Un ministre de Sanitat (sense cap experiència laboral al sector sanitari) dimiteix en plena pandèmia, no pas per efectes derivats de la seva gestió sinó per presentar-se com a cap de llista a unes eleccions autonòmiques, aprofitant la projecció que li ha atorgat el seu càrrec ministerial. Aquest cop l'autor de la barbaritat es diu Salvador Illa, però la barbaritat en ella mateixa ens recorda quina classe de gent ens governa.
El mateix dia, el Govern de la Generalitat informa que es permetrà trencar el confinament municipal per assistir a mítings polítics durant la imminent campanya electoral del 14F. Des de fa mesos, l'assistència a una activitat cultural no ha servit com a excepció a aquest confinament, encara que s'hagués adquirit l'entrada prèviament al decret de torn. De la mateixa manera que el virus sembla distingir entre qui surt de casa per anar a treballar i qui ho fa per anar al bar, també deu poder discriminar qui va a fer de claca a Ses Senyories de qui comet la presumpta irresponsabilitat de sortir a gaudir.
No descobrirem a aquestes alçades que la cultura, més enllà dels pessebres institucionals, tendeix a importar ben poc a qui ens governa (aquí i allà). Però si anar al cinema, al teatre, a un concert o fins i tot a comprar un llibre al municipi veí és un acte d'irresponsabilitat en aquests temps que corren, més ho hauria de ser ja no el fet d'assistir a un míting polític sinó la pròpia celebració d'unes eleccions en plena pandèmia. Que un dels candidats hagi deixat la cartera ministerial de Sanitat en plena crisi per allò de comprovar si les enquestes van ben encaminades, ja és de traca i mocador.
El que tampoc descobrirem, és clar, és el concepte que la nostra classe dirigent té, no ja de la cultura, sinó de la pròpia política. Fins al punt que la pròpia consellera Budó hagi justificat l'excepcionalitat de l'assistència a un míting invocant el dret a la participació política. Com si aquest dret no se'ns hagués retallat justament cada cop que se'ns han limitat les llibertats de moviment i de reunió durant els darrers deu mesos. Com si l'assistència a un acte cultural no fos en ella mateixa un acte de participació política. Com si, en definitiva, qui ens governa no hagués acabat d'entendre que la participació política consisteix en quelcom més que votar cada quatre anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada