de la seva primera gira mundial amb The E Street Band des de la llunyana commemoració del 35è aniversari de "The River" (1980). Des d'aleshores ha plogut molt, el món ha canviat no necessàriament a millor i el negoci de la música en directe ha acabat d'esdevenir aquell monstre que ja portava anys –dècades- perfilant-se. Un monstre que ha assumit tots els tics del neoliberalisme més salvatge, començant per regular els preus de les entrades com si es tractés d'un producte financer més. La qual cosa ha fet que les localitats per actuacions com les que el mateix Springsteen està fent aquests dies als Estats Units assoleixin preus tan desorbitats com inassumibles per a molts seguidors de tota la vida.

Per ser justos, el problema no comença ni s'acaba amb Springsteen –els imports de les entrades pel tram europeu de la seva gira no han arribat als extrems ridículs de l'altre costat de l'Atlàntic, però tampoc es troben a l'abast de qualsevol butxaca-. També podríem parlar de The Who –que el 2006 van suspendre un concert a Barcelona per l'escassa venda d'entrades, quan els preus eren molt més assequibles que els més de 300 euros que costa avui una entrada per primera fila-, d'Elton John, de Madonna i de tants altres. I al final aniríem a parar allà mateix: l'arrel del problema ve del dia en què vam decidir que ja ens anava bé comprar les entrades dels concerts a través d'una plataforma operada per una entitat financera, perquè ens resultava més còmode que haver-les d'anar a comprar a la botiga de discos de tota la vida.

D'aquest canvi de paradigma ja fa més de 20 anys, però és ara quan li comencem a veure les orelles al llop –sobre aquest tema, recomano la lectura d'aquest fil de Twitter-. Fins i tot hem vist com a les primeres files dels grans concerts ja no hi ha els fans acèrrims que han fet hores de cua davant de l'estadi o del pavelló de torn per veure els seus ídols de prop, sinó aquella gent que simplement es pot permetre pagar una entrada golden circle. Si fa 100 anys les grans fortunes feien ostentació del seu estatus des de la llotja del Liceu, avui ho fan des de la zona VIP del Primavera Sound o des de les primeres files de l'estadi de torn. És la realitat que ens ha tocat viure. I per si el món encara no fos prou absurd, aquests dies veiem com Springsteen interpreta cada nit "Johnny 99" davant d'un públic a qui tot allò que el Boss va cantar a "Nebraska" (1982) li queda, com a mínim, bastant lluny.

"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, en una entrevista publicada per Rolling Stone el gener de 2012).

50 anys de "Greetings from Asbury Park, N.J." i "Aerosmith"

Si parlem de debuts discogràfics d'impacte, és molt probable que 1973 fos un dels anys més productius de tot el segle XX. Durant el decurs d'aquell exercici van sortir del forn les primeres obres de Tom Waits, Elliott Murphy, Lynyrd Skynyrd i New York Dolls, entre d'altres, plàstics que commemoraran els seus cinquantenaris durant els propers 12 mesos. Avui, de moment, celebrem el 50è aniversari de dos discos potser no capitals però sí essencials de dos noms sense els quals no s'entendria la música de la passada meitat de segle. Ni més ni menys que els primers àlbums de Bruce Springsteen i Aerosmith. Tots dos els va publicar Columbia el 5 de gener de 1973.

El Boss va debutar amb "Greetings from Asbury Park, N.J.", una col·lecció de cançons que el públic encara no va acabar d'entendre però a la crítica li van encantar, fins al punt que certes veus van començar a assenyalar-lo com una mena de nou Dylan –una etiqueta de la qual s'acabaria desfent per mèrits propis-. Amb The E Street Band encara en fase de construcció –dels que esdevindrien els seus acompanyants habituals tan sols hi havia Clarence Clemons (saxo) i Garry Tallent (baix)-, el de New Jersey ja es perfilava com un dels grans poetes del rock dels 70 amb perles com "Blinded by the Light", "Growin' Up", "Does this Bus Stop at 82nd Street?", "For You", "Spirit in the Night" o "It's Hard to Be a Saint in the City".

