Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Buddy Holly. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Buddy Holly. Mostrar tots els missatges

dissabte, 18 d’abril del 2026

Ressons de Grateful Dead al Radikal

AOXOTOXOA
Radikal Music Club, Granollers
17 d'abril de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Perquè no es limiten a recrear un repertori, sinó a celebrar tota una essència que es té o no es té. Els suïssos Aoxotoxoa la tenen, i ahir ho van refermar amb un gran concert a la sala Radikal, emmarcat dins de les Grateful Nights, aquell esdeveniment itinerant –promogut pel músic i productor Aaron Feder– que també es dedica a celebrar l'esperit dels Dead.

Els de Lucerna van interpretar clàssics de la mida de "Sugaree", "Terrapin Station", "Feels Like Rain", "Touch of Grey" o una solemne "Black Muddy River" –gran final– sense recrear-se en cap partitura, sinó injectant-los nova vida. També van endinsar-se en els misteris de la psicodèlia amb una claustrofòbica jam electrònica, i van citar a Buddy Holly amb aquell "Not Fade Away" que connecta els de San Francisco amb el de Lubbock –també amb Dylan i amb els Stones-.

Després del concert hi va haver qui va comparar l'experiència viscuda al Radikal amb els dies en què Granollers acollia esdeveniments com els històrics concerts de King Crimson al Parquet, el pioner Festival de Música Progressiva de 1971 o l'estrena del "Dioptria" de Pau Riba a la sala Dingo. Salvant totes les distàncies que cal salvar, que òbviament són moltes, quelcom de tot allò sí que hi va ser, la nit passada, en l'ambient psicodèlic que es podia respirar a la sala del carrer de Quevedo.

dilluns, 23 de febrer del 2026

Una mica més a prop dels Dead

TERRAPIN FLYER
El Centre, Caldes de Montbui
22 de febrer de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Aquí no s'hi val a mimetitzar un repertori com qui factura un producte de marca blanca, tampoc recrear-se en una estètica fins a banalitzar-la. Retre homenatge als Dead implica haver assumit les dinàmiques d'un grup que mai va fer dos concerts iguals, i el cançoner del qual solia reinventar-se amb cada interpretació.
 
Potser per això, quan un assisteix a vetllades com la que Terrapin Flyer van oferir ahir a Caldes –augmentats amb la pedal steel d'Aaron Feder i la bateria de Bryan Curtis–, n'acaba sortint amb la sensació d'haver-se trobat una mica més a prop de la banda tributada. No tant d'aquells discos que un pot atresorar a casa, com de l'esperit i de la filosofia que els van fer possibles.
 
Va ser emocionant, catàrtic fins i tot, escoltar com els de Chicago tornaven a modelar pistes de la mida de "China Cat Sunflower", "I Know You Rider" o un "Uncle John's Band" amb dosi extra de melodia –la guitarra solista de Josh Olken fa miracles, i les harmonies a tres veus de Doug Hagman, Wavy Dave i el mateix Olken són un tresor a preservar-.
 
Va ser un encert, també, la inclusió al repertori de tres cites a Bob Dylan –"She Belongs to Me", "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" i "It's All Over Now, Baby Blue"– i una a Buddy Holly –"Not Fade Away", també amb connexió dylaniana–. Composicions que no són alienes al cànon dels Dead, i que ahir van explicar l'essència de la banda tal com ho van fer "Easy Wind" o "Looks Like Rain".

dimarts, 3 de febrer del 2026

Que venen Los Lobos!


Com cada 3 de febrer, avui toca recordar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. 67 anys de l'accident d'aviació que va segellar la santíssima trinitat de màrtirs del primer rock'n'roll –The Father, Son, and the Holy Ghost, tal com cantaria Don McLean–. Una data oportuna, si m'ho permeten, per tornar a visionar "La Bamba" (1987). La senyora pel·lícula –ara se'n diria 'biopic'– amb què Luis Valdez va narrar l'obra i els miracles de la vida de Valens –amb certes llicències artístiques que alteren fets però alhora fan més acurat el retrat-.

La imatge de "La Bamba" és sens dubte el rostre d'un jove però immens Lou Diamond Phillips presentant-se en societat des de la pell del primer rocker llatí –aquell xaval que, amb tan sols 16 primaveres a l'esquena, va portar una cançó en castellà fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta, gairebé set dècades abans que a Bad Bunny li donessin un Grammy per haver-se inventat la sopa d'all–. Però el que més m'interessa avui, i per això aprofito la commemoració per recuperar-la, és la seva banda sonora.

Parlar de la banda sonora de "La Bamba" és referir-se a Los Lobos. També a Brian Setzer, Marshall Crenshaw, Howard Huntsberry i Bo Diddley, però sobretot a Los Lobos. Va ser la banda de l'Est de Los Angeles, la que va regravar part del repertori de Valens, fent-li molt més que justícia i descobrint-lo a diverses generacions –entre elles, la d'un servidor– en plena era dels sintetitzadors i els pantalons elàstics. Van ser Los Lobos qui, en ple estiu de 1987, van tornar a posar "La Bamba" –la cançó– a totes les ràdios i llistes d'èxits d'aquest món nostre.

