Que venen Los Lobos!

Com cada 3 de febrer, avui toca recordar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. 67 anys de l'accident d'aviació que va segellar la santíssima trinitat de màrtirs del primer rock'n'roll –The Father, Son, and the Holy Ghost, tal com cantaria Don McLean–. Una data oportuna, si m'ho permeten, per tornar a visionar "La Bamba" (1987). La senyora pel·lícula –ara se'n diria 'biopic'– amb què Luis Valdez va narrar l'obra i els miracles de la vida de Valens –amb certes llicències artístiques que alteren fets però alhora fan més acurat el retrat-.

La imatge de "La Bamba" és sens dubte el rostre d'un jove però immens Lou Diamond Phillips presentant-se en societat des de la pell del primer rocker llatí –aquell xaval que, amb tan sols 16 primaveres a l'esquena, va portar una cançó en castellà fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta, gairebé set dècades abans que a Bad Bunny li donessin un Grammy per haver-se inventat la sopa d'all–. Però el que més m'interessa avui, i per això aprofito la commemoració per recuperar-la, és la seva banda sonora.

Parlar de la banda sonora de "La Bamba" és referir-se a Los Lobos. També a Brian Setzer, Marshall Crenshaw, Howard Huntsberry i Bo Diddley, però sobretot a Los Lobos. Va ser la banda de l'Est de Los Angeles, la que va regravar part del repertori de Valens, fent-li molt més que justícia i descobrint-lo a diverses generacions –entre elles, la d'un servidor– en plena era dels sintetitzadors i els pantalons elàstics. Van ser Los Lobos qui, en ple estiu de 1987, van tornar a posar "La Bamba" –la cançó– a totes les ràdios i llistes d'èxits d'aquest món nostre.

Torno avui a "La Bamba" per commemorar el 67è aniversari de la mort de tres músics irrepetibles, però també perquè Los Lobos actuaran aquesta setmana a Barcelona després de dues dècades llargues sense fer-ho. Serà demà passat a la sala Apolo. A tan sols dos dies d'un 3 de febrer, amb tot el simbolisme que això porta implícit i sense deixar de banda un cançoner propi que va connectar el rock'n'roll amb els sons d'un i altre costat de la frontera molt abans que formacions com Calexico en seguissin la pista. Algú ha parlat de mestissatge? Els repertoris recents d'aquesta gent inclouen cites a Grateful Dead, Johnny Thunders i Vicente Fernández (i a Ritchie Valens, per descomptat). No s'ho perdin, que valdrà molt la pena.

"Not Fade Away"

BOB DYLAN
Festival Guitar BCN 2023

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA

Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

Deu anys sense George Jones

George Jones (1931-2013).

Es commemora avui una dècada de la mort de George Jones, una de les figures més essencials i carismàtiques de la història del country –i, per extensió, de la música del segle XX i més enllà-. El seu repertori de clàssics és tan immens com una trajectòria que va començar coincidint amb el naixement del rock'n'roll –tot i haver estat sempre un cantant de country, el texà va arribar a flirtejar amb el rockabilly durant els seus inicis- i que pràcticament va durar fins al seu traspàs, a l'edat de 81 anys, el 26 d'abril de 2013. Entre les seves peces més reconegudes –i reconeixibles-, l'eterna "He Stopped Loving Her Today", "She Thinks I Still Care" o "White Lightnin'", l'original del Big Bopper que va donar l'impuls definitiu a la seva carrera, sense oblidar els duets amb qui va ser la seva esposa, Tammy Wynette. Una dècada sense el Rolls-Royce del Country. Que no deixi de sonar la seva música.

64 anys sense Buddy Holly

Buddy Holly amb els Crickets. A la bateria, Jerry Allison.

Avui fa 64 anys que van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper en aquell fatídic accident d'aviació que va esdevenir amb tota seguretat el cop més dur dels primers temps del rock'n'roll. Era el 3 de febrer de 1959, The Day the Music Died. La primera tragèdia de l'era rock, també la mare de tots els obituaris pop i de totes les commemoracions més o menys solemnes que han esdevingut costum al calendari melòman durant les passades sis dècades. Certament costa d'imaginar, quan ens hem acostumat a veure com les nostres icones arriben a morir de velles, l'impacte que devia tenir la mort en aquelles circumstàncies de tres joves estrelles amb vides senceres per davant.