De la mateixa manera que Springsteen, Aerosmith van debutar amb un treball que encara distava de les cotes estratosfèriques que assolirien els seus autors en anys posteriors, però ja marcava diferències i reclamava atenció. "Aerosmith", l'àlbum, contenia vuit dosis ben carregades d'aquell hard rock marca de la casa que bevia del blues elèctric de la dècada anterior –amb una especial fixació pel blues rock britànic- i que acabaria fent escola. Steven Tyler encara no havia trobat el registre vocal que el faria inconfusible, però la resta de la maquinària funcionava a ple rendiment en pistes com "Somebody", "One Way Street", "Write Me a Letter" o les eternes "Mama Kin" i "Dream On" –la mare de totes les power ballads-. Els de Boston també venien per quedar-se.

20 anys d'aquell 16 d'octubre

Springsteen i la banda al Palau Sant Jordi, 16 d'octubre de 2002 - Foto VEVO.

De quan el rock i la música pop efectivament podien salvar el món –o, com a mínim, donar-li algunes de les respostes que aquest demanava a crits-. Avui fa 20 anys que Bruce Springsteen i la seva E Street Band van oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona un dels concerts més apoteòsics de tota la seva carrera, el que va quedar documentat de forma oficial al dvd en directe "Live in Barcelona" (2003). Era el 16 d'octubre de 2002, una data que ha quedat gravada per sempre més a la memòria col·lectiva de les 18.000 ànimes que es van aplegar aquella nit a Montjuïc –també a la de moltes persones que no hi van poder assistir: les entrades s'havien esgotat en qüestió d'hores, cosa que no havia passat tan sols tres anys abans durant l'anterior visita del Boss al mateix recinte –inici de la gira mundial de reunió amb The E Street Band-.

Per entendre la transcendència d'aquell concert cal entendre primer el context en què Springsteen va aterrar aquella tardor a la capital catalana. A poc més d'un any de la caiguda de les Torres Bessones, tot just començava a configurar-se un escenari mundial pràcticament nou on la por, l'angoixa i el neguit s'instal·larien per sempre més a l'ordre del dia –dues dècades després seguim igual o pitjor: quan no és el terrorisme és l'economia, i quan no és l'economia és una pandèmia mundial-. I enmig de tota la confusió posterior a l'11-S, ressonaven cada cop més fort els tambors d'una guerra que va acabar d'esclatar al cap de pocs mesos quan una aliança militar encapçalada pel Pentàgon va envair l'Iraq a la recerca d'unes armes de destrucció massiva que, com es demostraria anys després, mai havien arribat a existir.

Springsteen havia publicat l'estiu anterior el canònic "The Rising" (2002). Un àlbum inspirat pels atemptats de l'11-S i tot el que se n'havia derivat, començant per la moral sota mínims d'un país, els Estats Units, que mai abans s'havia vist colpejat d'aquella manera. "The Rising" era la resposta que necessitaven els Estats Units –o com a mínim aquella part dels Estats Units que havia entès que la violència mai s'atura amb més violència-, però també el conjunt del món occidental en un moment en què tot semblava trontollar. Que la retòrica militarista de l'administració Bush donés a entendre que una nova guerra a l'Orient Mitjà era tan sols qüestió de temps, feia encara més necessari el gòspel –sí, el gòspel- d'una de les poques estrelles del rock de la seva generació que havien estat capaces de recuperar la credibilitat perduda durant els seus anys d'alts i baixos –en el cas d'Springsteen, la dècada dels 90-.

La gira de "The Rising" havia començat el mes d'agost amb un periple per diversos pavellons dels Estats Units que es va allargar fins al mes de desembre, i que aquell octubre va interrompre momentàniament una breu ruta pel Vell Continent –la gira regular no arribaria a Europa fins a la primavera de 2003, amb nova aturada a casa nostra, aquest cop a l'Estadi Olímpic-. Que Barcelona fos una de les poques ciutats escollides per fer-hi aquella primera presa de contacte, juntament amb el caràcter gairebé transcendental de "The Rising" en aquell context social i polític, va fer que l'expectació de cara a aquell concert fos molt més que elevada. Mai oblidaré una conversa que vaig escoltar a peu de pista pocs minuts abans de l'actuació, quan un fan del Boss li va dir a un altre: "Anar a un concert de Bruce Springsteen és com anar a veure el Dream Team, amb la diferència que Springsteen sempre guanya".