Torno avui a "La Bamba" per commemorar el 67è aniversari de la mort de tres músics irrepetibles, però també perquè Los Lobos actuaran aquesta setmana a Barcelona després de dues dècades llargues sense fer-ho. Serà demà passat a la sala Apolo. A tan sols dos dies d'un 3 de febrer, amb tot el simbolisme que això porta implícit i sense deixar de banda un cançoner propi que va connectar el rock'n'roll amb els sons d'un i altre costat de la frontera molt abans que formacions com Calexico en seguissin la pista. Algú ha parlat de mestissatge? Els repertoris recents d'aquesta gent inclouen cites a Grateful Dead, Johnny Thunders i Vicente Fernández (i a Ritchie Valens, per descomptat). No s'ho perdin, que valdrà molt la pena.

dimecres, 6 de desembre del 2023

Denny Laine (1944-2023)

DENNY LAINE

(1944-2023)

Trista coincidència. Ahir, mentre celebràvem el 50è aniversari de "Band on the Run" (1973), l'obra magna dels Wings de Paul McCartney, havíem de lamentar la mort de Denny Laine, guitarrista, baixista ocasional i únic membre estable de la banda juntament amb els propis Paul i Linda McCartney. Abans, Laine havia estat guitarrista i cantant principal de la primera formació dels Moody Blues –la de "Go Now" (1965)-, i posteriorment havia format part dels Air Force de Ginger Baker. Paral·lelament a la seva trajectòria amb els Wings va consolidar una carrera solista amb àlbums com "Ahh... Laine" (1973) o "Holly Days" (1977). Aquest últim és un disc de tribut a Buddy Holly gravat amb el matrimoni McCartney. Sí, la formació original de Wings rendint homenatge a un dels pioners del rock'n'roll, i amb un registre lo-fi que recorda per moments al que feien aleshores uns Modern Lovers.

dilluns, 4 de desembre del 2023

Dylan es desmarca?

Bob Dylan ha tancat aquesta matinada a Evansville, Indiana, el segon tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Ha fet el mateix repertori que solia fer durant el primer tram europeu de la citada gira, ara fa poc més d'un any, i que havia recuperat (i mantingut) durant les últimes dues setmanes als Estats Units. El que inclou l'estàndard "That Old Black Magic", i no deixa lloc a cap més sorpresa que la reinterpretació constant i permanent del seu propi catàleg (que no és poc).

Des que la gira va passar pel Japó l'abril passat, els concerts de Dylan havien donat peu a sorpreses més o menys habituals amb forma de versions de títols aliens (Grateful Dead, Buddy Holly, Merle Haggard...), que durant les primeres dates d'aquest segon tram nord-americà directament havien esdevingut homenatges a les ciutats on actuava (allò d'obrir i tancar amb Chuck Berry a Saint Louis va ser un detallàs, i també ho va ser que versionés a John Mellencamp a Indianapolis, o a Dwight Yoakam a Cincinnati).

Arribat aquest punt, quan tota la comunitat dylanòloga ja portava mesos analitzant el per què de totes i cada una de les versions interpretades per Dylan i assenyalant-lo com el preservador d'un llegat que va molt més enllà de la seva pròpia obra, va ell i se'n desmarca sense previ avís i sense donar cap mena d'explicació. Com qui simula un accident de moto perquè deixin de penjar-li l'etiqueta de portaveu generacional. Com qui sempre ha fet el que li ha donat la gana i no pensa deixar de fer-ho a aquestes alçades de la pel·lícula. Francament, ara mateix no se m'acut res més dylanià.

dimecres, 18 d’octubre del 2023

Duluth, 1957

Dylan, amb amistats com Larry Kegan i Louie Kemp - Foto Bob Dylan Center.
Una de les primeres imatges conegudes de Bob Dylan amb una guitarra a les mans. Duluth, Minnesota, 1957. Mirin la vora dels pantalons. Mirin les botes. Mirin el pentinat. Mirin les companyies. I mirin quines pintes gastaven. Sí, abans del folk hi va haver el rock'n'roll. Per això no ha d'estranyar que Dylan obri concerts de la seva present gira fent versions de Chuck Berry i que de tant en tant en deixi caure també alguna de Buddy Holly.

El 31 de gener de 1959 Dylan va estar a primera fila d'un concert de Buddy Holly a la seva Duluth natal. En aquell mateix concert hi va actuar Ritchie Valens, que si avui fos viu tindria la mateixa edat que Dylan. Al cap de dos dies Holly i Valens van tocar a Clear Lake, Iowa, i un cop acabat el concert van agafar un avió per volar de nit cap a Moorhead, Minnesota. La resta de la història ja és prou coneguda.

La fotografia forma part del llibre "Bob Dylan. Mixing Up the Medicine", comissariat per Mark Davidson i Parker Fishel del Bob Dylan Center de Tulsa, Oklahoma, que veurà la llum la setmana vinent. Més informació en aquest article.

dimecres, 2 d’agost del 2023

Cinc dècades d'"American Graffiti"


La banda sonora d'"American Graffiti" (1973) podria ser perfectament la mare de bona part dels recopilatoris de benzinera que van servir a generacions com la meva per descobrir –i aprofundir, amb el suport de llibres, revistes i el consell de generacions més veteranes- en el rock'n'roll de la dècada dels 50 –i dels primeríssims 60-. No hi són tots els que podria haver-hi, però la selecció és tan llaminera com representativa dels primers anys d'un gènere musical l'ona expansiva del qual arriba fins als nostres dies. De Bill Haley a Chuck Berry, de Buddy Holly als Platters, de Fats Domino als Skyliners, i de Del Shannon a uns Beach Boys que venien d'on venien alhora que començaven a assenyalar nous horitzons.

Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de la pel·lícula en qüestió al Festival Internacional de Cinema de Locarno –als circuits comercials hi va arribar al cap de pocs dies-. El segon llargmetratge dirigit per un aleshores desconegut George Lucas –amb uns joves Richard Dreyfuss, Ron Howard, Charles Martin Smith, Paul Le Mat i Harrison Ford al repartiment-, la crònica d'una nit d'estiu de 1962 en què una colla d'adolescents s'ho passen bé tot conduint a ritme de rock'n'roll abans d'entrar a la presó existencial de la vida adulta. Una mirada en primera persona –la cinta s'inspirava en l'adolescència del mateix Lucas a la localitat californiana de Modesto- a uns dies més innocents en què l'acte de divertir-se podia ser tan revolucionari com alliberador.

"American Graffiti", la pel·lícula i la seva banda sonora, van veure la llum a una dècada del moment històric en què s'ambientaven. Pot sorprendre a aquestes alçades, però en plena segona meitat del segle XX aquest salt temporal de tan sols deu anys –onze, per ser exactes- podia equivaler al trànsit entre dos universos totalment diferents –de l'Amèrica de Kennedy a la de Nixon, de la innocència del primer rock'n'roll a la foscor estructural dels primers 70, del rockabilly i el doo-wop al glam, el rock progressiu i el heavy metal-. Hi havia nostàlgia a la pel·lícula de Lucas, però sobretot hi havia un homenatge a un període irrepetible que ja aleshores semblava gairebé tan llunyà com pugui semblar-ho ara. La generació dels Stray Cats i companyia –encara a les portes de l'adolescència al moment de l'estrena- en va prendre bona nota.

dijous, 6 de juliol del 2023

Aquest "Key West", i aquest "Gotta Serve Somebody"

Bootlegs del primer tram de la gira 'Rough and Rowdy Ways' de Dylan.
Quan em pregunten quin és el meu disc preferit de la història, tendeixo a dubtar entre "Highway 61 Revisited" (1965) i "Blonde on Blonde" (1966), tots dos de Bob Dylan. Però des de fa una temporada, si em demanen quin és el meu disc preferit de Dylan responc sense dubtar-ho "Rough and Rowdy Ways" (2020). El seu treball més recent, l'espina dorsal dels repertoris de la gira que porta el mateix títol i, si se'm permet l'atreviment, una de les grans obres fonogràfiques que s'han publicat durant el que portem de segle.

De la mateixa manera, quan em pregunten per la meva cançó preferida de tots els temps, acostumo a citar "Like a Rolling Stone" del propi Dylan. Però si ara mateix em demanés algú quina és la meva cançó preferida del de Minnesota, amb tota probabilitat respondria "Key West (Philosopher Pirate)". No necessàriament la versió original inclosa a "Rough and Rowdy Ways" –immensa, en tot cas-, sinó sobretot la lectura que el seu autor n'està fent aquests dies en directe –amb totes les variacions que pugui haver-hi d'una nit a l'altra, però sempre amb aquelles línies de guitarra de Bob Britt i Doug Lancio a la tornada-, evocadora de certes balades èpiques i crepusculars de finals dels 50 i principis dels 60.

Un dels factors que més m'han fascinat durant els sis concerts que he pogut presenciar del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha estat justament poder ser testimoni de la mutació constant que experimenta el cançoner de Dylan a l'escenari. El fet de constatar com de lluny ha portat bona part del repertori de "Rough and Rowdy Ways" –en són bons exemples "Black Rider", "My Own Version of You", la citada "Key West" o un "Crossing the Rubicon" del qual he arribat a escoltar en menys de dues setmanes fins a tres arranjaments gairebé oposats cada un de l'anterior-, però també com agafa clàssics de la mida de "Gotta Serve Somebody" o "I'll Be Your Baby Tonight" i els fa renéixer des de les seves pròpies cendres.

Durant aquestes sis nits a Barcelona, Lió i Milà, en xerrades post-concert amb dylanòlegs i dylanites de backgrounds tan distants com les seves respectives procedències, ha sortit en més d'una ocasió el desig manifest de molts seguidors del de Duluth de poder disposar com a mínim d'un enregistrament oficial d'aquesta gira –sí, tenim els bootlegs, però a hores d'ara encara no n'he pogut escoltar cap que faci justícia a tot allò que passa a l'escenari-. Un disc en directe –un hipotètic futur volum de les Bootleg Series, potser- que documenti el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour tal com al seu dia va quedar documentada la Rolling Thunder Revue.

Òbviament això no passarà, com a mínim mentre Dylan visqui. Només cal comptar les dècades que van haver de passar abans no van sortir a la llum amb caràcter oficial els enregistraments de les gires de l'etapa cristiana al 13è volum de les Bootleg Series –"Trouble No More" (2017)-. A partir d'aquí, tot apunta que més val que ens esperem asseguts. I que ara per ara, l'única manera de poder escoltar aquest "Key West" –i aquest "Gotta Serve Somebody", i aquest "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)", i les versions de Grateful Dead o Buddy Holly- serà fer-ho sobre el terreny. En uns escenaris que Dylan considera com el seu hàbitat natural –molt per sobre de l'estudi de gravació, tal com va declarar ell mateix una vegada en una entrevista- i que, possiblement per això, protegeix fins a les últimes conseqüències amb un nivell de secretisme fins ara inèdit en una gira de concerts.

dimecres, 5 de juliol del 2023

Goodbye Jimmy Reed!

