Dues pel·lícules nord-americanes

Mahershala Ali i Viggo Mortensen a "Green Book".

És una d'aquelles coses que m'agradaria fer més sovint si l'agenda m'ho permetés. Prendre'm una tarda lliure i tancar-me tot sol en una sala de cinema a degustar les virtuts del setè art en pantalla gran i per partida múltiple. Dies enrere em vaig regalar aquest gustàs, i ho vaig fer de la mà de dues produccions nord-americanes que van acabar tenint més coses en comú de les que a priori em podia imaginar. D'una banda, la recentment oscaritzada "Green Book" (2018), de Peter Farrelly. De l'altra, "The Mule" (2018), l'última obra d'un Clint Eastwood aparentment fràgil però encara incombustible als seus 88 anys.

La primera es centra en la relació que es va establir entre el pianista afroamericà Don Shirley (Mahershala Ali) i el seu xofer personal, l'italoamericà Tony Lip (Viggo Mortensen), durant una gira del primer pel Sud profund dels Estats Units a principis de la dècada dels 60. Ho fa amb forma de ficció, servint-se de recursos com la hipèrbole o la ironia, i fent èmfasi en la discriminació que patien les persones de color sota les lleis de Jim Crow. La segona la protagonitza el mateix Eastwood -amb Bradley Cooper com a antagonista-, a la pell d'un ancià a qui la desfeta econòmica empeny a treballar com a mula per a un càrtel mexicà de la droga -el desencant del personatge en qüestió amb el món modern es pot interpretar perfectament en clau metafòrica-.

Tant l'una com l'altra exploren la cara més oculta i amarga de l'anomenat somni nord-americà. La d'una societat que encara a data d'avui ha estat incapaç de tancar les ferides obertes pel racisme, en el cas de "Green Book" -i en certa manera, també en el de "The Mule"-. La d'un model econòmic i social que no perdona ningú i on un pot acabar els seus dies enfangat fins a les celles malgrat l'esforç acumulat al llarg de tota una vida, en el cas de "The Mule". La de les vides a la deriva que sovint requereixen ser portades al límit per tal de redreçar-se -suposant que encara hi siguin a temps-, en ambdós casos.

Però no tot el retrat és en negatiu, i tant "Green Book" com "The Mule" troben un dels seus grans nexes en la invocació de la carretera com a pilar fonamental de la història i la mitologia nord-americanes. Els trajectes que porten a terme els respectius protagonistes serveixen per a il·lustrar el pas del temps, l'evolució de les relacions humanes i, sobretot, la inabastable immensitat d'uns Estats Units que s'estenen des de Nova York fins a Birmingham, Alabama, en el cas de la primera, o des de la frontera d'El Paso fins als suburbis de Chicago, en el cas de la segona. La complexitat d'un país a l'interior del qual conviuen incomptables realitats gairebé paral·leles.

I finalment cal parlar de música, i més concretament de les respectives bandes sonores. Les cançons que escolten els personatges interpretats per Mortensen, Ali i Eastwood mentre són a la carretera. Les que sonen als motels, bars, restaurants i tuguris de mala mort per on passen al llarg dels seus respectius periples. Ara sí, la invocació del bo i millor de l'aportació dels Estats Units a la cultura universal a ritme de jazz, soul, rhythm & blues, rock'n'roll, country & western i tot allò que els pugui passar pel cap -per cert, molta atenció a la climàtica escena del juke joint a "Green Book"-. A més d'un li vindran ganes d'aixecar-se de la butaca i moure l'esquelet, paraula.