I així va ser. El Boss i la banda van sortir puntualment a l'escenari al ritme d'una majestuosa "The Rising", que va deixar pas a l'esclat de "Lonesome Day" i a una celebradíssima "Prove It All Night" que ens venia a dir que també hi hauria lloc per a la salvació en una nit marcada per la tragèdia i la reflexió. "The Rising", el disc, va ser l'espina dorsal del repertori. Va resultar especialment emocionant el moment en què Springsteen va demanar silenci i el Sant Jordi sencer va emmudir per escoltar una fràgil lectura d'"Empty Sky" –de quan allò que passava en un escenari no es veia eclipsat per centenars de terminals mòbils fent trending topics-. I molt oportú el fet de presentar "Born in the USA" com una pregària per la pau. Com a contrapunts, un "Mary's Place" i un "Waitin' on a Sunny Day" que van refermar el rock'n'roll com a sinònim d'alliberament personal i col·lectiu –de quan aquesta última peça encara no havia degenerat en el vulgar karaoke de les últimes gires- . Van ser dues hores i mitja de concert en què Springsteen i la banda van dir tot allò que havien vingut a dir, però sobretot s'ho van passar bé a l'escenari. Tan bé, que ja en temps de descompte i amb la feina feta, encara es van treure de la màniga un últim bis, un "Thunder Road" que va acabar de segellar una nit absolutament històrica.

A dues dècades d'aquell 16 d'octubre, Bruce Springsteen i The E Street Band tenen programats dos concerts a l'Estadi Olímpic la primavera de l'any vinent. Vindran a presentar el notable "Letter to You" (2020), amb tota probabilitat el disc més rodó del Boss i la seva banda de tota la vida en ple segle XXI amb permís del citat "The Rising". Però també vindran en plena polèmica pels preus excessius de les entrades dels seus concerts als Estats Units –una tònica que està esdevenint cada cop més habitual a la indústria de la música en directe-, i en un moment en què el món ja no sembla disposat a buscar segons quines respostes en un concert de rock, menys encara quan aquests esdeveniments han esdevingut macro amb tot allò que aquest prefix implica. A aquestes alçades és tan poc probable que el Boss torni a brillar tant com aquell 16 d'octubre, com que un macroconcert adquireixi la transcendència d'aquella nit. Els temps han canviat –també ha canviat Springsteen, i també hem canviat nosaltres-. Aleshores vaig sortir del Sant Jordi afirmant que aquell havia estat el millor concert que mai havia presenciat. Dues dècades més tard segueixo dient que va ser una de les coses més grans que he pogut veure a la vida.

"The River", en solitari

Springsteen, durant la seva actuació al programa d'Stephen Colbert.

A poques setmanes perquè es publiqui de forma oficial "The Legendary 1979 No Nukes Concerts", document de les dues actuacions efectivament llegendàries que Bruce Springsteen i The E Street Band van oferir a benefici de MUSE (Musicians United for Safe Energy) –també un dels bootlegs més apreciats durant dècades pels incondicionals del de New Jersey-, el Boss ha estat promocionant el llançament en espais com el Late Show d'Stephen Colbert.

Hi va anar la setmana passada i, a més de parlar del que tocava parlar i d'explicar sucoses anècdotes, va obsequiar el respectable amb una estripada lectura en solitari de "The River". Una aproximació diferent però fidel a l'essència d'un dels pilars del cançoner d'Springsteen, que bé mereixeria un lloc d'honor en una d'aquestes hipotètiques antologies de rareses que tantes especulacions solen suscitar entre la seva parròquia. Poden veure i escoltar la interpretació a Twitter.

D'Asbury Park a Darlington County, l'altra cara del 4 de juliol

Springsteen, en un concert de la gira de "Born in the USA" - Foto Getty Images.

Els Estats Units. El cor de l'imperi i tot allò que vostès vulguin, però alhora el bressol del rock'n'roll, el jazz i tantes altres expressions artístiques, socials i culturals que han fet de tants de nosaltres allò que som. Avui és 4 de juliol, el Dia de la Independència a la terra de l'Oncle Sam i de Woody Guthrie. Diada nacional, que en diríem aquí, i si bé no sóc partidari de les celebracions patriòtiques ni de la veneració de determinats símbols, sí que em sembla la d'avui una bona jornada per reivindicar tot allò que els petards del 4 de juliol tendeixen a eclipsar, la cara oculta –i sovint poc amable, tot i que sempre fascinant- del somni nord-americà. La dels inadaptats, els perdedors i les ànimes que solen anar per lliure.

