"Juror #2"

Eastwood amb Nicholas Hoult, protagonista de "Juror #2, durant el rodatge.

Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Clint Eastwood, "Juror #2". Havia llegit notes promocionals que la definien com la millor obra del cineasta des de "Gran Torino" (2009). Si la cosa m'havia semblat a priori una exageració, un cop vistos els resultats m'atreveixo a afirmar que, efectivament, el californià ha signat amb 94 primaveres una de les seves obres mestres.

"Juror #2" és un thriller judicial que té com a columna vertebral un dilema moral de difícil resolució –per no dir impossible-, i a partir del qual Eastwood fa créixer la tensió fins a extrems que en ocasions poden arribar a ser claustrofòbics. El seu gran encert, el fet de convidar l'espectador a pensar i a reflexionar sobre la qüestió de fons, en lloc d'oferir-li sortides efectistes i respostes mastegades.

Amb "Juror #2", Eastwood qüestiona l'eficàcia d'allò que solem anomenar el sistema, però també l'honestedat de nosaltres els ciutadans –allò que alguns en dirien "el poble"-. Dels membres del jurat que volen tenir un veredicte i haver plegat abans de l'hora de sopar, a la fiscal que necessita guanyar el cas per guanyar-se l'opinió pública, passant per aquesta mateixa opinió pública que, com de costum en aquests temps que corren, exigeix respostes fàcils, immediates i, sí, mastegades.

No és exagerat afirmar que, amb la que podria ser la seva última pel·lícula (tant de bo n'hi hagi més), Eastwood ha portat una mica més lluny les tesis que ell mateix ja havia plantejat a la mai prou reivindicada "True Crime" (1999). Tampoc ho és apuntar que, en certa manera, "Juror #2" podria perfectament haver agafat el relleu i el testimoni de Sidney Lumet i els seus canònics "Twelve Angry Men" (1957).

Com tantes bones històries, "Juror #2" es comença a escriure en un bar durant una nit on res surt tal com hauria de sortir. I aquí hi juga un paper gens anecdòtic una banda sonora on figuren noms com els de Chris Stapleton, Lukas Nelson i Toby Keith. Especialment oportuna em sembla la inclusió d'aquest últim, amb qui Eastwood ja havia treballat a "The Mule" (2018), a menys d'un any de la seva mort i amb aquell “As Good As I Once Was" que fa venir ganes d'entrar a la pantalla, demanar-se una copa i brindar per l'enèsim encert del cineasta.

Alcatraz

Alcatraz. La Roca. Fortificació militar durant la Guerra de Secessió. Històrica presó tan llegendària com temuda pels seus interns, entre els quals es van comptar els mateixos Al Capone i Machine Gun Kelly.

També un símbol de la lluita pels drets dels nadius nord-americans –militants d'aquest moviment van ocupar l'illa el 1969, i la seva empremta encara és visible-, i privilegiat santuari natural al cor de la Badia de San Francisco.

Visitar avui el que queda de les seves instal·lacions encara convida a reflexionar sobre el dia a dia a l'altre costat de les parets d'allò que eufemísticament anomenem centres penitenciaris. També és una lliçó d'història de les que no s'obtenen cada dia.

Anar-hi en ferri permet constatar la força d'uns corrents marins que s'ho emporten tot al seu pas. Sumem-hi la baixíssima temperatura de l'aigua i la presència de lleons marins, i entendrem per què les fugues d'Alcatraz només solen acabar-se bé en la ficció.

Quan desenes de turistes –sí, turistes- vam desembarcar a Alcatraz, una voluntària ens va donar la benvinguda a l'illa, ens va fer un breu resum de la seva història i ens va preguntar quants de nosaltres havíem vist "The Rock", la famosa pel·lícula de Michael Bay amb Nicolas Cage i Sean Connery. Tots vam alçar la mà.

Després va preguntar qui havia vist "Escape from Alcatraz", de Don Siegel, amb Clint Eastwood en un dels seus grans papers. La majoria, però no tots, vam tornar a alçar la mà. "That's the good one", va sentenciar la voluntària amb el somriure còmplice de qui sap de què parla.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

"A Man Called Otto" (2022)

Treviño i Hanks, en un fotograma d'"A Man Called Otto".