BOB DYLAN
Teatro degli Arcimboldi, Milà
4 de juliol de 2023

He assistit a sis concerts de Bob Dylan durant l'última setmana i mitja. El primer va ser la nit de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'últim va ser la nit passada al Teatro degli Arcimboldi de Milà. Si hi afegim l'actuació que vaig poder presenciar el setembre de l'any passat a l'Scandinavium de Göteborg, sumo un total de set assistències al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Potser la xifra impressioni vista des de fora, però aquests dies he pogut compartir la meva experiència amb persones que compten per desenes els cops que hi han assistit –la qual cosa em sembla admirable-. En Joe, un alemany que havia vist 138 vegades a Dylan quan vam coincidir la setmana passada a Lió. En Sergi, un català que ha viatjat d'Europa als Estats Units i al Japó seguint la present gira. O la Sue, una canadenca que porta anys assistint a tots els concerts del de Duluth, toqui on toqui, i que és una institució entre la parròquia dylaniana.

Amb tot, aquestes set actuacions m'han ofert tota una perspectiva d'una gira, d'un artista i d'un cançoner que creixen concert a concert sense mirar mai enrere. Les variacions als repertoris d'aquestes set cites han estat mínimes –tot i que molt substancials, sobretot durant les primeres nits a Barcelona i a Milà-, però cap concert ha estat igual que l'anterior. Al contrari, he assistit a set concerts totalment diferents l'un de l'altre. Com a mostra, les dues peces que més em van sorprendre la nit passada a Milà, "Gotta Serve Somebody" i "Goodbye Jimmy Reed". No és que sonessin diferents de com ho havien fet dies abans a Barcelona i a Lió, és que ja no van tenir res a veure amb les versions despatxades tan sols 24 hores abans al mateix escenari.

"Gotta Serve Somebody" va rebaixar el nervi rocker i, sense arribar a prescindir de tot l'aparell elèctric de la nit anterior, sí que les guitarres de Bob Britt i Doug Lancio van fer més lloc al piano de Dylan i a l'steel guitar de Donnie Herron. Les coordenades sonores seguien assenyalant al Sud més profund i mitològic dels Estats Units, però la destinació final es trobava ara molt més a prop de l'església que no pas del pantà on s'havia submergit el dia abans. Més sorprenent encara va resultar la mutació de "Goodbye Jimmy Reed" en un dinàmic exercici de blues rock que va deixar enrere tot l'accent de Chicago de la versió original, i va capbussar-se de ple en aigües molt més properes a Memphis o fins i tot a Nashville –podria haver estat perfectament un outtake de "Love and Theft" (2001)-. La subtil cadència de les guitarres de Lancio i Britt va fer de coixí durant tota la cançó, però sobretot els va refermar una vegada més com el millor tàndem de guitarristes de què ha disposat Dylan en molt de temps.


PASSAR PÀGINA
Dies enrere vaig escriure que Lancio i Britt han aconseguit quelcom a priori tan impensable com que no es trobin a faltar Charlie Sexton i Stu Kimball a l'escenari –i ho dic amb tot el respecte i amb tota l'admiració que em segueixen valent aquests dos últims-. Avui directament m'atreveixo a afirmar que el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha permès a molts seguidors de Dylan –entre els quals em compto jo mateix- passar pàgina del Never Ending Tour. Sí, guardo molt bons records d'aquella gira que només una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar. I no, mai més podré viure una nit tan especial com la del meu primer cop amb Dylan –l'abril de 1999 en plena presentació de "Time Out of Mind" (1997)-. Però no tinc cap dubte que els de les últimes dues setmanes han estat els millors concerts que li he vist oferir mai. I això no és anecdòtic, quan parlem d'un senyor de 82 anys que surt a l'escenari a defensar el seu cançoner més recent i prescindeix de clàssics que valen per discografies senceres.

I és justament aquesta actitud, la de mirar sempre endavant i no recrear-se en gestes que ja porten dècades documentades als llibres d'història, allò que diferencia a Dylan de tota la resta. Quan bona part dels seus contemporanis –els que segueixen en actiu- solen sortir a l'escenari com qui li vol fer creure al respectable que encara té 25 anys, és admirable –i digne d'agrair- que algú amb un llegat com el seu assumeixi l'edat que té i obri en conseqüència –i que repti constantment el seu propi públic en lloc de donar-li tot mastegat-. De les 17 peces que sol interpretar en directe –18 a la primera nit de Barcelona i a les dues de Milà-, un total de nou corresponen a "Rough and Rowdy Ways" (2020) –tan sols "Murder Most Foul" es queda fora del repertori-. La resta són seleccions poc evidents però molt ben triades del fons de catàleg, inclosa una immensa "Every Grain of Sand" que tanca els concerts de la manera més majestuosa possible –durant les dues nits a Milà, a més, la va culminar amb preciosos solos d'harmònica-, i una versió d'un títol aliè que ha anat variant d'un concert a l'altre.