Penso per exemple en els protagonistes de bona part del repertori de Bruce Springsteen –i en totes les persones de carn i os que bé podrien haver inspirat les cançons del Boss-, i especialment en dos títols on el 4 de juliol és citat de forma explícita. La primera és "4th of July, Asbury Park (Sandy)", del mai prou reivindicat "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle" (1973). Una balada crepuscular amb el drama adolescent com a marc de fons, però també un passeig per la costa de New Jersey de la mà d'un d'aquests perdedors i inadaptats a qui l'autor de "Born to Run" (1975) porta gairebé cinc dècades donant veu. The Hollies en van gravar una assolellada versió al cap de dos anys, inclosa a l'àlbum "Another Night" (1975), en un moment en què fer versions d'Springsteen encara no estava a l'ordre del dia.

L'altre títol és "Darlington County", una de les perles de "Born in the USA" (1984). Ja saben, l'àlbum de la bandera que en realitat tractava afers molt més profunds que els colors de la citada bandera, aquell clàssic del rock més genuïnament nord-americà tantes vegades malinterpretat –hola, Ronald Reagan-. I una peça, la que ens ocupa, que narra la història de dos tarambanes de Nova York que aprofiten el 4 de juliol per sortir a la carretera i fugir de la Big Apple en direcció cap al Sud a la recerca de feina, noies i aquella mena d'emocions que la gran ciutat ja no els pot oferir. Tot plegat, a ritme de refrescant rock'n'roll amb el segell de The E Street Band.

Dues cançons i dos àlbums ideals per degustar en qualsevol moment, en qualsevol context i en qualsevol circumstància. També en aquest 4 de juliol que, com determinades obres artístiques, pot tenir múltiples connotacions.

Bruce Springsteen - "Letter to You" (2020)

Hi ha artistes que semblen condemnats a topar una vegada i una altra amb el seu propi passat. Que cada cop que facturen un àlbum notable desencadenen rius de tinta explicant que es tracta de la seva obra més rellevant des d'aquell triomf pretèrit que encara avui segueix exercint com a far tant de l'imaginari dels seus seguidors com de la seva pròpia producció. S'ha dit de "Letter to You" (2020), celebrat retorn a l'estudi de Bruce Springsteen al capdavant de The E Street Band, que és el millor àlbum del seu autor des d'abans de la caiguda del mur de Berlín. No és cert, com tampoc ho era quan es va afirmar exactament el mateix de l'encara reivindicable "Wrecking Ball" (2012). Però com aleshores, Springsteen ha fet un cop sobre la taula que referma la seva rellevància a dècades d'haver parit les seves obres més canòniques, i alhora parla de l'ara i l'aquí amb la veu de qui suma setanta tardors a l'esquena i encara té coses a dir.

Anem per pams. Si una cosa ha demostrat el segle XXI tant a Springsteen com a la seva parròquia, és que si en directe segueix essent invencible el binomi que formen el Boss i la banda del carrer E, a nivell creatiu i d'estudi el de New Jersey pot facturar a aquestes alçades obres molt més interessants quan s'aventura pel seu compte més enllà de tota zona de confort –com a mostres "Devils & Dust" (2005), "We Shall Overcome: The Seeger Sessions" (2006) o fins i tot un "Western Stars" (2019) que encara no ha tingut temps d'acabar-se d'amortitzar-. Partint d'aquest principi, i del fet que el gran disc de la segona etapa de la E Street Band sempre serà "The Rising" (2002) –la seva producció pot haver envellit malament, però el que va suposar en el seu context ho expliquen els llibres d'història-, "Letter to You" és molt més que el millor plàstic que podia haver facturat un tàndem mutilat per l'absència d'un dels seus pilars mestres.

D'entrada és una col·lecció de cançons majúscules i executades amb ofici, tant les que són de factura recent –la peça titular amb tot el simbolisme que va adquirir en plena campanya electoral als Estats Units- com les que s'han rescatat de temps pretèrits –"Janey Needs a Shooter", "If I Was the Priest" i "Song for Orphans" daten d'abans de "Born to Run" (1975)-. També és un recordatori que el rock, entès més enllà dels engranatges industrials, segueix essent un llenguatge molt més viu del que es pensen determinats prescriptors de tendències que no havien ni nascut quan el mateix Springsteen s'atrevia a assenyalar el hip hop com el nou rock'n'roll –aquí tenim, sense anar més lluny, l'embranzida de "Burnin' Train" i la majestuositat de "House of a Thousand Guitars"-. I és alhora un homenatge a tot allò que Springsteen ha representat durant més de quatre dècades, als que ja no hi són –"Ghosts"- i als que es mantenen al peu del canó –"Last Man Standing": així hauria d'haver sonat "The Rising" al seu dia-. El testament de The E Street Band? Ni parlar-ne!