Hi ha dues escenes de la pel·lícula "A Man Called Otto" (2022) que expliquen molt bé el món on hem acabat vivint –el que hem construït entre tots com a societat, vaja-. La primera té lloc durant els quatre o cinc primers minuts del film, quan el protagonista, el vell rondinaire Otto Anderson, va a comprar corda en una gran superfície dedicada a la venda d'articles de bricolatge. N'agafa una mica menys de dos metres, la quantitat justa que necessita, però quan es disposa a passar per caixa resulta que li cobren els dos metres sencers perquè així ho determina el sistema informàtic de torn.

Quan demana poder parlar amb un responsable de l'establiment, es troba dos marrecs incapaços d'oferir-li cap resposta que vagi més enllà de la lògica binària d'un ordinador. Joves d'una generació a la qual s'ha format per ser treballadors eficients i productius, però no pas per ser ciutadans crítics. Ja fa anys que certs representants del món econòmic van repetint el mantra segons el qual els joves d'avui són la generació més ben formada de la història. Potser caldria matisar que una bona formació no equival necessàriament a una bona educació, menys encara quan el propi sistema s'ha encarregat d'eliminar dels currículums acadèmics matèries com la filosofia –no fos cas que els xavals pensessin més del compte i es revoltessin contra els mantres neoliberals i la precarietat que porten implícita-.

La segona escena té lloc a mitja pel·lícula, i mostra com una persona gran cau a la via del tren des de l'andana d'una estació. A tot plegat cal sumar-hi la proximitat d'un comboi que s'acosta a tota velocitat. Que el protagonista sigui l'única ànima que es digna a socórrer el pobre home, inconscient a la via, mentre la multitud restant es dedica a filmar-ho amb els seus telèfons mòbils d'última generació i a compartir-ho a les xarxes socials, posa sobre la taula tota una sèrie de dinàmiques pròpies d'això que hem anomenat era digital. Un món on cada dia podem veure a través de qualsevol de les nostres pantalles i des de múltiples punts de vista –tants com dispositius mòbils hi hagués sobre el terreny- com passen coses que no haurien de passar, sense que ningú faci res per evitar-les. La societat de l'espectacle portada a límits que ni el mateix Debord s'hauria pogut imaginar.

Dirigida per Marc Forster, "A Man Called Otto" –remake de la cinta sueca "En man som heter Ove" (2015)- és una comèdia dramàtica que entreté i alhora diu moltes coses. Amb un repartiment que encapçalen Hanks i una igualment esplèndida Mariana Treviño, es centra en la figura del citat Anderson, un home reservat, antipàtic i enfadat amb un món que ja ha renunciat a entendre, però sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessiti. En aquest sentit, i sense haver de salvar grans distàncies, es podrien establir paral·lelismes entre la que ja es pot contemplar com una de les grans interpretacions de la carrera de Hanks, i el Walt Kowalski de Clint Eastwood a "Gran Torino" (2008).

Wolfgang Petersen (1941-2022)

WOLFGANG PETERSEN

(1941-2022)

Dies enrere vaig compartir aquesta imatge d'un núvol la forma del qual em recordava la silueta de Falkor, un dels personatges de "The NeverEnding Story" (1984, "Die unendliche Geschichte" en el seu títol original en alemany), adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima (1979) de Michael Ende a càrrec de Wolfgang Petersen. Doncs justament ahir ens assabentàvem que el veterà director alemany havia mort el passat 12 d'agost, demà farà una setmana.

Jo no ho sabia, però mentre contemplava aquell núvol encara era recent el traspàs del cineasta que havia fet volar –mai més ben dit- la imaginació de diverses generacions –entre elles, la meva-. A Petersen, que tenia 81 anys, també se'l recordarà pel clàssic del cinema bèl·lic "Das Boot" (1981), una de les primeres pel·lícules que van mostrar l'horror de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva dels soldats alemanys, i per haver dirigit Clint Eastwood a "In the Line of Fire" (1993), entre d'altres.

"Cry Macho" (2021)

Eastwood i Minett, en un fotograma de "Cry Macho".

A la primera escena de "Cry Macho" (2021), l'última pel·lícula de Clint Eastwood –qui amb nou dècades vitals a l'esquena encara assumeix el repte de dirigir la cinta i encapçalar-ne el repartiment-, el propietari d'una explotació agrícola de Texas ve a dir-li a un dels seus exempleats, un vell criador de cavalls i antic astre del rodeo, que està acabat i que ja no hi ha lloc per a ell en un món que, agradi o no, canvia a mida que passen els anys. A la qual cosa es limita a respondre l'ancià exempleat amb tota l'elegància de qui es pot contemplar ell mateix com un supervivent en un món a la deriva, tot deixant el seu interlocutor amb un pam de nas.

El cap de l'explotació és el sempre oportú Dwight Yoakam en un paper secundari que li sembla fet a mida. L'exempleat, el protagonista de la pel·lícula, és el mateix Eastwood. L'escena en qüestió, gairebé es pot interpretar com un diàleg del veterà cineasta –i de tot allò que representa a aquestes alçades, que no és poc- amb un món que evoluciona cada dia més ràpid però no necessàriament en la direcció més adequada. En aquest sentit, potser "Cry Macho" no sigui el film més inspirat del seu autor, però ve a recordar i a refermar el valor de l'experiència, de tota una vida dedicada en cos i ànima al setè art, davant dels cants de sirena del hype i la immediatesa.

"Cry Macho" és una road movie ambientada a finals dels 70 en terres mexicanes, on el protagonista ha de rescatar el fill –interpretat per un revelador Eduardo Minett- del seu antic cap de l'entorn tòxic de la seva mare. L'argument, en tot cas, és el de menys, quan la pel·lícula ve a ser l'enèsima prova de vida d'un Eastwood visiblement erosionat pels anys que no perdonen, però encara en plenes facultats. Una obra possiblement menor dins del seu cànon –la història hauria pogut donar molt més suc-, però en tot cas una cinta que diu de bon principi tot allò que ha vingut a dir –possiblement aquest sigui el problema, que després d'una escena inicial com la que es marquen Eastwood i Yoakam, poca cosa més cal afegir-.

Menció a part mereix la peça central de la banda sonora, "Find a New Home", una estripada balada country que signa Mark Mancina –autor de tota la música de la pel·lícula- i interpreta Will Banister, un d'aquells jornalers nats que solen transitar per les carreteres secundàries de la música d'arrel nord-americana. Eastwood i Mancina li han donat una bona empenta a l'hora d'arribar al gran públic –o com a mínim a un públic més ampli-, cosa que els honra. I els més curiosos, aquells que s'hagin decidit a explorar la seva discografia, hauran descobert àlbums tan reivindicables com "Turn Back Time" (2012) o el seu llançament més recent, "Everything Burns" (2020), que de ben segur hauran fet les delícies del mateix Yoakam.

90 anys amb Clint Eastwood

Clint Eastwood, en un fotograma d'"Unforgiven".

Si la de Clint Eastwood ha estat i segueix essent una de les etapes de maduresa més longeves i monumentals de la història del setè art, "Unforgiven" (1992) va determinar-ne amb tota probabilitat el punt de partida. Paradigmàtic Western crepuscular on el cineasta reflexionava per primer cop de forma oberta i amb un to clarament autoreferencial sobre l'edat, el pas del temps o els fantasmes que un va sumant amb els anys, conceptes que des d'aleshores han esdevingut gairebé una constant en la seva filmografia. Eastwood celebra avui 90 primaveres. Bona ocasió per retrobar-se amb William Munny, però també amb Walt Kowalski, Earl Stone o, per descomptat, Frankie Dunn.

Dues pel·lícules nord-americanes

Mahershala Ali i Viggo Mortensen a "Green Book".

