SCOTT WALKER
(1943-2019)
En seran o no conscients els milers d'ànimes festivaleres que assisteixen en massa a les actuacions d'Arctic Monkeys i llueixen bosses de mà amb el rostre del difunt David Bowie, però dos dels discos capitals que tant els uns com l'altre han lliurat durant els darrers anys -"Tranquility Base Hotel + Casino" (2018) i "Blackstar" (2016), respectivament- no s'entendrien sense l'empremta d'Scott Walker. Tampoc s'entendrien la discografia sencera de The Last Shadow Puppets, discursos com els de Pulp -a qui Walker va produir "We Love Life" (2001)- o gèneres com el pop barroc, concepte que gairebé es va inventar ell mateix al capdavant dels Walker Brothers -la banda nord-americana que ho va petar al Regne Unit en plena British Invasion-.
En qüestió de pocs anys Walker va passar de ser una de les estrelles més brillants del firmament pop en aquest costat de l'Atlàntic a esdevenir un artista de culte, pas previ al trencament amb la seva aurèola d'ídol adolescent per a reconvertir-se en l'explorador sònic que signaria plàstics tan monumentals com "The Drift" (2006). Casualment, el disc que em ve de gust escoltar un cop coneguda la notícia de la seva mort no és cap altre que un recopilatori de versions. Aquell "Scott Walker Sings Jacques Brel" (1981) que recollia les adaptacions d'originals de Jacques Brel realitzades per Walker durant els seus primers anys en solitari. És en dies com avui quan adquireixen tot el sentit del món els versos de "My Death", lectura anglòfona de "La mort" que posteriorment es faria seva (sí, ho han endevinat) el mateix Bowie.
En qüestió de pocs anys Walker va passar de ser una de les estrelles més brillants del firmament pop en aquest costat de l'Atlàntic a esdevenir un artista de culte, pas previ al trencament amb la seva aurèola d'ídol adolescent per a reconvertir-se en l'explorador sònic que signaria plàstics tan monumentals com "The Drift" (2006). Casualment, el disc que em ve de gust escoltar un cop coneguda la notícia de la seva mort no és cap altre que un recopilatori de versions. Aquell "Scott Walker Sings Jacques Brel" (1981) que recollia les adaptacions d'originals de Jacques Brel realitzades per Walker durant els seus primers anys en solitari. És en dies com avui quan adquireixen tot el sentit del món els versos de "My Death", lectura anglòfona de "La mort" que posteriorment es faria seva (sí, ho han endevinat) el mateix Bowie.
Prenc nota.
ResponElimina