59 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper

Buddy Holly.

Fa molts anys vaig tenir el gust de visitar la localitat de Clear Lake, a l'estat nord-americà d'Iowa, on encara es conserva el Surf Ballroom, la sala on van oferir les seves últimes actuacions Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. La sensació de trobar-te tan a prop d'uns referents amb qui ni tan sols has arribat a compartir espai temporal, els ho asseguro, és màgica. També vaig tenir ocasió de visitar l'aeroport de la veïna localitat de Mason City, des d'on es va enlairar aquella Santíssima Trinitat del primer rock'n'roll poques hores després d'actuar. La història és prou coneguda: l'avió es va estavellar pocs minuts després d'enlairar-se a causa del mal temps. Era la matinada del 3 de febrer de 1959, avui fa exactament 59 anys. Fa molt de temps que dedico cada 3 de febrer a recordar-los. Holly era un dels músics més brillants i avançats del seu temps, un visionari que va influir a moltíssimes generacions i sense el qual no s'entendria la sofisticació i la sensibilitat pop dels Beatles o els Beach Boys. Valens va ser el primer rocker llatí, pioner del rock de garatge amb talls tan adrenalínics com "Come On, Let's Go" o un "Ooh My Head" que gairebé s'anticipava als Sonics, si bé és recordat sobretot per balades com "Donna" o "La Bamba", el primer èxit internacional del rock'n'roll en una llengua que no fos l'anglesa. I el Bopper és l'etern secundari de luxe d'aquesta història, un entertainer amb totes les lletres i un gran compositor de cançons -el seu "White Lightin'" esdevindria un hit en boca de George Jones- a qui cal reivindicar malgrat no haver deixat l'empremta de Holly i Valens.

Què hauria estat de Ritchie Valens?

Ritchie Valens.

3 de febrer. Tal dia com avui de 1959 va tenir lloc el tràgic accident d'aviació en què Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper van perdre les seves vides. The Day the Music Died, tal i com el batejaria anys més tard Don McLean. I si bé és cert que la música no va pas morir, també ho és que va perdre aquella fatídica matinada tres astres irrepetibles. Qui conegui la història encara que sigui de passada sabrà que la pitjor de les sorts -si és que això era possible- la va patir Valens, qui prèviament havia guanyat el seu lloc a l'avió jugant-se'l a cara o creu amb Tommy Allsup. De vegades em pregunto què hauria estat d'ell, d'haver-se quedat fora de l'aeronau i haver sobreviscut. Suposo que, com tantes estrelles de la seva generació, hauria passat bona part dels 60 eclipsat per la British Invasion, el folk-rock i la psicodèlia. Però m'agrada pensar que també hauria viscut una segona joventut durant els 70, i que durant els 80 hauria gaudit de complicitats com les de Los Lobos o Brian Setzer -ambdós presents a la banda sonora de "La Bamba" (1987), el biopic que Luis Valdez va dirigir sobre l'autor de "Donna"-. També m'agrada pensar que la seva resurrecció artística definitiva s'hauria produït durant els 90 i de la mà d'algun productor que hauria fet amb Valens el mateix que Rick Rubin va fer amb Johnny Cash -extreure'n el millor, ni més ni menys-. Que a partir d'aleshores hauria establert noves relacions de complicitat i que a data d'avui seria habitual veure'l al costat d'artistes com Calexico o Alejandro Escovedo. Fins i tot m'agrada pensar que tard o d'hora s'hauria acostat als nostres escenaris. S'ho imaginen?

The Day the Music Died

3 de febrer de 2014. 55 anys enrere, un avió s'estavellava pocs quilòmetres al nord de Clear Lake, Iowa, emportant-se les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 3 de febrer de 1959, The Day the Music Died, tal i com algú el va batejar. Però no, la música no va pas morir aquell dia. De fet, 55 anys després de la tragèdia, ni tan sols ha deixat de sonar.