PRESERVANT LA TRADICIÓ
És durant el torn de la versió on Dylan ha anat modificant darrerament els repertoris. Si ara fa un any tocava cada nit "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer que ell mateix havia enregistrat a "Fallen Angels" (2016), des del tram japonès de l'abril passat l'ha anat alternant amb cites a cançoners com els de Buddy Holly, Grateful Dead, Van Morrison o, abans d'ahir a Milà, Merle Haggard –la nit passada van caure "That Old Black Magic" i "Brokedown Palace", aquesta última dels Dead-. I això em porta a tornar a parlar de Dylan ja no com un divulgador, sinó com un gran preservador d'una tradició de la qual ell mateix és pilar i fil conductor, i que es remunta a les arrels del ventall de registres que formen allò que avui anomenem Americana. Un cànon al qual pertanyen tots aquells clàssics de pròpia autoria que ell mateix podria tocar cada nit però prefereix obviar. A canvi, reivindica a mestres, referents, amics i contemporanis. Crec que no és un detall menor.

Dylan té previst tancar diumenge vinent a Roma el segon tram europeu d'una gira que va començar el 2021 als Estats Units i que finalitzarà l'any vinent encara no se sap a on. Un cop acabat el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ningú sap què passarà. Aquests dies he parlat amb dylanites convençuts que encara li queda un últim àlbum per fer i, com a mínim, una gira per començar a partir de 2025 –cosa no descartable quan el seu estat de forma actual sembla fins i tot millor que el de cinc anys enrere-. D'altres veuen una evidència en la manera com Dylan passa revista tant al seu propi llegat com al d'aquells que l'han inspirat a "Rough and Rowdy Ways", també en l'itinerari d'una gira que sembla plantejar-se com una última visita als diferents indrets on fa aturada. Insisteixo, no se sap què passarà a partir de 2025 i cal tenir en compte que amb Dylan mai es pot donar res per fet. Però si la d'ahir va ser la meva última nit amb ell –hi vaig assistir mentalitzat que així seria-, i citant una de les perles més grans del seu repertori present, puc afirmar que a Milà hi vaig trobar el meu propi "Key West".

dimarts, 4 de juliol del 2023

De Merle Haggard a Key West, tota la immensitat de Dylan

BOB DYLAN

Teatro degli Arcimboldi, Milà
3 de juliol de 2023

El primer dels dos concerts que Bob Dylan tenia programats aquesta setmana al Teatro degli Arcimboldi de Milà es podrà recordar per moltes coses, i una d'elles serà sens dubte la versió de "Bad Actor", original de Merle Haggard, que va caure durant la recta final de l'actuació. La va fer després de "Not Fade Away", lectura del clàssic de Buddy Holly que ja havia sonat en diverses ocasions durant el tram present del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –va caure durant la segona nit al Liceu-. I amb la seva incorporació al repertori, aquest va passar de les 17 cançons habituals a un total de 18 –una alteració del guió que fins ara només havia produït l'octubre passat a Nottingham, amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis, i el mes passat durant el primer concert a Barcelona, coincidint amb l'aniversari de Robert Hunter-.

La relació de Bob Dylan amb Merle Haggard gairebé donaria per fer una tesi. Durant la dècada dels 60 pertanyien a dos universos tan antagònics com paral·lels. Si Dylan va esdevenir aleshores portaveu destacat –però involuntari- de diversos moviments contraculturals, Haggard es va postular com l'antítesi de tot allò que representava Dylan amb cançons com "The Fighting Side of Me" o "Okie from Muskogee", que carregaven contra el hippisme, el consum de marihuana o qualsevol corrent opositor a la guerra del Vietnam. Amb els anys, les diferències entre l'un i l'altre es van anar llimant. Dylan va ser un dels principals catalitzadors de l'aproximació de country i rock. Haggard va moderar certs punts de vista –el seu bon amic Willie Nelson el va arribar a convèncer de les bondats de la marihuana-. I fins i tot van arribar a girar plegats el 2005.

La versió de "Bad Actor" –si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Dylan la feia en directe- va esdevenir un dels moments més climàtics del concert d'ahir. Un altre va ser "Gotta Serve Somebody", que va augmentar més que mai el seu aparell elèctric, amb les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt dibuixant formes i paisatges evocadors del Sud més profund i pantanós dels Estats Units, aquella regió geogràfica però també conceptual on cohabiten Flannery O'Connor, Allman Brothers i Drive-By Truckers. I després vam tenir "Crossing the Rubicon", que va tornar a mutar fins a manifestar-se totalment diferent, ja no de com ho havia fet dues setmanes enrere a Barcelona, sinó del piano blues de tan sols tres dies abans a Lió. Britt i (sobretot) Lancio van tornar a apujar el volum de les seves guitarres, i el resultat va ser un exercici de blues humit i nocturn, molt més proper a Texas que no pas a Memphis o Chicago.