Bruce Springsteen - "Ghosts"

A través del llarg hivern - Foto Danny Clinch.

Fa un parell de setmanes, Bruce Springsteen ens sorprenia tot avançant la peça que titularà "Letter to You", el seu esperat disc de retrobament –i potser de comiat, diuen algunes males llengües- amb The E Street Band. Una peça que es podia entendre com una presa de partit davant del moment crucial que suposaran les també imminents eleccions presidencials als Estats Units. I també com una reivindicació de la música com a refugi davant de llargs hiverns com el que ens ha tocat viure. Seguint amb aquesta tònica, la declaració d'amor a la música, el Boss avança ara una altra peça que té com a eix central el record a tots aquells companys d'escenari que ha perdut pel camí. Es titula "Ghosts", i és un robust exercici de rock d'arrel marca de la casa que referma les bones expectatives de cara aquest nou àlbum que ha de veure la llum el 23 d'octubre. Poden veure'n el videoclip a Youtube.

Springsteen, des del llarg hivern nord-americà

Bruce Springsteen en una imatge promocional de 'Letter to You' - Foto Danny Clinch.

Majestuós blanc i negre, paisatges hivernals i l'estudi de gravació –la música- com a refugi davant la tempesta. El rock essencialment orgànic de Bruce Springsteen i la seva recuperada E Street Band pot sonar tan càlid i serè com de costum, però el videoclip de presentació del que es perfila com un imminent nou àlbum d'estudi remet als mesos més freds de l'any. Com si el Boss volgués referir-se a aquest llarg hivern que ha esdevingut la democràcia nord-americana des de l'arribada de ja saben vostès qui a la Casa Blanca. Com si volgués recordar que el mes de novembre hi ha convocades unes eleccions on es disputarà quelcom més que quatre anys de presidència demòcrata o republicana.

No és casual, en aquest sentit, que Springsteen hagi escollit el 23 d'octubre com a data de llançament de "Letter to You", el primer treball que enregistra amb la seva banda de tota la vida des del llunyà –i poc inspirat- "High Hopes" (2014). En plena recta final de la campanya electoral i en un escenari d'incertesa global derivat de la coronacrisi, l'àlbum en qüestió no sembla tant una excusa per sortir de gira com una crida a deixar enrere un dels capítols més foscos de la història recent dels Estats Units. Que Springsteen, un home acostumat a prendre's el seu temps a l'hora de gravar i a supervisar de forma minuciosa cada detall del procés, hagi optat aquest cop per enllestir la feina en tan sols cinc dies, confirma el caràcter urgent de tot plegat.

Assistit una vegada més per Ron Aniello a les tasques de producció, des del seu propi estudi a la seva granja de New Jersey i amb la mateixa i revitalitzada encarnació de The E Street Band que li ha estat cobrint les espatlles als escenaris des de la mort de Clarence Clemons, el de New Jersey ha enregistrat en directe i sense artificis un àlbum que caldrà jutjar un cop publicat però, a priori, apunta a la millor versió del binomi que va facturar "Born to Run" (1975) i "The River" (1980). La peça titular que el propi Sringsteen va avançar ahir a través de diverses plataformes digitals sembla deixar enrere les mitges tintes de "High Hopes" i presumir del nervi i la fortalesa exhibits en encerts més o menys contemporanis com "Wrecking Ball" (2012).

"Letter to You", la cançó, és un exercici de rock torrencial, carregat d'èpica crepuscular però també de la vitalitat de qui porta quatre dècades i mitja saltant a l'escenari conscient que la seva feina consisteix, així ho va afirmar ell mateix, en oferir esperança al respectable. Una carta adreçada a un país fracturat però també a un món que necessita respostes tal i com les necessitava quan Springsteen va tornar per la porta gran amb "The Rising" (2002). I el millor presagi possible per a una obra que podria ser el testament del seu autor amb The E Street Band. El temps i l'evolució de la crisi sanitària diran si l'acabarà treient o no a la carretera. També el temps confirmarà o desmentirà els rumors que la propera gira amb The E Street Band podria ser l'última. Ara per ara, el que tenim sobre la taula sona més a retrobament que no pas a comiat.

