 |
| Dylan, Donovan i Mary Travers a Newport 65 - Foto David Gahr. |
Anunciava recentment
James Mangold els seus plans de començar a rodar l'estiu vinent el que serà el primer biopic de
Bob Dylan. De moment té el títol provisional d'
"A Complete Unknown", i segons avançava el realitzador estarà centrat en la reconversió elèctrica del de Minnesota durant la seva actuació al festival de Newport l'any 1965.
Un episodi que els llibres d'història ja s'han encarregat de desmitificar –no pas de restar-li transcendència, que en va tenir i molta-, però que no deixa de ser una bona mina per a una indústria com la del setè art, darrerament tan àvida de generar nous continguts com poc predisposada a plantejar-se en quin punt es troba i cap a on vol anar –coses de tenir massa plataformes per omplir i massa poc temps per parar-se a reflexionar-. En aquest context, el més sorprenent és que la cosa no s'hagués fet abans.
Mentre em pregunto qui serà el pobre diable a qui li tocarà fer la caricatura de
Pete Seeger corrent amb la destral a la mà –a Dylan, sembla ser, l'interpretarà
Timothée Chalamet-, provo també d'imaginar-me què en deu pensar el mateix protagonista. I si bé és cert que amb aquest home mai es pot saber res del cert, molt em temo que tot plegat no podria importar-li menys a Sa Dylaníssima Majestat, que ara mateix té altres ocupacions entre mans.
Pràcticament al mateix temps que s'anunciava el rodatge del biopic de torn, l'autor de
"Blowin' in the Wind" i
"Like a Rolling Stone" segellava el tram japonès d'una gira, el
Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, on prescindeix de tot el seu passat més il·lustre –és a dir, de tot allò que Mangold té previst explotar a la pantalla- per centrar-se en la seva obra més recent. Un
"Rough and Rowdy Ways" (2020) que no tan sols referma la seva vigència en ple segle XXI sinó que ofereix refugi a totes aquelles ànimes que encara valoren la profunditat i la perdurabilitat per sobre de la immediatesa i del tot s'hi val.
I no només això. Per sorpresa del respectable que va assistir a uns recitals que part de la seva parròquia ha qualificat d'apoteòsics, el nord-americà va alterar lleugerament el guió seguit
durant els darrers trams de la gira per despenjar-se amb el que s'intueix com un hipotètic homenatge a
Grateful Dead. En diferents concerts va arribar a interpretar dos temes de la banda –
"Truckin'" i
"Brokedown Palace"–, un de
Buddy Holly prèviament versionat pels californians –
"Not Fade Away"- i, el més sorprenent,
"Only a River", una peça signada per
Bob Weir i
Josh Ritter que l'exguitarrista dels Dead havia gravat al seu àlbum en solitari
"Blue Mountain" (2016).
Què li hagi pogut agafar a Dylan amb l'univers Deadhead en plena presentació mundial d'una de les seves obres més capitals, és un misteri. Com també ho és què passarà durant el segon tram europeu de la mateixa gira, previst per als propers mesos de juny i juliol. El que torna a quedar clar és que el de Duluth, amb gairebé 82 primaveres a l'esquena, segueix essent el més gran mestre de la sorpresa i del desconcert. I que fins l'últim dia continuarà fent el que li doni la gana, només faltaria.
Todd Haynes ho va explicar molt bé a
"I'm Not There" (2007) –una cinta que es capbussava en l'essència
dylaniana alhora que defugia el format biopic-. Caldrà veure com se'n surt Mangold, qui per bé i per malament ja va posar bona part de les bases del biopic musical contemporani amb un
"Walk the Line" (2005) on brillava més la interpretació d'un superlatiu
Joaquin Phoenix a la pell de
Johnny Cash, que no pas un guió farcit de tòpics. Per tota la resta, les dues actuacions que Dylan té programades els dies 23 i 24 de juny al Gran Teatre del Liceu.