Justament, durant el darrer any hem assistit al traspàs de quatre figures vinculades d'una manera o d'una altra a la trajectòria vital i artística de Holly. El primer que ens va deixar va ser el seu germà, Larry Holley, durant el mes d'abril de l'any passat. A l'agost, i amb poques setmanes de diferència, vam perdre a Larry Welborn i a Jerry Allison. El primer havia tocat amb Holly durant els seus anys formatius amb el trio Buddy, Bob and Larry. El segon era el bateria dels Crickets, i l'últim supervivent de la formació original de la banda. I finalment durant el mes de setembre va morir Sonny West, autor de dos dels grans èxits de Holly –"Oh, Boy!" i "Rave On"-. Que aquest homenatge d'avui sigui també a la memòria de tots ells.

De "Chantilly Lace" a "White Lightnin'", 63 anys sense el Big Bopper

J.P. Richardson aka The Big Bopper (1930-1959).

Es commemoren avui 63 anys de l'accident d'aviació del 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, Iowa, que va acabar amb les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. The Day the Music Died, o la primera gran tragèdia de la història del rock'n'roll. A tots tres els tindrem presents un any més durant aquesta data, però enguany ens centrarem en el tercer. Jiles Perry "J.P." Richardson, el Bopper. El menys reivindicat d'aquella santíssima trinitat que va esdevenir per sempre més llegenda sota una gèlida nit hivernal del Midwest.

El Bopper tenia 28 anys al moment de la seva mort. Era jove, però considerablement més gran que Holly (22) i Valens (17). No presumia de l'aguda sensibilitat pop del primer, considerat com un dels arquitectes de la música de les passades sis dècades i mitja. Tampoc disposava del nervi adolescent del segon, molt més que el primer exponent del rock llatí, un dels precursors del rock de garatge. Hi ha qui diu que no es trobaria a l'altar on es troba de no haver-se enfilat en aquell avió. Jo crec que la història ha estat injusta amb ell, i que la seva obra bé mereix ser reivindicada per mèrits propis.

Texà com Holly, el Big Bopper és recordat sobretot per dues cançons que van arribar a escalfar incomptables pistes de ball durant la segona meitat dels 50. La primera, "Chantilly Lace", el desvergonyit relat en primera persona d'un jove que es proposa seduir una noia per telèfon. Un senzill publicat l'agost de 1958, que havia portat el seu autor fins a les més altes esferes del flamant rock'n'roll pocs mesos abans de la tragèdia. La segona, "White Lightnin'", la història d'un habitant de Carolina del Nord que es dedicava a destil·lar una beguda espirituosa –el White Lightnin' titular- de forma clandestina en una remota zona muntanyosa.

Richardson en va fer la seva pròpia gravació poc abans de morir, però va ser a través de la veu d'un jove George Jones que la peça en qüestió va esdevenir un dels primers punts de trobada del country i el rock'n'roll. La seva versió va veure la llum el 9 de febrer d'aquell mateix 1959, tan sols sis dies després de la mort del Bopper, i va suposar el seu primer número 1 a les llistes d'èxits. La carrera del futur Rolls Royce del Country s'enlairava de cop quan tot just s'acabava de tallar en sec la trajectòria vital de l'autor de la cançó que li canviaria la vida. A destacar també el solo de piano que s'hi marcava el recentment traspassat Hargus "Pig" Robbins.

Avui és 3 de febrer. Passen els anys i les dècades, però Buddy Holly, Ritchie Valens i també el Big Bopper segueixen ben presents. Que soni la música i que no falti un bon got de White Lightnin' a la memòria de tots tres. I a la de George Jones. I a la de Hargus "Pig" Robbins.