Poden vostès escoltar "Letter to You" i visionar-ne el videoclip oficial a Youtube.

20 anys de la reunió d'Springsteen i The Street Band

Avui fa 20 anys que Bruce Springsteen va començar al Palau Sant Jordi de Barcelona la seva històrica gira mundial de reunió amb The E Street Band. Juntament amb una segona actuació que oferiria al cap de dos dies al mateix recinte, i sense comptar els concerts d'escalfament duts a terme setmanes abans a New Jersey, era la primera vegada en una dècada que el Boss i els seus acompanyants de tota la vida s'enfilaven junts a un escenari. També era el primer cop que la formació sortia de gira amb dos guitarristes -Steven Van Zandt i Nils Lofgren-. I l'inici d'una segona joventut per a Springsteen, que deixava definitivament enrere una etapa -bàsicament, els anys 90- tan dispersa com poc prolífica. Aquell 9 d'abril de 1999 va ser per a un servidor una data de les que no s'obliden. Aquell inici amb "My Love Will not Let You Down" i aquell final amb una peça aleshores inèdita que ha acabat esdevenint un clàssic amb totes les lletres, "Land of Hope and Dreams". I, per damunt de tot, el meu primer cop amb l'autor de "Thunder Road" i "Spirit in the Night". A la fotografia, la samarreta que em vaig comprar al sortir del concert i que encara conservo (gairebé) intacta.

40 anys de "Darkness on the Edge of Town"

"Darkness on the Edge of Town" (1978) es pot considerar en certa manera com el disc de ressaca de Bruce Springsteen i la seva E Street Band. La ressaca de "Born to Run" (1975) i tot el que havia vingut després. La ressaca d'un èxit cada cop més massiu que Springsteen havia perseguit amb totes les seves forces però, un cop assolit, havia hagut d'aprendre a gestionar sense que aquest l'acabés consumint. I la ressaca de la relació amb el seu primer mànager, Mike Appel, que s'havia començat a trencar durant la gestació del citat "Born to Run" i que va desembocar en un llarg procés legal que va consumir bona part de les energies del Boss. Els tres anys que separen el tercer i el quart disc d'Springsteen són els que el rescaten del cul de sac dels nous Dylans i el perfilen per primer cop com un dels grans noms propis de la música nord-americana. Però també són tres anys marcats per la lluita constant contra el monstre que ell mateix havia creat, i sobretot per la topada amb la realitat d'una indústria on no tot eren flors i violes. El resultat va ser el seu àlbum més fosc fins al moment -el títol no és en absolut gratuït-, una col·lecció de cançons on el de New Jersey es capbussava com mai abans en la cara oculta del somni americà i d'alguna manera anticipava els registres explorats ja en solitari en àlbums com "Nebraska" (1982) o "The Ghost of Tom Joad" (1995). "Darkness on the Edge of Town" no és per tant el disc més fàcil de Bruce Springsteen i la E Street Band, però sí una de les seves obres més aclamades i un dels seus cançoners més recordats -peces com "Badlands", "Prove It All Night", "The Promised Land" o el tema titular es mantenen en l'actualitat com a punts àlgids dels seus directes-. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.

Aquell 16 d'octubre

Èxtasi, comunió i catarsi: Springsteen al Palau Sant Jordi el 16 d'octubre de 2002.

El 16 d'octubre de 2002 és una data que molts seguidors catalans de Bruce Springsteen tenen ben gravada a la memòria. La de la nit en què el Boss i la seva E Street Band van actuar al Palau Sant Jordi en el marc de la gira de presentació de "The Rising" (2002). Un dels concerts més celebrats que l'autor de "The River" (1980) ha ofert mai a la capital catalana, i una de les mostres més evidents de la bona sintonia que el de New Jersey sempre ha mantingut amb el públic barceloní -com a testimoni se'n va editar un dvd oficial-. Uns músics en estat de gràcia, un repertori de somni i un nou disc que va esdevenir l'espina dorsal de la nit adreçant un present i un futur tan incerts com convulsos: la ferida oberta pels atemptats de l'11-S encara no havia començat a cicatritzar, i els moviments de l'administració Bush permetien intuir que una hipotètica invasió militar de l'Iraq era tan sols qüestió de mesos -i així va ser-. El món necessitava una resposta serena, i Springsteen la va donar primer amb el citat "The Rising" i posteriorment amb actuacions que esdevenien autèntiques catarsis col·lectives.