La d'ahir també va ser la nit en què Dylan es va adreçar en italià al seu públic de Milà, tal com dies abans s'havia adreçat en francès al de Lió. "Grazie Mille!", va deixar anar abans de servir un "When I Paint My Masterpiece" amb deliciós accent de Louisiana. I com en cada concert d'aquesta gira, val la pena fer una menció especial a "Key West (Philosopher Pirate)", invocació d'un paratge paradisíac però també la metàfora de tot entorn que convidi a trobar-se i estar bé amb un mateix. "Key West is the place to be / If you're looking for immortality / Stay on the road, follow the highway sign / Key West is fine and fair / If you lost your mind, you will find it there / Key West is on the horizon line". Efectivament, Key West és qualsevol auditori on s'aturin Dylan i el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, ni més ni menys.

diumenge, 25 de juny del 2023

"Not Fade Away"

BOB DYLAN

Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
24 de juny de 2023

Amb el d'aquest dissabte ja són tres els concerts que he presenciat del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan. I novament, malgrat les mínimes (però substancials) variacions al repertori, han estat tres actuacions totalment diferents. Si abans d'ahir ens va sorprendre el de Duluth rendint homenatge a Grateful Dead amb aquell "Stella Blue" que va descol·locar fins i tot al més erudit dels dylanòlegs, ahir es va deixar anar amb "Not Fade Away", l'original de Buddy Holly que els mateixos Dead també havien versionat al seu dia.

"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.

Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.

Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.


EL DYLAN BROMISTA
Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.

"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.

Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.

dissabte, 22 d’abril del 2023

Like Dylan in the movies?

Dylan, Donovan i Mary Travers a Newport 65 - Foto David Gahr.
Anunciava recentment James Mangold els seus plans de començar a rodar l'estiu vinent el que serà el primer biopic de Bob Dylan. De moment té el títol provisional d'"A Complete Unknown", i segons avançava el realitzador estarà centrat en la reconversió elèctrica del de Minnesota durant la seva actuació al festival de Newport l'any 1965.

Un episodi que els llibres d'història ja s'han encarregat de desmitificar –no pas de restar-li transcendència, que en va tenir i molta-, però que no deixa de ser una bona mina per a una indústria com la del setè art, darrerament tan àvida de generar nous continguts com poc predisposada a plantejar-se en quin punt es troba i cap a on vol anar –coses de tenir massa plataformes per omplir i massa poc temps per parar-se a reflexionar-. En aquest context, el més sorprenent és que la cosa no s'hagués fet abans.

Mentre em pregunto qui serà el pobre diable a qui li tocarà fer la caricatura de Pete Seeger corrent amb la destral a la mà –a Dylan, sembla ser, l'interpretarà Timothée Chalamet-, provo també d'imaginar-me què en deu pensar el mateix protagonista. I si bé és cert que amb aquest home mai es pot saber res del cert, molt em temo que tot plegat no podria importar-li menys a Sa Dylaníssima Majestat, que ara mateix té altres ocupacions entre mans.

Pràcticament al mateix temps que s'anunciava el rodatge del biopic de torn, l'autor de "Blowin' in the Wind" i "Like a Rolling Stone" segellava el tram japonès d'una gira, el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, on prescindeix de tot el seu passat més il·lustre –és a dir, de tot allò que Mangold té previst explotar a la pantalla- per centrar-se en la seva obra més recent. Un "Rough and Rowdy Ways" (2020) que no tan sols referma la seva vigència en ple segle XXI sinó que ofereix refugi a totes aquelles ànimes que encara valoren la profunditat i la perdurabilitat per sobre de la immediatesa i del tot s'hi val.

I no només això. Per sorpresa del respectable que va assistir a uns recitals que part de la seva parròquia ha qualificat d'apoteòsics, el nord-americà va alterar lleugerament el guió seguit durant els darrers trams de la gira per despenjar-se amb el que s'intueix com un hipotètic homenatge a Grateful Dead. En diferents concerts va arribar a interpretar dos temes de la banda –"Truckin'" i "Brokedown Palace"–, un de Buddy Holly prèviament versionat pels californians –"Not Fade Away"- i, el més sorprenent, "Only a River", una peça signada per Bob Weir i Josh Ritter que l'exguitarrista dels Dead havia gravat al seu àlbum en solitari "Blue Mountain" (2016).

Què li hagi pogut agafar a Dylan amb l'univers Deadhead en plena presentació mundial d'una de les seves obres més capitals, és un misteri. Com també ho és què passarà durant el segon tram europeu de la mateixa gira, previst per als propers mesos de juny i juliol. El que torna a quedar clar és que el de Duluth, amb gairebé 82 primaveres a l'esquena, segueix essent el més gran mestre de la sorpresa i del desconcert. I que fins l'últim dia continuarà fent el que li doni la gana, només faltaria.

Todd Haynes ho va explicar molt bé a "I'm Not There" (2007) –una cinta que es capbussava en l'essència dylaniana alhora que defugia el format biopic-. Caldrà veure com se'n surt Mangold, qui per bé i per malament ja va posar bona part de les bases del biopic musical contemporani amb un "Walk the Line" (2005) on brillava més la interpretació d'un superlatiu Joaquin Phoenix a la pell de Johnny Cash, que no pas un guió farcit de tòpics. Per tota la resta, les dues actuacions que Dylan té programades els dies 23 i 24 de juny al Gran Teatre del Liceu.

divendres, 3 de febrer del 2023

64 anys sense Buddy Holly

Buddy Holly amb els Crickets. A la bateria, Jerry Allison.
Avui fa 64 anys que van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper en aquell fatídic accident d'aviació que va esdevenir amb tota seguretat el cop més dur dels primers temps del rock'n'roll. Era el 3 de febrer de 1959, The Day the Music Died. La primera tragèdia de l'era rock, també la mare de tots els obituaris pop i de totes les commemoracions més o menys solemnes que han esdevingut costum al calendari melòman durant les passades sis dècades. Certament costa d'imaginar, quan ens hem acostumat a veure com les nostres icones arriben a morir de velles, l'impacte que devia tenir la mort en aquelles circumstàncies de tres joves estrelles amb vides senceres per davant.