50 anys d'"American Pie"

Avui fa 50 anys que Don McLean va publicar "American Pie" (1971), el disc i la gairebé llegendària cançó que li va donar títol. Un homenatge a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, la tragèdia del 3 de febrer de 1959 narrada gairebé com si es tractés d'un conte, la pèrdua de la innocència i l'apagada final del somni nord-americà cantats en vuit èpics minuts i mig. Els anhels, les esperances i les frustracions de tota una generació –com a mínim-, transformats en una galeria d'entranyables vinyetes de color sèpia i donant peu a un dels grans himnes del folk rock de tots els temps. També a una de les lletres més analitzades i debatudes de la història de la música pop.

"American Pie", la cançó, va suposar el cim artístic i comercial de McLean, la trajectòria del qual segueix orbitant a data d'avui al voltant d'aquells vuit minuts i mig. Composició definitiva com poques, ha eclipsat fins i tot el conjunt d'un àlbum igualment majúscul d'on també caldria destacar moments com la preciosa balada folk "Till Tomorrow", els càlids aires country de "Winterwood" o, és clar, "Vincent", segon single de l'àlbum, homenatge intimista a Vincent van Gogh que va escalar posicions a les llistes d'èxits sense arribar a assolir l'impacte de la peça titular. Produït per Ed Freeman, el conjunt del disc segueix deixant-se escoltar com el primer dia, especialment en dates tardorenques com la present, més enllà d'aquells vuit minuts i mig que durant mig segle han menjat a part.

Dion DiMucci parla sobre la Winter Dance Party

Dion DiMucci, parlant sobre Buddy Holly i companyia.

Recomano el visionat de "The True Buddy Holly Story" (2014), del realitzador Stuart Henderson, un documental sobre la Winter Dance Party que he descobert per casualitat aquesta nit. Dion DiMucci explicant la seva relació amb Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, i parlant amb detall de la gira del 59, del que va passar la matinada del 3 de febrer de fa 62 anys (i de per què ell no va es va enfilar en aquell avió) i del que va venir a continuació. En realitat és una entrevista on Dion es passa literalment una hora parlant davant de càmera, la qual cosa pot avorrir a la 'generació Netflix' –no hi ha cap Scorsese a la realització ni cap Chan Marshall posant la veu en off-, però com a document té el seu valor: s'ha escrit i parlat molt sobre el 3 de febrer de 1959, però DiMucci hi va ser i ho explica en primera persona. Escoltar el seu testimoni també ajuda a entendre com eren les gires 'a gran escala' abans de la Beatlemania. Dels grans caps de cartell fins a l'últim figurant, tots compartien espai en un mateix bus i això generava unes dinàmiques que difícilment arribaran a entendre els Justin Biebers d'aquest món. Disponible a Youtube.

La mort a la crònica pop

"La muerte en el rock'n roll". Edició revisada i traduïda al castellà del "Rock'n Roll Heaven" (1990) de Philip Jacobs, publicada el 1992 per Editorial La Máscara. Un repàs a una vintena llarga d'ídols caiguts de la música rock que es pot contemplar també com un recorregut cronològic per la història del gènere fins aquell moment. D'Elvis Presley a Stevie Ray Vaughan passant per Sam Cooke, Jim Morrison, Janis Joplin, John Lennon, Duane Allman, Marc Bolan, Freddie Mercury o Johnny Thunders –encara faltaven un parell d'anys perquè la dinyés Kurt Cobain-.

El vaig adquirir deu fer cosa d'uns 25 anys, en un moment en què la crònica pop solia contemplar la mort com una tragèdia però també li atorgava un cert grau d'heroïcitat maleïdista i, per descomptat, en sabia esprémer i monetitzar tota la càrrega dramàtica. Allò de morir jove i deixar un bonic cadàver, que va dir algú. Tots els protagonistes d'aquest llibre tenen en comú el fet d'haver marxat abans d'hora, la gran majoria víctimes de la mala fortuna o de ritmes de vida que no solen perdonar. Era molt difícil aleshores pensar en un ídol rocker morint-se de vell, o víctima d'un càncer a pocs dies d'haver lliurat una de les seves obres definitives en edat de prejubilació.