És una d'aquelles coses que m'agradaria fer més sovint si l'agenda m'ho permetés. Prendre'm una tarda lliure i tancar-me tot sol en una sala de cinema a degustar les virtuts del setè art en pantalla gran i per partida múltiple. Dies enrere em vaig regalar aquest gustàs, i ho vaig fer de la mà de dues produccions nord-americanes que van acabar tenint més coses en comú de les que a priori em podia imaginar. D'una banda, la recentment oscaritzada "Green Book" (2018), de Peter Farrelly. De l'altra, "The Mule" (2018), l'última obra d'un Clint Eastwood aparentment fràgil però encara incombustible als seus 88 anys.

La primera es centra en la relació que es va establir entre el pianista afroamericà Don Shirley (Mahershala Ali) i el seu xofer personal, l'italoamericà Tony Lip (Viggo Mortensen), durant una gira del primer pel Sud profund dels Estats Units a principis de la dècada dels 60. Ho fa amb forma de ficció, servint-se de recursos com la hipèrbole o la ironia, i fent èmfasi en la discriminació que patien les persones de color sota les lleis de Jim Crow. La segona la protagonitza el mateix Eastwood -amb Bradley Cooper com a antagonista-, a la pell d'un ancià a qui la desfeta econòmica empeny a treballar com a mula per a un càrtel mexicà de la droga -el desencant del personatge en qüestió amb el món modern es pot interpretar perfectament en clau metafòrica-.

Tant l'una com l'altra exploren la cara més oculta i amarga de l'anomenat somni nord-americà. La d'una societat que encara a data d'avui ha estat incapaç de tancar les ferides obertes pel racisme, en el cas de "Green Book" -i en certa manera, també en el de "The Mule"-. La d'un model econòmic i social que no perdona ningú i on un pot acabar els seus dies enfangat fins a les celles malgrat l'esforç acumulat al llarg de tota una vida, en el cas de "The Mule". La de les vides a la deriva que sovint requereixen ser portades al límit per tal de redreçar-se -suposant que encara hi siguin a temps-, en ambdós casos.

Però no tot el retrat és en negatiu, i tant "Green Book" com "The Mule" troben un dels seus grans nexes en la invocació de la carretera com a pilar fonamental de la història i la mitologia nord-americanes. Els trajectes que porten a terme els respectius protagonistes serveixen per a il·lustrar el pas del temps, l'evolució de les relacions humanes i, sobretot, la inabastable immensitat d'uns Estats Units que s'estenen des de Nova York fins a Birmingham, Alabama, en el cas de la primera, o des de la frontera d'El Paso fins als suburbis de Chicago, en el cas de la segona. La complexitat d'un país a l'interior del qual conviuen incomptables realitats gairebé paral·leles.

I finalment cal parlar de música, i més concretament de les respectives bandes sonores. Les cançons que escolten els personatges interpretats per Mortensen, Ali i Eastwood mentre són a la carretera. Les que sonen als motels, bars, restaurants i tuguris de mala mort per on passen al llarg dels seus respectius periples. Ara sí, la invocació del bo i millor de l'aportació dels Estats Units a la cultura universal a ritme de jazz, soul, rhythm & blues, rock'n'roll, country & western i tot allò que els pugui passar pel cap -per cert, molta atenció a la climàtica escena del juke joint a "Green Book"-. A més d'un li vindran ganes d'aixecar-se de la butaca i moure l'esquelet, paraula.

Clint Eastwood - "American Sniper" (2014)

Li deien La Llegenda, amb majúscules. Durant els anys en què va servir les forces d'operacions especials nord-americanes a la guerra de l'Iraq, el franctirador Chris Kyle va assolir un rècord històric d'objectius abatuts que, sobre el terreny, es va traduir en centenars de vides salvades a les files del Pentàgon. Consideracions morals i geopolítiques al marge, no hi ha dubte que la de la de Kyle és una figura digna d'estudi. I tenint en compte que ho va donar literalment tot per a defensar el país on va néixer el concepte d'espectacle tal i com l'hem entès durant més d'un segle, era d'esperar que algú acabés portant la seva vida i les seves gestes al cinema. Aquest algú ha estat un Clint Eastwood que torna darrere la càmera, tal i com ja ho va fer a "Letters from Iwo Jima" (2006) o a "J. Edgar" (2011), per a centrar-se en esdeveniments i personatges que d'alguna manera han deixat empremta en la història dels Estats Units.

Basant-se en les memòries del propi Kyle -encarnat per Bradley Cooper a la gran pantalla-, Eastwood traça el retrat de qui es va veure exposat simultàniament a dos drames. El del camp de batalla on va perdre companys i va haver de prendre decisions difícils -impagable la seqüència del nen i el bazuka-, i el d'una llar que va patir tant les seves absències durant els serveis com les seqüeles psicològiques pròpies de qui ha vist i viscut de tot a primera línia de foc. Ara bé, i aquest és el principal escull d'"American Sniper" (2014, estrenada a les nostres pantalles com "El franctirador"), les possibilitats sinòptiques que ofereix la dualitat franctirador/pare de família no acaben d'explotar-se fins a una recta final que, francament, tampoc acaba d'alçar el vol. La resta del metratge correspon a una pel·lícula bèl·lica de bons i dolents on els primers són herois i els segons tirans. Amb impactants fotografia i realització, i escenes tan ben executades com la de la tempesta de sorra, però sense la profunditat ni la transcendentalitat que hom pot esperar de qui ha signat títols com "Mystic River" (2003) o "Million Dollar Baby" (2004).

Million Dollar Baby

Mira que l'he vist vegades. I que ho puc tornar a fer quan vulgui perquè la tinc en dvd -a sobre repetida, no em preguntin per què-. Però tot i això ahir em vaig quedar enganxat al televisor fins a altes hores de la nit. Perquè un canal de televisió dedicat exclusivament a programar cinema la va passar per enèssima vegada. I jo, que només volia veure-la una estona abans d'anar a dormir, me la vaig tornar a empassar sencera. Fins i tot aquella tercera part que tant em costa visionar. Aquella davallada tan extrema com inevitable on es donen cita el millor i el pitjor de la condició humana. Aquella caiguda en picat als inferns des del més elevat dels cims. I aquells tres personatges. Eastwood, Freeman i Swank. Tres personalitats, tres realitats, tres móns gairebé paral·lels que, no obstant, acaben encaixant com les peces d'un trencaclosques. I que un cop has conegut t'acaben acompanyant durant la resta dels teus dies. "Million Dollar Baby" (2004). Possiblement el retrat més cru de la boxa que mai s'hagi fet des del cel·luloide. Perquè l'èpica, els cops i les caigudes hi són a l'ordre del dia, sí, però hi són tan a dins com a fora del ring. Ahir me la vaig tornar a empassar sencera, i avui podria tornar-ho a fer sense cap mena de problema. I tornaria a fer-me creus que aquest monument al setè art ja tingui deu anys. I tornaria a preguntar-me què farem el dia que no hi sigui Eastwood.

Clint Eastwood - "Jersey Boys" (2014)

Hi ha una escena de "Jersey Boys" (2014) en què apareix un televisor en primer pla. A la seva pantalla s'hi pot observar un jove Clint Eastwood com a protagonista de Rawhide, serial televisiu de referència durant la primera meitat dels anys 60. Sí, mentre Frankie Valli i els Four Seasons iniciaven el seu ascens al firmament pop, Eastwood ja feia temps que rodava. Concretament des de 1955, any en què havia debutat davant les càmeres. I si bé mai va arribar a sentir cap mena d'interès pel rock'n'roll, sí que va ser testimoni directe d'un dels períodes social i culturalment més intensos i transformadors de la història dels Estats Units -i per extensió de la societat occidental-. Un període també fascinant, el que va veure néixer el concepte teenager com a eina de màrqueting i a la vegada una presa de consciència que qüestionaria normes, valors i tabús. Un punt de partida sense possibilitat de fer marxa enrere, amb el propi rock'n'roll com a banda sonora i principal catalitzador. Eastwood hi era, ho va veure i cinc dècades després ho pot explicar.