Justament, durant el darrer any hem assistit al traspàs de quatre figures vinculades d'una manera o d'una altra a la trajectòria vital i artística de Holly. El primer que ens va deixar va ser el seu germà, Larry Holley, durant el mes d'abril de l'any passat. A l'agost, i amb poques setmanes de diferència, vam perdre a Larry Welborn i a Jerry Allison. El primer havia tocat amb Holly durant els seus anys formatius amb el trio Buddy, Bob and Larry. El segon era el bateria dels Crickets, i l'últim supervivent de la formació original de la banda. I finalment durant el mes de setembre va morir Sonny West, autor de dos dels grans èxits de Holly –"Oh, Boy!" i "Rave On"-. Que aquest homenatge d'avui sigui també a la memòria de tots ells.

dimarts, 10 de gener del 2023

Alfons Sureda (1936-2023)

ALFONS SUREDA
(1936-2023)

La figura del botiguer amic, i el concepte de botiga com a espai de comerç però també com a punt de trobada de tota una comunitat. En aquest cas, la que formen aquells melòmans que durant més de tres dècades s'han nodrit de música a Discos Revolver i s'han deixat guiar –cuidar- pel personal que hi treballa. Parlo òbviament dels dos locals del cèntric carrer Tallers de Barcelona, autèntics temples on s'han arribat a viure històries increïbles –inclòs un concert de Wilco el juny de 2012, l'endemà d'actuar al Primavera Sound i a pocs mesos de debutar al Liceu- des que el primer va obrir portes el 1991.

Però també parlo de Revolver Sons, la seva enyorada ambaixada a Granollers, a l'igualment cèntric carrer Santa Apol·lònia, on molts melòmans del Vallès Oriental vam arribar a viure històries també increïbles –va ser en aquella botiga, avui reconvertida en centre d'estètica i aleshores punt de referència juntament amb la també desapareguda Disc K7, on em vaig comprar els meus primers vinils d'Steppenwolf i Buddy Holly, per exemple-. Ha mort Alfons Sureda, fundador de Discos Revolver juntament amb Jesús Moreno i autèntic referent d'un negoci que a casa nostra ja no es pot entendre sense la seva petjada.

D.E.P.

dilluns, 12 de setembre del 2022

Sonny West (1937-2022)

SONNY WEST

(1937-2022)

Ha mort Sonny West, músic de culte del rockabilly dels 50 amb connexions notables amb l'entorn de Buddy Holly. Va gravar els seus primers singles –a destacar el seu debut, "Rock-Ola Ruby" (1956), que originalment va sortir amb una tirada limitadíssima de 700 còpies que avui van molt buscades pels col·leccionistes- sota la producció de Norman Petty, amb qui va compondre dos dels grans èxits de Holly i els seus Crickets, "Oh, Boy!" (1957) i "Rave On" (1958). Totes dues peces les havia gravat prèviament ell mateix, si bé la seva versió d'"Oh, Boy!" –titulada "All My Love"- va romandre inèdita fins l'any 2002. És el quart músic de l'òrbita de Buddy Holly que ens deixa aquest 2022, després de les morts de Larry Holley, Larry Welborn i Jerry Allison. Tenia 85 anys.

dimarts, 23 d’agost del 2022

Jerry Allison (1939-2022)

JERRY ALLISON

(1939-2022)

Sempre m'ha fascinat la forma com Jerry Allison tocava la bateria a "Peggy Sue" (1957), una de les peces més reconegudes de Buddy Holly i un esglaó en ella mateixa dins de l'escala evolutiva del primer rock'n'roll. Aquell retruc insistent que bevia del swing però avançava per l'esquerra a bona part de les bases rítmiques rockeres del moment, marcant diferències d'entrada i fent escola a la llarga. Allison era coautor del tema en qüestió juntament amb el mateix Holly i el productor Norman Petty –Peggy Sue Gerron era la seva parella, i el fet de batejar la cançó amb el seu nom va ser una forma de reconciliar-s'hi durant un període de ruptura-.

El bateria era l'únic supervivent dels Crickets originals després de la mort del baixista Joe B. Mauldin l'any 2015. El 1958 va destacar pel seu compte amb una versió de "The Wild One" –rebatejada com a "Real Wild Child"-, original del rocker australià Johnny O'Keefe que dècades més tard esdevindria també un hit incontestable amb la veu d'Iggy Pop. La va publicar sota el pseudònim d'Ivan –el seu nom civil era Jerry Ivan Allison-, amb Holly acompanyant-lo a les sis cordes. Després de la mort del vocalista i guitarrista, va seguir militant als Crickets fins que el traspàs de Mauldin va precipitar el final de la banda. Ens va deixar ahir, pocs dies abans de fer 83 anys.

dilluns, 8 d’agost del 2022

Larry Welborn (1939-2022)

LARRY WELBORN

(1939-2022)

