 |
| Illa Carolina: Nico De Tullio, Aleix Prats, Carol Badillo i Dani Zapata. |
El 9 Nou (edició Vallès Oriental) va publicar el passat divendres 16 de febrer l'
entrevista d'un servidor a
Carol Badillo, vocalista d'
Illa Carolina. Una conversa motivada per la recent edició del tercer disc de la banda,
"Bellavista" (2018), i durant la qual no vaig poder evitar referir-me a allò que es va anomenar
Nou Pop Català. Una generació, la dels propis Illa Carolina, que va trencar amb el
Rock Català dels 90 i va renovar l’escena dotant-la de nous referents. Li vaig preguntar a la Carol què queda de tot allò, i la seva resposta em va semblar tan interessant que aquests últims dies no he pogut parar de donar-hi voltes.
"Es fa difícil dir què va aportar realment aquella escena, perquè en l’actualitat molta de la música que es fa a Catalunya segueix estant orientada exclusivament a l’àmbit de la revetlla, i ho dic sense cap ànim de menysprear ningú. Però si tot allò ha deixat un llegat, és el respecte per la música. El fet de treballar l’obra en general amb una intencionalitat que va des de la pròpia música i les lletres fins al disseny de la caràtula o la manera de presentar i comunicar el disc a les xarxes socials". El respecte per la música com a llegat de tota una generació d'artistes. De seguida s'ha dit, i més en un país com aquest nostre.
Ahir, sense anar més lluny, el meu fill, un jove de 14 anys, músic, em va preguntar com és que gran part de la música que es fa en català té una secció de vent que li dóna un caire obsessiu de festa major. Vaig intentar argumentar una explicació que fos esclaridora, i la veritat, no vaig trobar cap raó consistent més enllà que es copien patrons i es destina al mercat de la xerinola, per ser benvolents. Ara bé, tampoc crec que pel fet de cantar en català, ens haguem d’inventar cap escola, ni esperar cap llegat conjunt. Ja ho van fer a Madrid amb el rock en castellà i es van acabar adoptant posicionaments patètics. Aposto per analitzar els projectes un a un, sense comparar, des del respecte absolut per la música i pels músics, com ben bé dius, i sense tenir en compte posicionaments que oblidin els musicals.
ResponEliminaJo també sóc partidari de valorar l'art en funció d'ell mateix i no de condicionants com la procedència o la llengua. Però sí que és cert que la generació del Nou Pop Català va aportar una sèrie de valors (com el respecte per la música) que abans, en aquest país, eren més aviat anecdòtics. Per això em sap greu que alguns d'aquests valors hagin perdut terreny quan la música catalana (tant en català com en castellà, i de vegades fins i tot en anglès), com a mínim la més 'mainstream', ha tornat a la revetlla que diu la Carol, a la xerinola que dius tu, i en definitiva a tots aquells vicis propis d'un país obstinat a confondre cultura amb festa major. Sigui com sigui, el proper cop que el teu fill et faci aquesta pregunta posa-li un disc de Fetus o dels propis Illa Carolina, per citar un parell d'exemples de música en català que no s'orienta a la revetlla ;-)
ResponEliminaSabia que tu tindries uns bons arguments per a respondre el dubte del meu fill, i de pas el meu. Gràcies amic.
ResponEliminaGràcies a tu per la visita i pels comentaris!
Elimina