Per això el seu nom era ideal per a dirigir un biopic sobre Valli i els Four Seasons. Perquè a mans del californià, "Jersey Boys" esdevé quelcom més que la traslació a la gran pantalla d'un musical d'èxit internacional. Esdevé el retrat d'un lloc i d'un moment. Un homenatge als dies en què un aspirant a delinqüent juvenil podia acabar transformant tot un país, tan sols amb la seva veu i unes cançons que encara a dia d'avui formen part de l'imaginari col·lectiu. I una radiografia sense eufemismes d'un show business on no tot allò que brillava era or, però on la melodia perfecta esdevenia el més ben cotitzat dels valors. També suposa el salt a la gran pantalla d'un pletòric John Lloyd Young, que ja havia interpretat el personatge de Valli a Broadway. I si bé el film no passarà a la història com una de les obres definitives del seu director -tan sols en el que portem de segle, aquest home ha signat títols com "Mystic River" (2003), "Million Dollar Baby" (2004) o "Gran Torino" (2008), i com a biopic musical sempre destacarà "Bird" (1988)-, no es pot negar que Eastwood manté intactes les seves bones maneres.

Una dona sola contra tot un aparell policial

A la pel·lícula "El intercambio" ("Changeling", 2008), Clint Eastwood explicava la història real de Christine Collins. El seu fill Walter va desaparèixer el 1928 a Los Angeles, víctima dels terribles assassinats de Wineville. Però aquests fets encara no havien sortit a la llum, i la policia es va pensar que havia resolt el cas quan va trobar un nen d'aspecte gairebé idèntic al del desaparegut. La LAPD, un dels cossos més corruptes dels Estats Units, no va trigar a penjar-se la medalla de torn, però Collins es va adonar de seguida que aquell no era el seu fill. A partir d'aquell moment, la desesperada mare va viure tota l'odissea que suposa enfrontar-se en solitari a la poderosa LAPD. Una dona sola contra tot un aparell policial. 75 anys després, les coses no han canviat pas massa. I no parlo de Los Angeles, sinó de Catalunya, on recentment hem vist com una altra dona s'enfrontava tota sola a un altre aparell policial, el dels Mossos d'Esquadra i el Departament d'Interior de la Generalitat. Sí, parlo d'Ester Quintana, la manifestant que va perdre un ull a causa de l'impacte d'una bola de goma disparada pels antiavalots. A la Califòrnia dels anys 20, la LAPD negava l'evidència que el nen lliurat a Collins no era el seu fill. A la Catalunya actual, el Departament d'Interior encara nega l'evidència que la greu lesió patida per Quintana és conseqüència de l'ús d'una arma que no hauria de ser reglamentària.

La relliscada de Clint Eastwood

Sóc un gran admirador de Clint Eastwood, com a actor i com a director -dues de les meves pel·lícules preferides de la passada dècada, "Mystic River" (2003) i "Million Dollar Baby", tenen la seva empremta-. Per això em dol veure'l en fregats tan lamentables com el d'ahir a Tampa, Florida, on el cineasta va donar suport al candidat republicà a la presidència dels Estats Units, Mitt Romney. Ja feia temps que coneixia la postura política d'Eastwood, i la respecto malgrat no compartir-la. Per tant, no és això el que em dol, sinó que defensi aquesta postura sense cap mena d'argument i servint-se únicament de la demagògia, rebaixant-se d'aquesta manera al nivell de qualsevol polític ordinari. L'actor va escenificar una paròdia d'entrevista al president Obama, representat amb una cadira buida a la qual va preguntar sobre les promeses electorals incomplertes. No sé pas què hauria respost Obama de trobar-se present, però sí que sé què li hagués respost jo. Que moltes d'aquestes promeses no s'han pogut fer realitat perquè algú s'ha ocupat d'impedir-ho. I aquest algú són els senadors i congressistes republicans als quals Eastwood dóna suport. No vull utilitzar adjectius com patètic o lamentable, perquè em semblen incompatibles amb una figura com la de Clint Eastwood. Per això em dolen escenes com aquesta.