Ha mort Larry Welborn, un dels pioners del rock'n'roll a l'estat de Texas i un dels principals aliats de Buddy Holly durant els inicis de la seva carrera –els anys anteriors a la formació dels Crickets-. Va ser un dels components del trio Buddy, Bob and Larry –que va arribar a telonejar a figures com Elvis Presley-, i posteriorment va arribar a gravar la primera versió de "That'll Be the Day" –la que es va gravar el 1956, atribuïda encara a Buddy Holly and The Three Tunes, que va romandre inèdita fins després de publicar-se la versió definitiva dels Crickets al cap d'un any-. També va donar classes de guitarra a futures estrelles com Waylon Jennings.

dimarts, 12 d’abril del 2022

Larry Holley (1925-2022)

LARRY HOLLEY
(1925-2022)

Ha mort Larry Holley, un dels germans grans de Buddy Holly i una de les poques persones vives que quedaven del seu entorn més proper. Holley no va tenir una carrera musical com la del seu germà, però va influir l'autor de "Peggy Sue" durant els seus anys formatius.

dijous, 3 de febrer del 2022

De "Chantilly Lace" a "White Lightnin'", 63 anys sense el Big Bopper

J.P. Richardson aka The Big Bopper (1930-1959).
Es commemoren avui 63 anys de l'accident d'aviació del 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, Iowa, que va acabar amb les vides de Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. The Day the Music Died, o la primera gran tragèdia de la història del rock'n'roll. A tots tres els tindrem presents un any més durant aquesta data, però enguany ens centrarem en el tercer. Jiles Perry "J.P." Richardson, el Bopper. El menys reivindicat d'aquella santíssima trinitat que va esdevenir per sempre més llegenda sota una gèlida nit hivernal del Midwest.

El Bopper tenia 28 anys al moment de la seva mort. Era jove, però considerablement més gran que Holly (22) i Valens (17). No presumia de l'aguda sensibilitat pop del primer, considerat com un dels arquitectes de la música de les passades sis dècades i mitja. Tampoc disposava del nervi adolescent del segon, molt més que el primer exponent del rock llatí, un dels precursors del rock de garatge. Hi ha qui diu que no es trobaria a l'altar on es troba de no haver-se enfilat en aquell avió. Jo crec que la història ha estat injusta amb ell, i que la seva obra bé mereix ser reivindicada per mèrits propis.

Texà com Holly, el Big Bopper és recordat sobretot per dues cançons que van arribar a escalfar incomptables pistes de ball durant la segona meitat dels 50. La primera, "Chantilly Lace", el desvergonyit relat en primera persona d'un jove que es proposa seduir una noia per telèfon. Un senzill publicat l'agost de 1958, que havia portat el seu autor fins a les més altes esferes del flamant rock'n'roll pocs mesos abans de la tragèdia. La segona, "White Lightnin'", la història d'un habitant de Carolina del Nord que es dedicava a destil·lar una beguda espirituosa –el White Lightnin' titular- de forma clandestina en una remota zona muntanyosa.

Richardson en va fer la seva pròpia gravació poc abans de morir, però va ser a través de la veu d'un jove George Jones que la peça en qüestió va esdevenir un dels primers punts de trobada del country i el rock'n'roll. La seva versió va veure la llum el 9 de febrer d'aquell mateix 1959, tan sols sis dies després de la mort del Bopper, i va suposar el seu primer número 1 a les llistes d'èxits. La carrera del futur Rolls Royce del Country s'enlairava de cop quan tot just s'acabava de tallar en sec la trajectòria vital de l'autor de la cançó que li canviaria la vida. A destacar també el solo de piano que s'hi marcava el recentment traspassat Hargus "Pig" Robbins.

Avui és 3 de febrer. Passen els anys i les dècades, però Buddy Holly, Ritchie Valens i també el Big Bopper segueixen ben presents. Que soni la música i que no falti un bon got de White Lightnin' a la memòria de tots tres. I a la de George Jones. I a la de Hargus "Pig" Robbins.

diumenge, 24 d’octubre del 2021

50 anys d'"American Pie"


Avui fa 50 anys que Don McLean va publicar "American Pie" (1971), el disc i la gairebé llegendària cançó que li va donar títol. Un homenatge a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, la tragèdia del 3 de febrer de 1959 narrada gairebé com si es tractés d'un conte, la pèrdua de la innocència i l'apagada final del somni nord-americà cantats en vuit èpics minuts i mig. Els anhels, les esperances i les frustracions de tota una generació –com a mínim-, transformats en una galeria d'entranyables vinyetes de color sèpia i donant peu a un dels grans himnes del folk rock de tots els temps. També a una de les lletres més analitzades i debatudes de la història de la música pop.

"American Pie", la cançó, va suposar el cim artístic i comercial de McLean, la trajectòria del qual segueix orbitant a data d'avui al voltant d'aquells vuit minuts i mig. Composició definitiva com poques, ha eclipsat fins i tot el conjunt d'un àlbum igualment majúscul d'on també caldria destacar moments com la preciosa balada folk "Till Tomorrow", els càlids aires country de "Winterwood" o, és clar, "Vincent", segon single de l'àlbum, homenatge intimista a Vincent van Gogh que va escalar posicions a les llistes d'èxits sense arribar a assolir l'impacte de la peça titular. Produït per Ed Freeman, el conjunt del disc segueix deixant-se escoltar com el primer dia, especialment en dates tardorenques com la present, més enllà d'aquells vuit minuts i mig que durant mig segle han menjat a part.