Des de la publicació d'aquest volum, és clar, ha canviat radicalment l'òptica des de la qual contemplem la mort en l'àmbit del pop i el rock. Quan ja pràcticament no passa una sola setmana sense que haguem de lamentar la pèrdua d'algun referent, quan ens assabentem a través de les xarxes socials que un venerable pioner ha mort plàcidament (o no) amb vuit o nou dècades a l'esquena, quan la mort dels nostres herois ja no és una excepció sinó un fet gairebé quotidià, potser no resulti tan agosarat afirmar que un hipotètic canvi de cicle no tan sols és imminent sinó que ja s'està produint.

Dit això, avui es commemoren 62 anys de l'accident d'aviació que es va emportar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, amb tota probabilitat la primera gran tragèdia de l'era pop. Un artista tot just consolidat (Holly, a qui Jacobs dedica un capítol del seu llibre) i dos més que es trobaven en plena rampa de llançament (Valens i el Bopper, a qui inexplicablement l'autor tracta com a simples secundaris al capítol dedicat a Holly). The Day the Music Died, que va cantar Don McLean. Sis dècades llargues, tres llegendes que perduren i tres catàlegs que segueixen rendint com el primer dia. Coses d'haver mort jove i deixat un bonic cadàver.

61 anys sense Holly, Valens i el Bopper

Buddy Holly (1936-1959).

Es commemoren avui 61 anys de la primera gran tragèdia de la història del rock, recordada encara com un dels episodis més fatals de la crònica pop del segle passat. L'accident d'aviació que es va emportar aquella Santíssima Trinitat de pioners del rock'n'roll que conformaven Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. Les males condicions climàtiques, l'error humà i el fatal desenllaç en un camp proper a la localitat de Clear Lake, a l'estat nord-americà d'Iowa. Tres figures que se n'anaven quan tot just començaven a enlairar-se –mai més ben dit-. I uns fets que, més enllà de precipitar el final d'una era, van confrontar el somni etern de la música adolescent amb la seva pròpia mortalitat.

60 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper

Sis dècades es commemoren avui de l'accident d'aviació que es va emportar de cop i sense miraments les vides de Ritchie Valens, Buddy Holly i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 60 anys d'uns fets que diverses veus autoritzades apunten com a detonant del final de la primera era del rock'n'roll juntament amb episodis com el servei militar d'Elvis Presley, l'ingrés de Chuck Berry a la presó o el controvertit matrimoni de Jerry Lee Lewis. Una tragèdia que va deixar la música pop sense tres de les seves veus més prometedores i va inaugurar la secció de necrològiques a l'aleshores incipient relat rock. The Day the Music Died, tal i com cantaria Don McLean anys més tard a "American Pie".

59 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper

Buddy Holly.

Fa molts anys vaig tenir el gust de visitar la localitat de Clear Lake, a l'estat nord-americà d'Iowa, on encara es conserva el Surf Ballroom, la sala on van oferir les seves últimes actuacions Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. La sensació de trobar-te tan a prop d'uns referents amb qui ni tan sols has arribat a compartir espai temporal, els ho asseguro, és màgica. També vaig tenir ocasió de visitar l'aeroport de la veïna localitat de Mason City, des d'on es va enlairar aquella Santíssima Trinitat del primer rock'n'roll poques hores després d'actuar. La història és prou coneguda: l'avió es va estavellar pocs minuts després d'enlairar-se a causa del mal temps. Era la matinada del 3 de febrer de 1959, avui fa exactament 59 anys. Fa molt de temps que dedico cada 3 de febrer a recordar-los. Holly era un dels músics més brillants i avançats del seu temps, un visionari que va influir a moltíssimes generacions i sense el qual no s'entendria la sofisticació i la sensibilitat pop dels Beatles o els Beach Boys. Valens va ser el primer rocker llatí, pioner del rock de garatge amb talls tan adrenalínics com "Come On, Let's Go" o un "Ooh My Head" que gairebé s'anticipava als Sonics, si bé és recordat sobretot per balades com "Donna" o "La Bamba", el primer èxit internacional del rock'n'roll en una llengua que no fos l'anglesa. I el Bopper és l'etern secundari de luxe d'aquesta història, un entertainer amb totes les lletres i un gran compositor de cançons -el seu "White Lightin'" esdevindria un hit en boca de George Jones- a qui cal reivindicar malgrat no haver deixat l'empremta de Holly i Valens.