Com a mostra, el silenci sepulcral que vam mantenir els 18.000 presents mentre el Boss oferia una fràgil i emotiva lectura d'"Empty Sky". Un record per als que ja no hi eren, i un apunt d'esperança per als que havíem de viure al nou món que s'havia començat a perfilar al mateix temps que s'ensorraven les Torres Bessones. Després va posar la sala de potes enlaire amb "Waitin' on a Sunny Day", va transformar "Born in the USA" en una pregaria per la pau, va atendre peticions del públic i, quan tot semblava dat i beneït, es va treure de la màniga un últim bis, "Thunder Road", que va acabar de donar sentit a tot plegat. D'allò fa avui 15 anys, des d'aleshores Springsteen ha actuat a Barcelona en repetides ocasions i sempre ha brillat com el que més, però els puc assegurar que aquella alineació d'astres i aquella comunió d'elements no s'ha tornat a produir mai més: aquelles dues hores i mitja llargues van ser irrepetibles en el sentit més estricte del terme. Quan vaig sortir-ne vaig dir que havia estat el millor concert al qual havia assistit mai. Una dècada i mitja més tard segueixo pensant el mateix.

"Dead Man Walking" (1995)

Susan Sarandon i Sean Penn a "Dead Man Walking".

Vaig revisar fa un parell de dies "Dead Man Walking" (1995), el drama penitenciari realitzat per Tim Robbins al voltant de la pena capital. Sean Penn i Susan Sarandon encarnant respectivament un condemnat a mort per assassinat i la monja que li ofereix suport espiritual mentre espera la seva hora. I una banda sonora que referma tant el pes dramàtic del film com el seu caràcter reflexiu amb veus com les de Nusrat Fateh Ali Khan, Eddie Vedder o Bruce Springsteen. Va ser aquest últim qui en va signar el tema central, un blues absolutament noir que podria haver passat per un outtake de "The Ghost of Tom Joad" (1995), i que es pot considerar com un dels títols més destacables que el de New Jersey va lliurar al llarg dels 90 -la seva dècada menys prolífica i inspirada, tot sigui dit-.

Escoltava a Springsteen cantant en primera persona les últimes impressions d'un pres que es troba al corredor de la mort -líricament la cançó s'acosta més a "Nebraska" (1982) que no pas a "The Ghost..."-, el to confessional de la seva veu murmurant sobre una guitarra gairebé inaudible, i ho contrastava amb la força i la magnitud de gires com la que el va portar a Barcelona ara fa poc més d'un any. Concerts que en ocasions arriben a superar les quatre hores de durada i durant els quals el Boss i la seva E Street Band imparteixen lliçons magistrals de rock'n'roll amb tant nervi com ofici. Autèntiques cerimònies on l'autor de "The River" (1980) no dubta mai en acceptar peticions del públic i satisfer-les amb la màxima solvència, encara que es tracti de cares b enregistrades tres dècades enrere i rarament interpretades en directe.

Em vaig preguntar aleshores si Springsteen ha rebut mai del públic una petició com "Dead Man Walking". I en cas afirmatiu, com deu haver reaccionat. Havent-lo vist alterar set lists amb tota la naturalitat del món per a encabir-hi peticions, diguem-ne, poc habituals, no tenia cap dubte que seria capaç de tocar-la com si encara l'assagés a diari. Tampoc tenia cap dubte que la banda que l'acompanya, músics de primera que acumulen més de quatre dècades plegats a la carretera, estaria a l'alçada de les circumstàncies malgrat tractar-se d'una peça que amb prou feina compta amb acompanyament instrumental a la versió d'estudi. El que em costava més d'imaginar era com encaixaria una cançó tan fràgil, íntima i confessional en un entorn massiu on bona part del públic té set de decibels i emocions fortes. I arribat aquest punt vaig recordar com, durant un concert a Barcelona l'octubre de 2002, amb la invasió de l'Iraq a l'horitzó i els atemptats de l'11-S ben presents en la memòria col·lectiva, Springsteen va fer emmudir el Palau Sant Jordi sencer abans de cantar una emotiva i emocionant "Empty Sky". El meu dubte s'havia resolt. Per alguna cosa li diuen el Boss.