59 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper

Buddy Holly.

Fa molts anys vaig tenir el gust de visitar la localitat de Clear Lake, a l'estat nord-americà d'Iowa, on encara es conserva el Surf Ballroom, la sala on van oferir les seves últimes actuacions Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. La sensació de trobar-te tan a prop d'uns referents amb qui ni tan sols has arribat a compartir espai temporal, els ho asseguro, és màgica. També vaig tenir ocasió de visitar l'aeroport de la veïna localitat de Mason City, des d'on es va enlairar aquella Santíssima Trinitat del primer rock'n'roll poques hores després d'actuar. La història és prou coneguda: l'avió es va estavellar pocs minuts després d'enlairar-se a causa del mal temps. Era la matinada del 3 de febrer de 1959, avui fa exactament 59 anys. Fa molt de temps que dedico cada 3 de febrer a recordar-los. Holly era un dels músics més brillants i avançats del seu temps, un visionari que va influir a moltíssimes generacions i sense el qual no s'entendria la sofisticació i la sensibilitat pop dels Beatles o els Beach Boys. Valens va ser el primer rocker llatí, pioner del rock de garatge amb talls tan adrenalínics com "Come On, Let's Go" o un "Ooh My Head" que gairebé s'anticipava als Sonics, si bé és recordat sobretot per balades com "Donna" o "La Bamba", el primer èxit internacional del rock'n'roll en una llengua que no fos l'anglesa. I el Bopper és l'etern secundari de luxe d'aquesta història, un entertainer amb totes les lletres i un gran compositor de cançons -el seu "White Lightin'" esdevindria un hit en boca de George Jones- a qui cal reivindicar malgrat no haver deixat l'empremta de Holly i Valens.