The Big Bopper

És un costum que tinc des de fa molts anys. El d'homenatjar cada 3 de febrer les tres icones del rock'n'roll que van perdre la vida en aquell fatídic accident d'aviació que va tenir lloc a Iowa tal dia com avui de 1959. Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. Tota una santíssima trinitat, si bé aquest últim sempre sol quedar en un segon terme quan es recorda aquella tragèdia. S'ha arribat a dir d'ell que la seva música hauria ressonat menys al llarg de la història de no haver-se trobat al costat de Holly i Valens en aquell moment fatal. És possible, però cal no oblidar que el texà, sense poder presumir de la genialitat gairebé prematura de Holly ni de l'esgarrapada visceral de Valens, s'havia fet un nom a cop de cançons memorables com "Chantilly Lace" o "White Lightnin'" -que esdevindria un hit de grans dimensions de la mà de George Jones-. Per això aquest any m'ha vingut de gust centrar aquest homenatge en la seva figura.

Tommy Allsup (1931-2017)

TOMMY ALLSUP

(1931-2017)

Sovint em pregunto què hauria estat de Ritchie Valens de no haver-se trobat en aquell avió el fatídic 3 de febrer de 1959. I quan ho faig deixo volar la imaginació, però sempre obvio que d'haver perdut Valens aquella juguesca a cara o creu, hauria estat Tommy Allsup qui hauria mort al costat de Buddy Holly i el Big Bopper. A aquest genial guitarrista se'l recorda sobretot per haver perdut el seu lloc en aquell avió, i s'obvia una trajectòria musical que bé mereix ser recordada. Membre dels Crickets abans i després de la mort de Holly, també es va dedicar a la música surf, va ocupar càrrecs de responsabilitat en diverses companyies discogràfiques i va participar en incomptables gravacions, ja fos com a músic de sessió o com a productor -per les seves mans va passar, entre d'altres, el llegendari Bob Wills en el que seria el seu epitafi, "For the Last Time" (1974)-. Ens deixava el passat dia 11 a l'edat de 85 anys.

Què hauria estat de Ritchie Valens?

Ritchie Valens.

3 de febrer. Tal dia com avui de 1959 va tenir lloc el tràgic accident d'aviació en què Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper van perdre les seves vides. The Day the Music Died, tal i com el batejaria anys més tard Don McLean. I si bé és cert que la música no va pas morir, també ho és que va perdre aquella fatídica matinada tres astres irrepetibles. Qui conegui la història encara que sigui de passada sabrà que la pitjor de les sorts -si és que això era possible- la va patir Valens, qui prèviament havia guanyat el seu lloc a l'avió jugant-se'l a cara o creu amb Tommy Allsup. De vegades em pregunto què hauria estat d'ell, d'haver-se quedat fora de l'aeronau i haver sobreviscut. Suposo que, com tantes estrelles de la seva generació, hauria passat bona part dels 60 eclipsat per la British Invasion, el folk-rock i la psicodèlia. Però m'agrada pensar que també hauria viscut una segona joventut durant els 70, i que durant els 80 hauria gaudit de complicitats com les de Los Lobos o Brian Setzer -ambdós presents a la banda sonora de "La Bamba" (1987), el biopic que Luis Valdez va dirigir sobre l'autor de "Donna"-. També m'agrada pensar que la seva resurrecció artística definitiva s'hauria produït durant els 90 i de la mà d'algun productor que hauria fet amb Valens el mateix que Rick Rubin va fer amb Johnny Cash -extreure'n el millor, ni més ni menys-. Que a partir d'aleshores hauria establert noves relacions de complicitat i que a data d'avui seria habitual veure'l al costat d'artistes com Calexico o Alejandro Escovedo. Fins i tot m'agrada pensar que tard o d'hora s'hauria acostat als nostres escenaris. S'ho imaginen?

The Day the Music Died

3 de febrer de 2014. 55 anys enrere, un avió s'estavellava pocs quilòmetres al nord de Clear Lake, Iowa, emportant-se les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 3 de febrer de 1959, The Day the Music Died, tal i com algú el va batejar. Però no, la música no va pas morir aquell dia. De fet, 55 anys després de la tragèdia, ni tan sols ha deixat de sonar.